I tornem a la Serrella, gràcies a Rafa Sáez i Pepe Benet.
La Serrella, en particular per a este cronista, és la serra valenciana més espectacular i, diria, més pirinenca. Una joia, al costat d’altres serres il·lustres, perles senderistes, com ara la serra de Bèrnia o la d’Espadà.
La serra és una alineació prebètica de 15 Km que separa la comarca del Comtat de la de la Marina Baixa; la vall de Seta de la vall de Guadalest, amb tres pics emblemàtics per als senderistes, com la Mallada del Llop (1357 m), el Pla de la Casa (1379 m) i el Recingle Alt (1359 m), junt amb un seguit d’elevacions per damunt dels 1300 m. Per no parlar de l’espectacular formació del Frares de la Serrella.
Hui hem sigut quaranta-quatre senderistes. Mariano ha presentat la nova empresa que també ens transportarà a partir d’ara.
Ben abrigats, eixim des de Fageca, poble de la vall de Seta, a les 9 h. Al costat de la font de l’Esperit Sant, entrem en un camí del PR.182, que és el que seguirem. Per ací començàrem amb Benet un 15-2-2006 per anar a la Mallada del Llop i un 28-4-2010 per a fer la mateixa de hui.
Un pal, que també és del PR-168, que va a Famorca, diu que, indica que seguint el PR-182, arribarem al Pla de la Casa en 1 h i 30 min. Lo curiós és que dalt i en sentit contrari, el pal del PR-182 diu que es tarda en baixar a Fageca 45 minuts. La diferència entre pujar i baixar. La veritat és que nosaltres, descomptant la parada de mitja hora de l’esmorzar, hem tardat 1 h i 50 min, que és una marca molt digna.
Primer són 10 minuts de camí, que es convertix en la senda que, remuntant el barranc dels Moros, ascendix a la cresta de la serra. A la mitja hora de pujar, queda a la dreta la cova de Bernat, una balma fonda que fon aprofitada com a refugi de pastura i a on aparegueren restes del Paleolític.
La senda comença a entrar entre roques. Un bassalet a l’esquerra anticipa que estem arribant a la font. La font del Cuquero està a 1031 m. Una caseta marca el naixement de l’aigua.
A l’esquerra hi ha el gran espigó de roca de l’Arrim; de la dreta baixa un gran runar, un pedregar dels que en vorem (i en passarem) molts en la marxa de hui.
Benet gira a la dreta. Pareix que vullga atacar el runar, però no, està buscant un lloc arrecerat i al sol per a fer la parada de l’esmorzar. Mitja hora de repòs i tertúlia en la què no falten els complements habituals.
Tornem a la senda i a les marques del PR i amunt, a seguir pujant, que ja queda poc. El sol li pega al pedregar i al coll de la serra. Pujant, xafem prou de gel. Encara anem a l’ombra.
Molt poc abans d’arribar a la culminació (que a l’esquerra s’aniria a la Mallada del Llop), girem a la dreta. Un pal indica que només queden 10 minuts per al pic. És una senda que puja per un altre pedregar. És el pendent més fort de la pujada. Arribem al cim del Pla de la Casa a les 11.20 h.
En el cim, a on no cabem tots per a la foto de grup, hi ha una creu metàl·lica decorada i una caseta de signatures. Un company deixa uns comentaris.
Els 1379 m del Pla de la Casa oferixen un panorama espectacular. Les serres i muntanyes emblemàtiques les tenim a la nostra disposició. Bèrnia, serra Gelada, Ponotx, Aitana, Maigmó, Menejador, Montcabrer, Benicadell, Mondúber, Safor. No acabaria. La mar, els pobles, les dos valls veïnes 600 m més avall a nord i sud.
Prop de la creu estan les restes d’un castell: la torre del Pla de la Casa. Queda un perímetre de
mur baix de 7,5 x 4 m. No està confirmat que eixes ruïnes siguen l’autèntic castell de Xeroles que figura en les cròniques i documents. Jaume I va fer donació del castell a Na Isabella d’Amichi, dama de companyia de la reina Constança de Sicília, reina de Sicília i d’Aragó, ja que es casà amb Pere el Gran, fill de Jaume I. També fon destinatari d’eixa donació de Jaume I el fill d’Isabella, l’almirall de la flota de la Corona d’Aragó, Roger de Llúria (nascut a Làuria, Sicília). Roger de Llúria fon el primer comte de Cocentaina, entre molts altres honors i conquestes navals.
Baixem al pla que hi ha als peus del pic. Visitem la nevera del Pla de la Casa. Del segle XVIII, té unes dimensions interiors circulars, d’una construcció molt ben conservada, de 13 m de diàmetre i 12 m de profunditat. Ha perdut la coberta, encara que es mantenen els inicis dels quatre arcs. Té l’entrada i rampes de càrrega.
Al costat d’eixa meravella ens fem la foto de grup.
El pla a on està la nevera està a uns 1330 m d’altitud.
Continuem la marxa, ara per un descans pel pla, per senda comuna del PR-182 i el PR-24, que va de Quatretondeta al Pla de la Casa.
L’alegria s’acaba en passar del terme de Fageca al de Quatretondeta. Estem en el collado de Borrell i ara ve la baixada forta del dia. Forta pel pendent i forta per les pedres soltes. Per l’atenció en la baixada, fent treballar els bastons, a penes podem vore la penya d’Àfrica, una paret de roca de grans dimensions que té un enorme forat de la forma del continent africà.
Per fi, arribem al camí de la Font Roja. Descans per a les cames. Pel camí passa un tercer sender: el PR-23, que va de Benasau a Quatretondeta.
Arribem a la font Roja, situada a 1131 m d’altitud. (Ací dinàrem l’11 de novembre del 2005. Quin fred feia!).
Al costat del camí i de la font, hi ha una barana de fusta que deixa un pas al PR-182, que és el nostre, abandonant els PR-23 i 24. Tornem a entrar en senda, al principi accidentada. Només entrar, passem l’inici del barranc Fondo. La senda té la companyia espectacular de la fondària del barranc a l’esquerra.
Després d’un tram que s’ha de fer amb precaució, abandonem el barranc Fondo, tornant a entrar en el terme de Fageca per l’ombria de la serra.
De trajecte prou pla, és una successió de barrancs i runars. Molts pedregars que la senda passa bé.
Passem junt a un aljub que diuen romà, on es pot poar aigua.
El tram final té més arbres. Acabem en el camí dels Comtes. Està cimentat. Camps d’oliveres i ametlers a dreta i esquerra. Arribem a Fageca a les 14 h.
Dinem en el bar L’Om de Fageca. Molt bona, l’olleta de blat.
El final va ser la gloriosa commemoració dels 8000 km de gran Elias, que també va compartir el privilegi de fer 80 anys i estar com un tir. L’elegant i campió Elias ens obsequià amb bombons, pastetes d’anís, rotllets, aiguardent i conyac (francès).
Josep Requena