Igual que en setmanes anteriors en les que estem fregant o sobrepassant el “overboocking” de l’autobús, a esta marxa ens hem presentat 54 senderistes. La qüestió s’ha pogut resoldre amb dos baixes d’última hora, però podia haver-se complicat. Al final va sobrar una butaca en el bus. Per això crec que cal prendre molt seriosament les recomanacions de Pepe M. Monedero de no invitar a ningú més mentre no es produïsquen baixes. I ací destacar i agrair la labor dels companys Félix Torres i Fernando Guerri que cada setmana, amb dedicació precisa, s’ocupen de resoldre estos assumptes aplicant la norma.
La sorpresa de hui és que al pujar al bus ja era de dia ple. Es nota la primavera. Hem arribat a Gaibiel i després dels breus preparatius de costum comencem a caminar mentre tocaven les 9 en el rellotge del bell campanar de l’església parroquial. La fatxada i la bonica cúpula de teules esmaltades blaves no es podien veure perquè les tapa un edifici modern sense gens de gràcia. Este és un poble d’estiuejants i diumengers i a l’hivern els seus residents no arriben a dos-cents, mentre que a l’estiu, segons li ha dit l’alcalde a un company, la població puja fins a quatre mil. Per això hi ha prou edificis nous i alguns prou lletjos, com el que tapa la vista de l’església.
Feia bon temps, amb poc sol i un fresquet molt agradable. Eixim per la carretera en sentit València i de seguida prenem per l’esquerra una pista cementada que ens conduïx a la font Vicari, amb huit esplèndides canelles oferint abundant aigua. Allí mateix està el riu Gaibiel o Regajo, afluent del Palància, que baixa cabalós i porta l’aigua al pantà del Regajo. En 2015 vam estar caminant per estos paratges en la prova d’Orientació i crec que baixava molt poca aigua. Creuem el riu per un sòlid pont de maçoneria i per l’esquerra prenem una senda de ferradura en suau ascens. Esta senda té alguns trams empedrats i altres descarnats i molt pedregosos, però no té cap dificultat.
Abans de les 10:00 arribem a l’aljub de la Costalata. Seguim a la dreta pel PR 63.7 en direcció al pantà del Regajo, que apareix de seguida davant de la nostra vista. A les 10:05 en una zona del camí on hi ha algunes pedres pròximes ens distribuïm per a esmorzar. Després de la mitja hora habitual continuem baixant per este PR i al poc eixim per l’esquerra per una senda més estreta. Primer trobem alguns cultius d’oliveres semiabandonats i poc després anem ascendint per esta senda quasi a camp través però ben senyalitzada amb unes marques pintades de blanc. Passem per una zona amb prou brots de pins plens de bosses de processionària que un senderista compromés s’encarrega de tallar. Continuem ascendint i desapareixen els arbres i els brots. Només ens queden les pintades blanques que ens porten directes al cim del Costalata amb el seu vèrtex geodèsic a 758 m. Són les 12:00. Allí fem les ene fotos de grup amb l’habitual “múltiplex” de càmeres de Paco Castelló. Prop del cim, com a mig quilòmetre, estan les trinxeres de la Línia XYZ. Estan perfectament conservades i són molt consistents. Multitud de fotos des de tots els angles.
Després tornem al vèrtex geodèsic i emprenem el descens per la mateixa senda de les pintades blanques. Reprenem el PR 63.7 i seguim, ara en ascens fins a l’aljub de la Costalata. En este punt girem a la dreta i prenem el PR 417. És l’última pujada del dia i en uns minuts arribem al Mirador. Allí podem contemplar un excel·lent panorama del poble i el castell, que està als nostres peus. Veiem el poble a tir de pedra, ací davant, però cal baixar per una senda prou difícil. Arribem al castell. Nova sessió de fotos i seguim cap avall fins a arribar al riu.
Són quasi les dos de la vesprada i, segons el guia, està previst arribar al bus a les 14:07. Però per a creuar el riu hi ha un mur massís que no acaba d’arribar a l’altra vora. Li falten com dos metres i per eixe buit circula una important corrent d’aigua. Hi ha una pedra gran i per a passar cal fer un bot a la pedra i un altre fins a la vora. Pareix difícil, però un senderista decidit dóna els dos bots sense problemes. Li imita el guia, que també passa. Alguns renunciem a botar, però un senderista que es decidix s’esvara i cau a l’aigua. En el segon bot, ja nerviós, torna a caure a l’aigua i ha d’acabar creuant quasi nadant. Crec que eixe contratemps ha desanimat a la majoria, que donem mitja volta i pel marge esquerre, seguint el corrent del riu, buscarem el pont prop de la font del Vicari per on passarem al matí. No feia falta córrer riscos innecessaris. El nostre senderista nadador ha tingut sort perquè portava recanvi de tot, inclosos uns pantalons.
Com a conseqüència d’este recorregut afegit ens hem retardat i quan hem arribat al bus estaven tocant les tres en el rellotge del campanar. Al final, dels 12 km. que marcava la convocatòria, alguns GPS comptaven més de 14. Hem anat a menjar al restaurant El Porvenir, el mateix on vam menjar en 2015. Correcte, sense pena ni glòria.
Com a resum dir que hem tingut una marxa molt agradable, amb un temps excel·lent i en ple Parc Natural de la Serra d’Espadà.
Pepe L. Tortosa