Cinquanta-quatre senderistes, amb absències d’un grapat d’habituals, a una circular per Vallada, gràcies a Ximo i Vicent Soler.
L’autobús para en el mateix Vallada i comencem, a les 8.23 h, a pujar pel camí de l’Ermita (la CV-649). Només eixir, passem al costat d’un gran cartell del GR-7.
Carretera amunt, podem anar per un passeig per a vianants que va per la dreta de l’asfalt, amb barana de fusta i les estacions del calvari a l’esquerra.
En arribar al paratge de les ermites, un cartell senderista indica: “Ecorruta a l’alt del Campello”. Un PR sense numeració, que ja vorem que té tres variants: D1 (font de Gotxa), D2 (la Saladella Llarga) y D3 (font d’Espanya).. Les 8.34 h.
Només girar a mà esquerra, hem de passar el barranc de l’ermita per un bon pont de fusta. Este pas de barranc per pont de fusta ja l’hem fet tres vegades anteriorment. Un 3 de març de 2006, el 4 d’octubre del mateix any, repetició de l’anterior perquè l’oratge i el fang de la primera vegada ho demanava i el 21 de març de 2018. En les dos primeres voltes, el pont era penjant i ballador. Ara és rígid. Eixes tres vegades la volta va ser la mateixa: pont, font d’Espanya, el Tossal, el Penyó i les ermites. La de hui es diferent, anirem prou més cap a llevant, recorrent parts molt interessants de la serra Grossa.
En passar el pont, Pals indicadors ja van indicant les tres variants del PR. Comença una senda esplèndida que va per l’ombria del Jaços, senda ascendent entre pins i vegetació molt variada. Conforme anem guanyant altura, en la senda anem trobant escalons de fusta posats en zona de poca roca, per a facilitar el pas i, sobretot, per a evitar l’erosió.
A les 9.18 h, la senda arriba al punt més alt (hem pujat des del pont un desnivell de 250 m). Ara, la senda continua en baixada forta i curta al camí de la font d’Espanya. Venint Vallada, està asfaltat. A partir d’eixe punt, es de terra. Al costat, un sembrat i les restes del corral de la Corona.
Com que allí és a on està prevista la divisió de grups, fem la foto de grup. Les 9.30 h. El grup B passarà per la font d’Espanya, la casa del Fondo, el collado del Campello, les ermites, (a on faran una parada “tècnica” en el restaurant La Sal del Romer) i, calvari avall, arribar al poble. A l’entrada, un bon samarità els proporciona un complement a La Sal del Romer.
Tornem al grup A, que l’hem deixat en la foto de grup.
Només abandonar el camí de la font d’Espanya, comença a pujar pel camí de la Saladella Llarga. Prompte, a la dreta, la indicació a la font de Gotxa, que no visitem. Seguim camí avant, ara, de baixada fins al nivell del barranc de la font d’Espanya. Allí, a la dreta hi ha com un pou cobert, segurament cosa dels caçadors.
El descans pla, ara per senda, fins arribar a la Saladella Llarga (una zona anomenada també la Sal) durà poc. Enfront tenim la imponent penya Llarga. Cal baixar un poc fins a passar el barranc. Ara bé la pujada més forta del dia (encara com a l’ombra de les parets de roca de la penya Llarga). Portant de llebre a Bonmatí, en mig kilòmetre pugem 150 m. Després de passar un primer collet on hi ha dos pins junts grans, arribem als 528 m, en la ratlla entre els termes de Vallada i Canals. Les 10.40 h i eixim al sol.
La senda baixa i, a les 10.45, uns rodals de pins ens diuen, ja n’hi ha prou! A esmorzar!
A l’ombreta, fem la parada de mitja hora que dóna per a l’entrepà, bona beguda i pastisseria.
Tornem a caminar al solet. Ara, la senda s’ha convertit en un camí estret que, sempre cara amunt, gira a la dreta passant el barranc de la Fos i la casa de la Gralla. Tornem a entrar en el terme de Vallada. La cresta de la serra Grossa la portem a l’esquerra, lo qual proporciona un poc d’ombra. A les 11.45 h, deixem el camí de la Foia Redona, per a fer el cim de l’excursió. Una senda molt costeruda que, salvant 100 m de desnivell, porta a la cresta de la serra Grossa i, un poc a l’esquerra i amunt, als 727 m del pic d’Eixea.
És un punt impactant, perquè domina la Costera a l’esquerra (Vallada, Montesa, Canals, l’Alcúdia de Crespins, la Llosa de Ranes, etc.) i la vall d’Albaida l’Olleria, el pantà de Bellús, Benigànim, Albaida, Ontinyent, Aielo de Malferit i les volgudes muntanyes del Benicadell i el Montcabrer. La solemnitat del lloc està subratllada per un pal ambiciós que, producte de la globalització, apunta a senyores muntanyes, com ara el Mulhacen, Almanzor, Aneto, Elbrus, Aconcagua o l’Everest, cadascuna d’elles amb altura i distància. Les 12.10 h.
Tornem a baixar per la senda costeruda al camí de la Foia Redona.
No si per camí també es continua pujant. Li hem pres el gustet. Per a les 12.50 h, a partir del collado Blanc el camí ja va cara avall. Al sol però cara avall.
Se n’eixim del camí per a descansar a la porta de la casa d’Aparicio, que té un pi enorme. La seua ombra és mel. (13.05 h).
Abandonem la casa, anant per la vora d’uns camps. A les 13.17 h, una senda ens deixa en uns altres pins junt a la carretera CV-651, que va del Campello a Aielo de Malferit.
Carretera a la dreta un poc i la deixem a la dreta. Indicat “camí particular”. Anem per uns camins que, fent girs a dreta i esquerra, ens deixa a les 13.50 h en el collado del Campello. La carretera que, per la dreta, baixa a Vallada és un bon repte per als nostres companys ciclistes (però en el sentit de pujada).
El grup passa a l’altra part de l’asfalt i fa una baixada per senda irregular, curta i de forta pendent que arriba a un camí. Ací fem una filigrana, desviant-nos a l’esquerra per a passar per la casa de don Constantí, pintada de blanc.
Seguim per una senda irregular que, de baixada, arriba a un camí ample, pel que girem a l’esquerra. Este camí seia el que ens portaria a pujar el penyó, el mateix del fangar inoblidable del març del 2006. Hui el sol s’encarregava de que la terra del camí estiguera ben eixuta.
No caminem ni 100 m per eixe camí, perquè de seguida n’agafem un altre a la dreta, en els Clots. Eixe camí, amb una desviació curta a l’esquerra al final, ens deixarà de nou en l’asfalt del camí del Campello. Passem perpendicularment la carretera per a baixar a una senda que va directament a les ermites, però al principi trobem un pont penjant trencat que obliga a fer marxa arrere i tornar a la carretera per la que baixem definitivament a les ermites.
A les 14.20 h, arribem a la primera, a l’ermita del Crist. Tots ens aboquem com a llops a la font que hi ha a la porta. Cau un fil d’aigua, però és igual.
De la primera ermita passem a la de Sant Sebastià, que té una gran esplanada a la porta. Arribem per última vegada a la carretera. L’àrea de descans i l’entrada al restaurant La Sal del Romer, el del refrigeri del grup B. El grup A no és que no necessitara (potser més) eixe refrigeri, però l’hora que s’ha fet l’estalvia. Completem la ruta del calvari, arribem al poble i l’autobús. Les 14.35 h.
Anem a dinar al Mesón de Moixent, que ja coneixem. En acabar, Pepe L. Tortosa proclama que Pasqual Soriano ha superat meritòriament els 3000 km.
Josep Requena