Descarregat el track
Quaranta-nou senderistes apareixem en el poble d’Olocau.
Comencem a caminar a les 8.30 h. Passem la carretera CV-25, seguint per un camí de terra. Travessem per primera vegada el barranc de Carraixet. De seguida, abandonem eixe camí ample per un altre més estret per la dreta. Hi han uns quants nisprers. Sempre al costat del barranc, passem junt al seu toll de la Garrofera. Just allí estan dos exemplars de sénies que s’han conservat en el seu lloc, amb cartell explicatiu. Una és la sénia de Simeon. S’utilitzaren fins a finals del XIX. Un home explica que funcionaven tirades a sang, és a dir, una mula feia girar el mecanisme.
Estem en l’entorn de les Macollades. Són conjunts de garroferes centenàries de soques grosses i reforçades amb llosses grans. Dels quatre conjunts de Macollades d’Olocau, estem en el d’Aigualeig.
De seguida, a les 9.07 h, arribem a una caseta. És el punt de divisió. El grup B, guiat per Toni Pastor, (10 senderistes), puja per una senda que passa per les penyes Negra i de l’Aigualeig, per a visitar el poblat ibèric del Puntal dels Llops. Baixen al poble per pista i fan una visita instructiva a una bodega-museu.
El grup A, guiats per Vicent Soler, seguix avant, sempre junt al Carraixet, caminant sobre una sequiola. Ve un pas estret. A l’esquerra hi ha una paret vertical de rodeno. Té un passamans de corda que ho fa fàcil.
Girant a la dreta, tornem a passar el barranc de Carraixet a les 9.30 h.
Ara comença una pujada continuada. En primer lloc, passem perpendicularment la CV-25. Senda amunt. Venen de cara set senderistes. Allí cal agafar una senda que es bifurca per l’esquerra. Sempre amunt i a l’ombra per la vora d’un tallafocs d’una línia elèctrica, entrem un poc en el terme de Marines Vell. La senda abandona la línia per la dreta. A les 10.20 h, Vicent tria un lloc adequat per a la parada de l’esmorzar. Estem en un punt alt, junt al puntal Roig. La mitja hora de descans merescut.
De baixada, la senda arriba a la Crebantada del Coixo, a on s’aprecien bé els bancals de pedra seca i uns quants camps cultivats d’oliveres. Arribem al camí de la canyada del Castellet. En una esplanada, un cartell explica la història del castell del Real, a on anem a pujar ara. També es diu castell del Real de Vilaragut i està en un puntal, just entre els termes d’Olocau i Marines.
Per una senda ascendent, amb escalons de pedra, baranes i miradors, arribem a les ruïnes del castell. Les 11.20 h.
Té història. De construcció almohade (s’anomenava castell d’Alí-Maimó), va ser una de les últimes en rendir-se a Jaume I. Passà a la família noble valenciana dels Vilaragut, que el reedificà.
Es troba, a 571 m, en un puntal inexpugnable per la part occidental, a on està les restes de la torre de l’homenatge. És de destacar també, entre d’altres elements, una estança amb bòveda de canó.
La vista des de dalt del castell és espectacular, dominant el Camp de Túria. Llíria, Benaguasil, Vilamarxant, les Rodanes, etc.
Tornem a baixar a l’esplanada del cartell (11.45 h).
Pugem a punt més alt del dia: el collado de la Palmera. 555 m.
Per una cresta descendent junt a la canyada de la Rimona, arribem a una bifurcació. Per l’esquerra, arribem de pujada a la font de Senitx. Bona ombra i aigua fresca que s’agraïx. Les 12.25 h.
Baixem a la bifurcació d’adés. Un poc de pujada i passem el Colladet. Per fi, ja sempre de baixada, passem per la font del Frare, arribant a Olocau a les 13.20 h, a on es completa una magnífica excursió de 12 km i 550 m de desnivell acumulat.
El dinar, molt bé en el restaurant l’Arquet.
Hui, Ricardo Valera completa els 2000 km, passant a la flamant categoria de Baron Rojo.
Josep Requena