La carretera que enllaça Mora de Rubielos amb el llogaret de la Virgen de la Vega, pertanyent al municipi d’Alcalá de la Selva i tot dins de la província de Terol, és una carretera ascendent coneguda com el Puerto de San Rafael que arriba a una altura màxima de 1.564 m
Com estava previst, l’autocar que ens duia des de València en arribar al capdamunt del port ens ha deixat en una petita explanada per on podia girar a 45 senderistes que només baixar de l’autobús hem notat la diferència de temperatura entre València i l’Alt de San Rafael. Lloc particularment fred encara que avui no era dels dies forts de baixes temperatures hivernals. Eren sobre les 9:20hores quan hem començat a caminar cara avall en direcció Sud-oest, en realitat refent el camí que havíem fet amb l’autobús -acompanyats per Amadeo Dolz, nomenat ací expressament per ser natural del terme- donant l’esquena al Solano de la Vega i a tot el terme d’Alcalá de la Selva.
La excursió ha estat bàsicament descendent on hem baixat uns 450m i tant sols hem pujat una altura acumulada de 109m. En un principi el descens era fort a través d’una pista de muntanya força enfangada ja que el dia anterior havien caigut sobre uns vint litres per metre quadrat. La pista transcorre prop de l’eix del barranc dit d’el Lobo entre una frondosa arbreda de pins d’alta muntanya.
Tot descendent, hem arribat al paratge de la font de Fuennarices on a les taules de pícnic alguns han decidit esmorzar. Un altre grup ha pres el camí a l’Arc natural de pedra que hi ha a uns cinc-cents metres de distància per un camí que ix a la dreta en forta pendent ascendent. Un imponent arc de pedra d’uns tres metres d’altura i uns dos i mig d’obertura ha fet de marc natural a la colla d’excursionistes que esmorzava al seu voltant.
El paratge de Fuennarices aporta al barranc una gran quantitat d’aigua amb un brollador de gran cabal. Nosaltres continuem la nostra marxa al cap de la mig hora habitual dels esmorzars i degut a la quantitat d’aigua que circula pel barranc el pas es fa dificultós amb freqüents canvis de vora –ara la l’esquerra, ara a la dreta- que fan lent l’avanç. Finalment la senda guanya en altura per la marge dreta i es separa del llit del barranc i més avant a la vora esquerra de la senda advertim un gran cascada d’aigua que posteriorment veurem des de la base, és la Cascada de la Hiedra i admirarem la caiguda de l’aigua a una altura de més de quinze metres decididament impressionant..
El camí ja separat del barranc, arriba a unes planes de gran amplària que travessem entre camps tancats que s’interpreten són per a la “cria” o cultiu de la tòfona. Uns importants masos com el Mas de la Lupia o el Mas de las Lumbrarias són testimonis d’un antic esplendor de molt superior economia.
El camí retorna al barranc després de perdre una part de son cabal d’aigua de manera enigmàtica i després de passar per baix d’un pont de pedra d’estructura romana recorreguem la torrentera per entre les vores enfangades. Prompte el camí que continua per territori pla es troba una reixa reforçada d’antigues travesses de ferrocarril que tanca una devesa amb bous braus. Avançant a bon pas, prompte arribem a la cua de l’embassament de Tosquillas que apareix amb un nivell d’aigua acumulada francament baix. El camí previst venia marcat per que es vorejara el pantà per la part de la dreta o Oest però el retard que dúiem ha aconsellat al promotors d’aquesta interessant marxa –Paco Julià i Daniel Ferrer- d’abreujar per la part esquerra o Est del pantà on la majoria ens hem estalviat uns dos kilòmetres. La distància recorreguda així ha estat d’uns 12kms.
L’autobús, aparcat no lluny de l’imponent talús del pantà, esperava la nostra arribada que s’ha produït sobre les tretze quaranta cinc hores. D’allà hem partit cap Albentosa on el restaurant Albentosa i en el marc del hall de l’ajuntament de la localitat s’ha servit el dinar. Cada comensal teníem junt al cobert un xicotet opuscle amb informació dels atractius del poble. A les postres Elies Rallo ha anunciat que l’amic Ramon Campos havia aconseguit el 6.000 kilometres! Des d’ací la més cordial Enhorabona!
Àlex Gomis