La segona marxa del curs l’hem feta per Begís. El traçat previst després vorem que no s’ha pogut completar.

La predicció meteorològica anunciava molta pluja pel sud, però no per l’interior de Castelló. Ja de bon matí queien gotes a València.

Cinquanta-tres assistents. Primera parada en la gasolinera de Begís per a estar canviats i, motxilles en mà, preparats per a desembarcar ràpidament en el punt d’inici. Hem tardat un poc, però per fi, la planta embotelladora ens ha donat via lliure per a passar.

Es nota que ha plogut fa molt poc a Begís. Es veuen molts bassals.

Per la carretera estreta, l’autobús para al costat d’un banc i un cartell. I un indicador del PR-275 que diu “Pozo Torrecilla”.

Baixem per la senda que, passant per escalons de fusta i punts amb pedres mullades per la pluja recent, ens deixa al costat del Palància, anant al costat, aigües amunt. Vegetació exhuberant. El vent suau mou les fulles dels xops que s’espolsen l’aigua, fent l’efecte de que plou. Passem un parell de zones amb parets de roca i passos estrets.

Arribem al Pozo Torrecilla. A la dreta de la gran roca, el pou en el riu i una cascada generosa. Seguim, encara que s’ha de fer una parada i enviar a dos companys a que, per una entrada directa, arriben a l’asfalt i continuen més fàcilment per ell.

Pel traçat idíl·lic de bosc de ribera, arribem al pont de fusta que accedix al càmping. La cascada de la font de la Mina està seca.

Pugem per les escales d’obra, arribant tots a l’àrea de descans de la font de Los Cloticos. Allí està aparcat l’autobús.

A les 10 h, esmorzem en les múltiples taules de fusta. Mitja hora de rigor.

Reprenem la marxa per la indicació “Nacimiento del Palancia” i marques de PR-275. Primer anem per camí. Abans d’arribar a la bifurcació, l’abandonem, baixant per un altre més estret que té una cadena. Porta al pont de El Molinar. Arribem a eixe llogaret de El Toro, convertit en alberg i ara solitari. Les 11.17 h.

Seguim pel camí d’accés a l’aldea, passant una altra cadena i un gual de la rambla d’Agualobos, arribant al camí del Toro al Molinar.

Girem uns 20 m a la dreta. Un piló de pedres indica l’inici d’una esplèndida senda ascendent, molt ben traçada i de pendent regular, que passa junt al corral del Molinar.

Senda amunt, en algun punt fa unes esses i en altres és més costeruda en cosa de 5 o 10 metres.

Arribem a un camí forestal, perpendicular a la senda, a les 11.48 h.

Allí, uns quants companys trien continuar pel camí per a tornar a baixar. Fan un bon recorregut.

El grup principal seguix per la senda, que continua per la banda oposada del camí. Este tram de senda, també neta i de pas molt fàcil no té el pendent tan regular. Té trams pràcticament horitzontals i un tram d’uns 30 m prou més costerut, que arriba a una pedrera.

A les 12 h, passem pel punt més alt del dia (1070 m), als peus de la loma de la Abeja, que coneixem.

Ara la senda baixa un poc, canviant la vegetació dels pins a les carrasques. Baix, a l’esquerra, la profunditat del Palància.

Arribem al collado del Cascajar (1058 m) a les12.10 h i a un camí que baixa fort. Ve de la font de la Tejería i de El Toro.

El camí baixa amb prou rostària a una revolta de la rambla Seca, que és el nom que té el Palància, després del naiximent aigües amunt.

Baixem per la rambla, saltant pedres i roques. Aprofitem algun by-pass de senda. Arribem per fi a l’entrada del magnífic estret del Cascajar, eixa meravella orogràfica que s’ha treballat l’aigua, a saber durant quants milions d’anys.

Només entrar, fem foto de grup. I a passar l’estret. Parets molt altes i vertical i una amplària que en molts llocs no arriba a un metre.

Després de la pluja de la nit i, com allí no entra mai el sol, les roques estan humides. Com que, al mateix temps, l’aigua les ha deixades completament llises el risc està servit. Una opció és una culada. En els punts més conflictius han col·locat uns estreps de ferro que ajuden. Amb tot, s’ha de passar junt a una basseta d’aigua estancada i pudenta de la que potser algú s’en recorde.

Torna la llum i s’acaba l’estret. A la dreta, els dos orificis que li donen el nom oficial al naiximent del Palància. Ni gota.

Seguim rambla avall, més seca que l’espart. Prompte se n’eixim del llit i les roques per a anar per una senda molt agradable. Es passa per un anouer gran. Les seues arrels superficials ajuden a salvar un desnivell de 3 m.

L’últim tram és plàcid. Passem a la dreta de la rambla empalmant amb un camí que transcorre entre una vegetació espectacular. Porta a on aboca el barranc del Resinero. Són les 13.10 h. Amb molt de dolor de cor, este guia renuncia a fer els 2 km del barranc. Un altre dia serà.

Passem el barranc per un gual de pedres (el barranc del Resinero, a diferència del Palància, sempre porta aigua.

Seguim pel camí del Madroñal, que puja fins arribar a la casa del forestal. Baixem junt al Molinar, al costat d’eixe camí amb cadena que hem pres adés. Avant, un tram de ciment i en els Cloticos a les 13.45 h. Fi de la marxa.

A dinar al Tren-Pita. L’olla xurra com a plat estrela.

Josep Requena