Descarrega’t el track

Hem repetit una marxa des de Los Cloticos que es feu un dia 1 d’octubre de 2008 (just fa 11 anys), amb alguna variant mínima però amb la senda molt més condicionada.

Molta assistència: cinquanta-set, comptant un cotxe de l’overbooking.

Després de demanar, en la gasolinera de Begís, a la planta embotelladora permís de pas per tal de no trobar-nos un camió de cara, arribem a l’àrea de la font de Los Cloticos, punt d’eixida i final de ruta.

Comencem a caminar pel camí del Madroñal, part del PR-275 que du al naixement. Passem pel costat de la casa del forestal , que serà a on baixarem al final per la senda del tallafocs i arribem al punt on s’ajunten el barranc del Resinero amb el Palància. Les 9.50 h.

Ara senda a la vora i a l’esquerra del barranc que, com sempre, porta un cabal d’aigua continu.

Després d’uns 400 m, la senda passa a l’altra part del barranc per un pas de pedres.

Continua la senda neta, ben definida, encara que ara costa amunt. Entrem en calor. Com al llarg de tota la ruta, senyals de pintura i pilons de pedres fan innecessari el GPS.

A les 10.10 h, arribem al camí del Madroñal, però ara a un nivell alt respecte al barranc.

Caminem en pla i cara avall pel camí. El temporal passat de neu ha fet estralls. Com en tants llocs que hem visitat, hi ha una barbaritat de pins tombats i trencats.

A les 10.25 h, arribem al final del camí on hi ha una esplanada, lloc per a la mitja hora de l’esmorzar.

Estem al nivell del barranc. La continuació és per senda. Als 5 minuts arribem a l’anècdota del dia. La senda està interrompuda per una gran roca plana i inclinada cap a l’aigua. Jo, patidor, havia lligat una bona corda de muntanya entre dos arbres en una longitud de 20 m que salvava la roca. La corda l’havia portada Pepe Benet. El resultat de la maniobra va ser hilarant. Mentre els primers passaven la roca, uns amb més facilitat que altres, la majoria, amb somriure divertit, passaven plàcidament a l’altra part de barranc, fent-li un by-pass perfecte i lògic al problemeta.

Seguim per la senda barranc amunt, al costat de la remor de l’aigua. La senda molt neta i clara, passa un parell de vegades a banda i banda. Tram molt bonic d’aigua, muntanya i vegetació.

A les 11.35 h abandonem el barranc per l’esquerra. Un gran piló de pedres ho senyala.

Comença la senda de Los Tajos.

També neta i marcada, té trams plans i trams en costa. Especialment ú d’uns 15 m. La part final, sempre entre pins, més suau ens deixa en el camí de la Peña Escabia.

Com que ací serà on farem la divisió de l’alternativa A i B, ens fem la foto de grup. Les 12 h.

Els del grup B continuen per l’esquerra pel camí de la Peña Escabia, de tornada. Allò es part del PR-273 que, des de Los Cloticos, arriba a las Peñas del Diablo, amb variants de la Escabia, los Tajos i la Pericona.

Als del B els espera un bon tram de camí de pujada que es veu recompensat per un mirador a l’esquerra. És el punt més alt. En el mirador es fan la foto de grup.

Ara, sempre cara avall seguixen les indicacions del mapa i arriben a Los Cloticos a les 13.40 h. Com que allí hi han moltes taules i en la panxa del bus Monedero tenia neveres amb cervesa, encara que de la font de los Cloticos ix bona aigua sense parar, vos podeu imaginar quin líquid varen beure merescudament.

Tornem al punt de la foto de grup i tornem a l’alternativa A. Recordem que eren les 12 h. La senda de Los Tajos travessa perpendicularment el camí i ara el traçat és més cara amunt. Passarem ara per part del Paratge Natural Municipal Peña Escabia, de 475 Ha, declarat com a tal el 2004. I entrem en Los Tajos pròpiament dits, un pas estret de roca entre les parets verticals. Ximo torna, igual que en el 2008, a detectar un teix magnífic.

Superem Los Tajos a base de «quatre potes». Després, a poc a poc va fent-se més suau. De tant en tant es veuen les marques blanques i grogues de la variant del PR-273.

En arribar a un coll (12.22 h), la senda nítida que portem gira a l’esquerra per a fer la cresta de la serra. La vegetació, vora els 1300 m és d’alta muntanya. Mirant arrere, a poca distància està pedra grisa imponent de la penya Juliana. A la seua dreta, el cim de la Salada i elements de la base militar abandonada.

Amb prou vegetació i arbres diferents, passem pel costat del cim de El Cerro de la Cruz (!352 m), punt més alt del Parc Natural. La senda va pel costat de les ruïnes d’una construcció defensiva de la guerra civil.

Amb vegetació baixa, arribem a les 13 h al vèrtex geodèsic de la penya Escabia. Gran vista, encara que el dia està tèrbol. El Penyagolosa s’endevina per la dreta d’El Alto de Pina. Darrere, les antenes de La Bellida. Foto de grup i uns pocs (quatre) puntuen per als VINT-CINC MILS.

Només queda baixar, primer per la senda pedregosa fins al coll entre el vèrtex i la penya de El Obispo i després la senda encantadora de descens fins arribar al camí de la Peña Escabia (13.33 h). A la dreta fins al tallafocs, senda i la casa del forestal. A la dreta i a les 14.15 h en Los Cloticos on trobem als companys de la B.

Anem a dinar a l’Álvaro de Viver. Ben atesos, en acabar Toni Limonge, en nom del grup em dóna una placa que agraïsc pel temps que porte fent lo que hui deixe de fer. Després, proclama que Pablo (molt bé Pablo) ha superat els 3000 km. Molts aplaudiments a un nou Barón Azul. Pepe Sanchis obsequia amb bombons per haver superat la setmana passada els 7000 km. El nostre primer SUPER Senderista.

De tornada, el mateix Pablo anima a que assistim el dimarts a vore una pel·lícula molt interessant de la que, per a donar un motiu extra per a anar, no vol donar el títol (que Déu el perdone per això) i que està relacionada amb la visita del Papa a Madrid. El dimarts de matí, esmorzar mensual en la seu. I ja està la loteria de Nadal.

Josep Requena