Hem fet una marxa lineal des d’Arcos de la Salinas fins a un jaciment d’icnites que està entre Corcolilla i la Almeza, aldees d’Alpuente. La ruta té parts que van pel GR-10, el GR-37 i el PR-331. Total 13 km. Els participants, cinquanta-cinc.
De camí, Toni Limonge ens comunica la trista notícia del traspàs el divendres de Rafa Ferrando, gran company senderista i millor persona, al qui hem tingut el gust de tindre’l en el grup des del 2004. Un record per a ell.
Al baixar de l’autobús per a posar-nos en marxa, toquen les 9 en el rellotge de l’església del poble.
Passem per un pontet l’Arroyo del Charco i, després, passem com podem, per un tronc i uns ferros, el riu d’Arcos. Porta aigua alimentada per la encara desfeta de la neu que es veu en les altures. El riu d’Arcos és el mateix que coneixem, encaixonat, quan baixem per les revoltes des de Losilla camí de La Puebla de San Miguel.
En passar el riu, comença una senda ascendent que resulta constant i fàcil de transitar, encara que s’ha de superar un desnivell d’uns 300 m. Porta les marques del GR-10. Per ací baixàrem fent-ne l’etapa Abejuela-Arcos en gener del 2016.
Quan ens acostem a la cota de 1300 m, la senda entra en zona boscosa amb prou arbres trencats o molt doblats que tapen la senda i que obliguen a improvisar variants curtes. Per allí, a l’ombria, encara queda alguna taca de neu.
Per fi, a les 10.05 h, la senda va a parar a un camí, al que li queda molt poc per arribar a La Hoya, un gran pla que és la culminació de la serra d’El Sabinar, que allí supera els 1400 m.
Junt a unes ruïnes i una bassa natural, un navajo, refugiats d’un vent que molesta al parar-se, mitja hora per a esmorzar. Les 10.20 h.
Abans de seguir la ruta, uns quants s’acosten per a xafar una bona acumulació de neu al costat dels pins.
Allí mateix, el GR-10 continua per l’esquerra cap a La Abejuela. La nostra ruta és per un camí que ix per la dreta del navajo i que acaba de remuntar fins a la ratlla entre Aragó i València. Són les 11 h, estem a 1420 m en el collado d’El Navajo i apareix davant el panorama extensíssim del pla de l’Alto Turia, dels municipis de la Iessa, Alpont i Titaigües i les seues incomptables aldees. Per l’oratge tan poc hivernal dels últims dies, l’extensió dels camps del pla estan decorats de verd.
Comencem a baixar. El camí fa esses. Arribem al camí de Torrijas, per a on girem a penes uns 20 m a la dreta, per a seguir baixant, ara pel camí de La Cañada de los Pastores. En la primera revolta forta a la dreta, es queda a l’esquerra la gran Hoz de Marta, formació de roca impressionant per a on baixa com pot el barranc de La Hoz de Marta.
Comencen a abundar les savines centenàries (“trabinas” en el parlar de la comarca). De seguida, girem a la dreta. Estem en el magnífic escenari natural de La Cañada de los Pastores. Entre companyes molt dignes, allí està ella, presidint-ho majestuosament: La Juana. (11.40 h). Ací estiguérem, venint de La Cuevarruz, el 24 d’octubre de 2006.
La Juana és un arbre monumental catalogat. Té més de cinc-cents anys, 14 m d’alçària, 18 m de diàmetre de copa i 5,80 m de diàmetre en la soca. La savina és un arbre menut, però eixos exemplars tan esvelts els formaren al llarg dels segles els pastors a colp de destral per a donar de menjar els animals i per a ampliar l’ombra.
Meravellats, ens fem la foto de grup als peus de La Juana.
Per este punt passen el GR-37, sender de 66 km (ací està l’etapa de la Iessa a La Torre) i el PR-331, circular des de La Almeza, que passa per La Juana i La Torre.
Tornem al camí d’adés junt a unes ruïnes i el navajo de Pinazo. Continuen les savines grans a esquerra i dreta.
Seguint les marques del GR i del PR, anem al corral de Pinazo i a Los Corrales de Pozo Marín. Conjunt de cases abandonades presidides per la Verónica de Pozo de Marín. Emblanquinat amb una fornícula que té dins un crucifix, exvots, una flor i ciris, és això que abunda en l’interior del nord valencià i en l’Aragó. D’origen antic, els diuen en altres llocs “peirons”, “peirones”, “pigrons” en la zona de Morella. Eren fites de terme o tenien un sentit pagà per a marcar camins o llocs habitats que posteriorment se’ls donà un sentit d’advocació cristiana.
Deixem el camí i, seguint les marques del GR-37 i del PR, passem a una senda pintoresca que transcorre pel barranc d’El Pozo de Marín i, després pel de Las Cuevas de Villanueva. Molta vegetació i parets de roca verticals, a esquerra i a dreta. Acabem en un camí en la Hocedilla i ens reincorporem per última vegada al camí de Pozo de Marín.
Passem pel costat de La Canaleja de Arriba. Al costat del camí hi ha un xop monumental, amb una soca grossa i curta de la que li ixen un muntó de branques altes i verticals. A partir d’ací, el camí està cimentat. Un poc més avant, està el nucli de La Canaleja de Abajo, passem el pont sobre el barranc d’El Reguero i pugem per un carrer a La Almeza, aldea més gran que els nuclis anteriors. En una plaça tenim el teleclub, una font, una Verònica, igualment emblanquinada, com l’altra, dedicada a la Mare de Déu de La Cabeza i, en una plaça gran, un escenari per a les festes de l’estiu.
Només queda completar 1 km pel camí de La Almeza a Corcolilla, eixir a la carretera CV-350. Ala dreta tenim l’autobús i el jaciment d’icnites, que visitem.
Es poden vore més de 100 marques de dinosaures tridàctils del juràssic superior.
Anem a dinar a La Loma del Villar del Arzobispo, que coneixem del dia d’Osset. Molt àgils servint, acabem prompte. Rafael Cortes convida a bombons pels seus VINT-I-CINC MILS. Pedro Gamarra, a cafè licor, herbero i aiguardent pels seus primers 1000 km. Un pardalet revela que Toni Pastor n’ha fet un altre (cosa que no se li nota). Aplaudiments.
Josep Requena