La marxa de hui ha sigut un canvi que ha fet Santiago Vandellós amb Joaquín i Fernando, per la situació en Espadà. I la veritat és que el canvi ha sigut un regal.
S’han plantejat dos alternatives, A i B, que en la pràctica podríem dir que han sigut fins a quatre (o cinc).
Cinquanta-cinc senderistes que hem començat en la urbanització La Pinada de Sagunt, prop de Gilet. Comencem a caminar junts a les 8 h. Des del primer moment a pujar. Al principi pels carrers de la urbanització. Després d’un quart d’hora, per l’esquerra comença la pujada per senda entre pins. Senda que de seguida va per un tallafocs d’una línia d’alta tensió, del que eixim, sempre per senda amunt per la dreta del tallafocs. La senda està marcada per dos ratlles blaves. Enfront va apareixent la muntanya Redona.
A les 8.34 h, arribem al punt d’encontre dels termes de Sagunt. Allí hi ha una gran fita de pedra troncocònica. Estem en la Clotxa de la Llépola. D’allí ja apareix la vista al pla i la mar.
A les 9.05 h, arribem al camí de les Penyes de Guaita. És el punt de divisió previst per als A i B. La veritat és que ja comencen algunes variants. Els de la B continuaran amunt per a situar-se en la part alta del pas dels Borregos per a tornar al Reino pel camí del Balau.
Els de l’opció A, que es la que descriuré, continuem pel camí de les Penyes de Guaita, amb el racó de Gausa a l’esquerra. A les 9.40, capitanejats per Joaquín, se n’eixim per una senda descendent a l’esquerra. De seguida ve una altra pujada per la muntanya Negra. A la dreta està el barranc del Diable. Ací toca passar una zona de roques que demanen agafar-se amb les mans.
Per pedres de rodeno grosses. Parem a les 10.30 a esmorzar., la senda aboca a la verticalitat del barranc del Diable a on està la cova del Pardalot. Intentem buscar-la, però desistim. Lo d’ara és una baixada continuada. Davant tenim la construcció cilíndrica del Pardalot, a la que no arribem, perquè la senda baixa fins al costat dels tarongerals. Les 11.02 h.
Per baix d’una línia de 220 kV, anem un dels pocs trams curts en pla del dia, al costat dels camps, per a començar la pujada forta. Eixa que, per la part vertical de llevant oferix la vista magnífica de rodeno del Picaio.
La pujada és llarga, treballosa, però molt senderista. Preciosa. A trams, pujada. Un poc, pujant junt a una paret de pedra. Després, pedrera amunt. Fins que arriba el moment de la veritat: la paret imponent final del Picaio. La gestionem amb ganes i, meritòriament, arribem a les 12.05 h al vèrtex geodèsic (373 m). Allí hi ha tres persones que es meravellen al vore com anem arribant pel lloc que menys s’esperaven.
Fotos en el vèrtex i uns minuts per a descansar.
Seguim pujant pel camí que portaria a les antenes, però abans d’arribar, girem per una senda a l’esquerra que baixa. Passa per l’ermita de la Milagrosa i arribem a un camí. Girem a la dreta. Baixa i puja. Arribem a l’aljub dels Ciprers. Per allí passa el GR-10. Un tram de senda curta ens porta a una esplanada a la cota de 280 m (eixa a la que la gent li diu Claro de Luna).
A la dreta el Picaio està a 800 m de distància. Nosaltres anem per l’esquerra seguint les marques de GR-10, que, en un encreuament de camins (el de l’esquerra, el del Cansalader, el de la dreta, el camí de les Penyes de Guaita i el que va recte i amunt, marcat pel GR-10, se l’enfila per a pujar a la base de la paret del pas dels Borregos, al que arribem a les 13.05 h. Està equipat amb cadenes. El pugem sense dificultats, abandonem el GR-10 i girem a la dreta, entrem en terme de Gilet i baixem per la magnífica senda que va junt al barranc de l’Aljub. Aboca en pla en el barranc de Balau i el camí del mateix nom. Arribem a la urbanització Vall de Sant Esperit i, passant el pont del barranc de la Maladitxa, arribem a l’autobús a les 14.05 h. Al costat està el restaurant El Reino.
El dinar, bo, abundant i servit àgilment.
Jorge Beltrán repartix bombons pels seus 4000 km i Félix Torres, convida a aiguardent, moscatell i licor de poma per haver arribat als 3000 km.
En acabar, Rafael Cortés proclama que Eugenio Alcázar ha superat els 1000 km i que el nostre il·lustre degà, Pepe L. Tortosa, ha superat uns flamants 7000 km.
Josep Requena