L’última eixida de l’any, la del dinar de Nadal, l’hem feta per Sumacàrcer. Com la que férem el 8 d’abril de 2009. Els coneixedors, Rafa Sáez i Paco Castelló. L’assistència, alta. Seixanta participants.
És una marxa singular, ja que es tracta de pujar i baixar des de Sumacàrcer dos vegades però per tres barrancs diferents i fer l’última baixada entre dos barrancs. Circular i sempre per trajectes no coincidents. Una marxa molt bonica.
Comencem a caminar a les 8.23 h. Al costat de la carretera, un pal indica que a l’esquerra, una senda porta al castell de la Penya-roja, castell almohade del XI (que no visitem per falta de temps, i a la dreta i amunt SL17.1, una senda que remunta el barranc de Tonrius i que es diu el camí de l’Ombria del Castellet. Al principi, cal pujar per uns escalons. La senda, com totes les del dia, molt bonica. Per l’altra part del barranc, la carretera de Navarrés.
Després de fer els primers 220 m de desnivell, arribem a la cresta de la serra, per a on discorre l’ample camí de la Ceja, antic camí ramader. (9.05 h). Encara està en el terme de Sumacàrcer, però té unes vistes directes i àmplies sobre la canal de Navarrés. Enfront tenim Anna, Chella, Bolbait i Navarrés. Al fons, el Caroig.
El camí arriba a la carretera de Navarrés, que la passem, desviant-nos per la dreta, seguint, de moment pel mateix camí de la Ceja. En un alteró està la caseta dels Coets, una construcció menuda situada i una bona talaia.
Seguint pel camí, arribem al pal que a la dreta marca la primera baixada (9.19 h). És la senda de la Tosca, que baixa junt al barranc del mateix nom. Senda ombrívola i vegetal, com l’anterior que porta a passar el barranc i deixar-nos en una gran plaça de roca, a on parem a esmorzar (allí mateix esmorzàrem també el 2009). Ho fem de 10.12 h a 10.38 h.
Seguim senda avall, que deixa, després de baixar per uns escalons de redons de pi, junt a la granja d’Aigües Vives i un magatzem de taronja pintat de blau.
Passem un tros curt junt a les cases de la part alta del poble, per a mamprendre la segona pujada, ara pel camí de la Costa. Va cimentat fins al dipòsit d’aigua potable del poble. A partir d’ahí, es convertix en una senda que al principi entra encaixada entre roques grisenques. Un poc més avant, en un pi respectable hi ha una gran bola de visc (cast. muérdago). El camí de la Costa és una senda preciosa que puja al costat del barranc del Llop. Té la curiositat de que pràcticament tota la pujada es fa sobre un estrat de roca que manté la mateixa rostària. I l’altra part del barranc és una paret vertical de roca sedimentària amb els estrats del mateix pendent que el barranc. Molt bonic.
A les 11.14 h arribem a una bifurcació. A la dreta ix una senda. Un indicador senyala la font de Bartolo a 15 minuts. Allà que anem la tirera multicolor a tocar mare a la font. Molt meritori ordre amb el què ens creuem els qui van i els qui tornem, perquè la senda, esplendent de vegetació, és estreta.
Tornem al camí de la Costa i a seguir remuntant el barranc per la llosa continua, que deixa a les 11.50 h en el camí de la Ceja d’adés, només que 400 m més a ponent.
Girem a la dreta, i caminem tranquil·lament 20 minuts pel camí ample, amb les vistes de la canal de Navarrés a l’esquerra.
A les 12.10, arribem a un pal que marca a la dreta SL-17.2 a la senda del Puntal del Morico.
Enfront, un altre pal fusta del GR-332 que porta cap al gran sender que recorre la canal de Navarrés i el massís del Caroig. Allí fem la foto de grup. A Iolanda se li fa un homenatge anticipat, amb passadís de bastons.
Comencem l’última baixada, ara no pel llit d’un barranc, sinó a cavall entre dos: a l’esquerra el barranc de la Cova Balde; a la dreta, el barranc d’Anton.
El primer tram és una baixada molt suau. Camí fins al corral de Bufante. Després senda, que porta directament al puntal del Morico. Este tram i el del camí de la Ceja és l’únic que fem en tot el dia al sol. Arribem a una caseta i un camí que comença a baixar, protegit per dos murets de pedra seca.
Des del Puntal de Morico, i amb la vall del Xúquer i el perfil de la lloma Llarga, nua pels incendis, que està a l’altra part del riu.
Mentre baixem amb precaució per la senda, que ara té un pendent més fort, podem vore amb detall a l’esquerra, la presa de Tous. Quan ho permeten els pins, veiem l’assut de l’Escalona. Ben aprofitat, naix de la dreta la séquia d’Escalona i de l’esquerra la séquia d’Antella. Té també una central hidroelèctrica menuda.
Arribem al camí de Santo Domingo, que està al nivell del riu. Acompanyats pel gran caixer de la séquia d’Escalona, entrem triomfalment a Sumacàrcer. Passem pel restaurant Ricardo, a on dinarem. Els companys de la B, en taules en el carrer i cervesa en mà, ens dediquen un calorós aplaudiment. Passem per l’ajuntament, el majestuós edifici renaixentista de l’ajuntament. Era el palau dels senyors de Sumacàrcer, del llinatge dels Crespí de Valldaura, iniciat el 1433. El tercer comte de Sumacàrcer es casà amb la comtessa d’Orgaz. D’ahí li ve el nom que figura a la porta: palau dels comtes d’Orgaz.
Acabem en l’autobús a les 13.25 h.
S’ha de dir, en honor a les nostres cames, que després dels deu anys en què férem la mateixa marxa, hem parat el cronòmetre amb, pràcticament, la mateixa marca.
Anem a dinar al restaurant, autoanomenat ‘paradís del sepionet’.
Tot molt bo. El (els) sepionet, també.
Rematem el dinar amb els brindis amb cava de Nadal i Cap d’Any.
Ara ve el moment dels honors i premis de Nadal, que ha gestionat Hèctor Romero i, mestre de cerimònies, Fernando Guerri.
(Prèviament, s’ha repartit una útil braga senderista d’entretemps).
VINT-I-CINC MILS: Rafa Cortés, Jeroni Lloret i Enrique Valdeolivas.
CINQUANTA-MILS: Pablo Flández.
1000 km: José Luís Higón.
3000 km: Yolanda A. Arregui, Fernando Martí i Joaquín Fernández.
4000 km: Alfonso Soler i Salvador Cervera.
5000 km: Ximo Soler i Mariano Pérez.
6000 km: J. Ramon Domingo i Hèctor Romero.
Per a rematar el moment, la sorpresa. Toni Limonge ens presenta l’obra d’art feta pel nostre Toni Pastor Carpi. Toni ha pintat un quadre dedicat al grup autènticament fabulós. Una virtut artística de Toni que molts desconeixíem. Ha fet una al·legoria molt bonica, ajuntant una bota experimentada que alberga un feix de naturalesa.
Darrere, Toni llig la inscripció dedicatòria de Toni. Molt emotiva. Gràcies Toni.
I bon Nadal, bon Cap d’Any i a agafar forces (i no massa quilos) de cara al curs que ve.
Josep Requena