Visca la pluja! Que ploga, encara que siga en els dimecres. Portem dos setmanes seguides amb eixa aigua que tanta falta fa, també a les nostres muntanyes. I, amb tot lo que ha plogut este mes després de tant de temps de sequera, en el sistema del Palància, en els pantans del Regajo (Navaixes) i el de l’Algar, només s’ha incrementat en un raquític 3,2%, sols s’han guanyat des del 9 de novembre en tot el Palància 0,20 hm3. Ha de ploure molt més. (Però esperem que no siga el dimecres 14, dia d’Alfara d’Algímia, dinar de Nadal.
Hui estava programada l’etapa del GR-36 de Montanejos a Torralba del Pinar, però amb les previsions, el dilluns, en la reunió de programació acordàrem suspendre-la. Santiago Vandellós va oferir-se (gràcies Santiago) a guiar una alternativa amb cotxes, molt més prop i sense compromisos amb el restaurant. La marxa nova seria una circular des d’Estivella.
I amb la llei de la selecció natural de Darwin, hem acudit al punt d’encontre, al poliesportiu d’Estivella, trenta-dos irreductibles, inassequibles al desencoratjament.
Plovia bona cosa, Conforme ens acostàvem al Picaio i a la Calderona la cosa ja prometia. Quina negror i quina aigua!
Foto de grup per a la posteritat i prenem la decisió sàvia d’anar a esmorzar a El Reino de Gilet, a vore què passa: si després de l’entrepà caminem o juguem a la garrafina.
Però, després d’un bon esmorzar, ben atesos com sempre, aiguaitem a l’exterior i ara eren només quatre gotes! Així que Santiago es posa en cap i comencem a caminar per un traçat apropiat a circumstàncies. Ens acostarem al coll de la Calderona, passarem pel convent de Sant Esperit i matarem el desig.
Només eixir, passem a l’esquerra el pont sobre el barranc de la Maladitxa, tot sec el dia del Picaio, el passat 19 d’octubre. Hui pareixia l’Amazones, però amb aigua roja.
Els senderistes hem deixat (sense que servisca de precedent) les motxilles en els cotxes. No ens hem oblidat, en canvi, ni dels paraigües ni dels xubasquers.
Caminem per la dreta, pujant pel camí de la Maladitxa, amb el barranc al costat. El barranc passa a ser el de la Calderona i el camí d’asfalt a terra. No plou, però allò és espectacular. Els Pirineus,. Què dic els Pirineus, el Niàgara!. Corrents violents d’aigua que cauen per tots els llocs. Hem de posar a prova el goretex de les botes per a salvar els continus rius que travessen el camí.
Prop del coll de la Calderona, arribem al GR-10.
Girem a la dreta, i pel costat del convent, arribem a la font del beat. Si el beat Nicolau Factor, frare pintor valencià, guardià de Sant Esperit a mitjans del segle XVI, haguera vist com estava de bonica la font a ell dedicada, de ben segur que haguera pintat un bon quadre. Nosaltres ho fem a la manera del segle XXI. Paco fa les fotos de grup (hui amb molt poques càmeres!).
Passem per la porta de Sant Esperit i carretera avall, pareixia que en un camp d’arròs regat a manta hagueren plantat oliveres. El barranc que baixava per l’esquerra junt al tantes vegades transitat camí dels Ermitans, als peus del rodeno de la Creu, feia goig de vore’l.
I així que acabem una marxa, amb un espectacle visual que no esperàvem.
Josep