Hem fet la circular Osset-penya Parda-Osset, volta que férem el 19 d’abril de 2006. Cinquanta-set assistents. Això ha requerit reforçar l’autobús amb un cotxe.
Ben prompte s’ha arribat a Osset, eixa aldea del municipi d’Andilla, que ens esperava solitària. Osset, junt La Pobleta, Artaj, Pardanchinos i la mateixa vila d’Andilla formen un municipi històric amb una extensió del terme de 145 km2 i un cens poblacional total de 300 veïns. En els carrers tranquils (podríem parlar del carrer) d’Osset només hi havia un cotxe roig, encara que feia olor d’una llar que cremava llenya. En canvi, a l’agost Osset s’ompli amb més de 500 estiuejants.
Comencem a caminar a les 8.25 h, escoltant el silenci del poble. Passem per l’església de la Immaculada i, al final, pel Lavadero de Arriba. Comença la pujada.
Anem a per la penya Parda pel PR-176 (Alcubles-Andilla), que puja junt al barranc de La Hoya. La marxa està organitzada en dos grups: el primer, que farà el circuït complet, i el grup B, del que es fa càrrec Paco, que pujarà a la penya Parda i tornarà pel mateix PR-176 a Osset.
La pujada és llarga i constant. Hem de passar en poc més de 4 km dels 870 m d’Osset als 1312 m del vèrtex. La senda passa prou vegades de banda a banda el llit del barranc. Ací es pot vore el treball de protecció contra l’erosió, pels incendis horrorosos que ha patit el municipi d’Andilla en els últims anys. Des del 1993 fins al 2012, un entorn d’alta muntanya tan valuós, una selva de pins, teixos, carrasques, savines o coscolles ha sigut castigat per quinze incendis de consideració. El més dramàtic, el de finals de juny del 2012, quan es cremaren 23000 Ha (mentre a alguns de nosaltres ens arribava el drama d’Andilla i Cortes de Pallàs en els Pirineus, l’any de l’Estaranha). Els efectes dels incendis els tornarem a vore a la tornada pel barranc de El Cañuelo.
Després de un bon tram de pujada a l’ombra, a les 9.10 h, passem al sol. Entre això i que la part final és més costeruda fa que la roba d’abric vaja del cos a la motxilla.
Arribem a la part alta de la serra a les 9.33 h. Empalmem amb el camí de La Peña Parda junt a una carrasca que s’ha lliurat de la crema.
Girem a l’esquerra de pujada suau i, en pocs minuts, abandonem el camí, també per l’esquerra per a culminar l’objectiu. El vèrtex, a 1312 m, recompensa amb la puntuació per a tots en els VINT-I-CINC MILS i, sobretot, amb una vista inigualable. Un poc de boirina del mar limita per llevant una extensió immensa. Al nord i a l’est, la vista és més nítida: Penyagolosa, Espadà, alt de Pina, Gúdar, Javalambre, El Tejo, El Negrete, etc. Al sud, la gran plana al·luvial valenciana del Túria-Xúquer, el vapor de Cofrents, Montcabrer, Aitana, Montgó i el cap de Sant Antoni.
S’arriba a vore la part més meridional de la ciutat de València. Són les 9.50 h i, després de la sessió fotogràfica, cal fer una parada merescuda per a esmorzar. Quan estàvem en la fase cafetera i de llepolies comencen a arribar els companys del grup B.
Reprenem la marxa a les 10.30 h. Tornem uns metres al camí, que deixem per a anar a l’altre pic previst. La zona està amb plantons de repoblació protegits per canuts de plàstic marró.
Arribem a la penya de El Reloj. Excel·lent mirador de 1322 sobre La Hoya de Andilla. Als peus i separats pel riu d’Andilla , el poble d’Andilla i La Pobleta. Les 10.45 h.
Tornem per senda al camí. A la dreta. Deixem a l’esquerra el puntal de Miravalencia i entrem en la senda del magnífic barranc de La Peña Parda. Venturosament s’ha lliurat dels incendis i té un aspecte vegetal autòcton i exuberant. Algun arbre està travessat, tombat pel vent. Ací intervindrà l’equip eficaç format per Bonmatí i jo mateix per a, coordinant palanques, deixar lliure el pas a la comitiva.
Arribem al camí de Canales, molt ample. Uns quants el passem perpendicularment per a seguir tossudament les marques del PR-176. És una senda bona que va paral·lela al camí, lo que fa que vagen dos columnes sincronitzades: els ortodoxos, que avancen per la senda i els que han optat per tastar l’amplària del camí després de tanta senda. Les dos columnes arriben alhora (no exactament, el VAR dóna la victòria als senderistes) al pal senyalitzador dels PR-
176 i el PR-449 (Andilla-Osset-Pardanchinos).
Canviem de sender i deixem el camí de Canales a 1 km d’Andilla i girem a l’esquerra per un camí estret pedregós i costerut, marcat pel PR-449, que ja no deixarem. És el camí Viejo de Andilla. Pugem al collado de Aparicio. Hem passat el tallafocs d’una línia elèctrica que té una senda al mig i que en el 2006 ens va seduir malvadament, perquè seguir el tallafocs és un matapersones.
Hui no. El GPS i les marques fan que no abandonem la senda, que va passant d’una banda a l’altra de la línia i del barranc del Cañuelo.
El barranc del Cañuelo és la imatge viva de la desolació. Víctima dels incendis, és un cementeri de pins i arbres morts. Només la imaginació és capaç de reconstruir la seua anterior magnificència.
Avançant senda avall, l’equip dels dos apartasoques continua guanyant-se el jornal (i emmascarant-se les mans i mànegues).
A les 12.40 h abandonem per fi el tallafocs, acabant a l’entrada d’Osset junt a una àrea de descans. Un pal indicador del PR-449 diu que la senda per la que venim es diu “Antigua Senda del Cura”.
Anant per el carreró de fora del poble, arribem a l’autobús a les 13 h.
Allí estan els companys de l’opció B. Ells, després d’esmorzar en el vèrtex, han anat també a la penya de El Reloj, tornant a Osset per la mateixa senda del PR-176 per la que havien pujat. Esperem a dos companys que, pujant amb el grup B, opten per fer la baixada pel camí sinuós d’Osset a Canales.
Anem a dinar al restaurant La Loma del Villar del Arzobispo. Atenció ràpida i eficaç.
En acabar, tenim una celebració extrasenderista. El company Ximo Soler compartix amb el grup l’alegria d’haver tingut el segon net, convidant-nos a bombons i mistela. Enhorabona, iaio.
Josep Requena