Un altre GR completat. Hui, l’última etapa del GR-36, la que travessa eixa meravella de serra, el Parc Natural de la Serra d’Espadà, l’anomenada “selva valenciana”.
Començarem a La Puebla d’Arenoso el 5 d’octubre de 2016 i l’hem distribuït en cinc etapes, fent un total de 79 km i 3185 m d’ascensió acumulada (i això que anàvem de dalt cap a baix). L’etapa de hui ha sigut un bon remat.
Amb baixes d’última hora, hem anat quaranta-sis senderistes.
D’Eslida hem eixit, travessant els carrers tranquils a les 8.40 h. Vorem que, durant tot el trajecte, igual que en les etapes anteriors, la senyalització és impecable i està recentment repintat.
En eixir del poble, per un camí rural trobem un pal indicador del GR-36, els PR-384, PR-138 i el SL-101. Els dos últims tenen un tram comú amb la nostra ruta.
Del pal ens desviem a la dreta, primer per una senda empedrada; després per una senda més estreta en la què l’herba, xopada per una pluja nocturna, ens mulla els camals.
Eixim al camí de la Via, cimentat. A la dreta. Després, al camí de Castro, a l’esquerra.
A les 9.09, arribem a la font de Castro i el camí es convertix en senda empedrada ascendent. El final de eixa senda està reforçada per redons de fusta que fan d’escalons. Arribem a la pista de la Costera a les 9.40 h. Un pal encara senyalitza el GR, els dos PR i el SL.
Este punt és el previst per a que el grup B faça un recorregut per la pista de la Costera i acabe una altra vegada a Eslida.
El grup principal, només girar per la pista a mà dreta, es troba amb una senda costeruda, excavada en trinxera que munta, exigent, al coll Roig. Les 9.50 h. Els primers, que s’havien avançat, paren a esmorzar.
Després de la parada de rigor ens espera una pujada addicional que accelera la digestió.
Parem allí a on s’ajunten els termes d’Eslida, Artana i Alfondeguilla i fem la foto de grup. Les 10.30 h. Estem en el punt més alt del dia. 700 m.
Seguim per una senda ampla, ombrívola i molt agradable. Invita a raonar. En cap, este guia manté amb el senyor Bonmatí una interessant conversa sobre la Setmana Santa Marinera. I, per darrere, venen més de cent ulls (contant les ulleres). Ningú no veu una negativa repintada, com una catedral de gran, que desvia el GR per la dreta per una senda amunt. Però res. Tan campantes anem per un camí tranquil i avant que ens haguera dut inexorablement a Artana.
Per una estranya inspiració, el guia mira el GPS i comprova, no sense horror, que l’havíem cagada. Mitja volta i arrere amb la cua entre cames a passar per la negativa llampant. Senda a l’esquerra i amunt. Tornem a estar emparats pel track i el GR-36. (tampoc no dramatitzem, només s’han perdut 10 minuts).
Ara vindrà un tram llarg i molt agradable de senda, que es diu camí del Plantiu. Recorre la cresta de la serra. Baixa, puja, torna a baixar al colladet del Plantiu, i, així seguit. Hi han trams prou plans. A la dreta, la silueta impressionant del castell de Castro.
A l’esquerra, Artana i, darrere, Onda.
Arribem a un punt alt, a 618 m. Mentre esperem als de darrere a l’ombra d’un pi solitari, llegim en un cartell de fusta gravat amb un clau: “Signe de Federo. Mira l’Artanapèdia”. Jo, disciplinat, la consulte. El tal Federo era un pastor i comediant de Pina de Montalgrao de mitjan del segle XIX, que anà sembrant centenars de jeroglífics per la muntanya, gravats sobre pedra. “Petrogrífics” els el nom que li dóna l’Artanapèdia. Faena té Íker Jiménez en Cuarto Milenio. De moment, una aportació de Federo a la literatura universal és este poema:
“A mi me llaman tonto,
el tonto del lugar.
Todos comen trabajando
y yo como sin trabajar.”
De la mateixa manera que adés ningú no va vore la negativa, ara se n’anem sense haver vist el petrogrífic de Federo.
Un poc avant, una senda a l’esquerra amb marca blava va a Artana. Avant. La senda acaba en un camí. A la dreta una cadena impedix arribar a una caseta pintada de blanc. Estem en l’Ereta. 600 m. Les 12.05 h.
El camí acaba a les 12.55 h en una bifurcació. A la dreta, que és una senda que porta a la font de Cabres. A beure. Hi han indicacions de “ruta dels Puntals”. A la dreta i dalt tenim el pic de Font de Cabres. A la part oposada, el coll del Bledar, al que porta un sender senyalitzat en la font. Seguim per una senda bonica que acaba en la pista de la Font Blanca, que empalma, baixant i fent esses amb la pista de la Guerra.
Acabem en l’entrada de la Vilavella en un parc infantil. Mentre esperem als últims, un cotxe para de sobte i una xicona s’aboca sobre Vicent. És la seua filla, amant també de la muntanya.
Un poc de carrers i acabem en l’autobús aparcat a la porta del restaurant La Sénia.
Molt bo el dinar i la beguda no falta.
En acabar, Prudencio, flamant Barón Azul de la setmana passada, convida a bombons. Jo, modest nou Gran Senderista Cum Laude, per uns 6000 km de no res, ajude a regar els bombons del Prudencio amb mistela.
La setmana que ve, tots al Penyagolosa.
Josep Requena