Els dimecres de la Convenció de Benidorm i fer la serra Gelada és una parella que la portem lligada molts anys: desembre del 2003, els novembres de 2004, 2005, 2010, 2012, 2014 i enguany. Una marxa clàssica de veritat. I serà per alguna cosa: perquè el Parc Natural de la Serra Gelada és una meravella natural i un atractiu senderista. Quaranta-huit senderistes del grup, venint de València o de Benidorm, més uns assistents a la convenció, molts d’ells francesos.
A les 9 h, des del bus i reunits amb els de la convenció, arribem per carrers ascendents a l’aparcament d’accés al parc on han fet una casa de control d’accés nova (9.13 h). La novetat és que allí mateix, en passar la casa s’inicia a la dreta la senda. Serà la ruta groga o itinerari 2 del parc. Recte, el camí que va al far, és la ruta roja del parc per la que passàrem l’any 2014.
Anem per la dreta per la senda ascendent, ben condicionada. Pugen i baixen alguns caminants. A les 9.25 passem junt a una pedrera antiga i a les 10 h, la senda aboca a l’asfalt del camí d’accés a les antenes. A l’esquerra arribem de seguida a les instal•lacions i al vèrtex geodèsic de 435 m del conegut com a Alt del Governador, punt més alt de la serra. Amb vistes extraordinàries sobre el gran panorama de mar i muntanya de la Marina Baixa parem a esmorzar i gaudir d’aquella talaia. Foto de grup.
Tornem a caminar a les 10.40 h baixant pel camí fins que a les 10.52 fem la divisió de grups. El grup B baixa pel camí de la dreta. Passen una porta de ferro, una instal•lació hípica, una pedrera i la depuradora. Junt al club de tennis s’arriba al restaurant El Trinquet, on agafen l’autobús que els durà a l’hotel.
El grup nombrós (A) deixa el camí i inicia l’ascensió pel sender de la ruta groga, marcada amb marques de PR, algunes no fàcils de trobar. Pugem un poc per a vore a l’esquerra el tallat de la Caleta i baixem també un desnivell modest. Pugem uns metres a la ratlla entre l’Alfàs del Pi i Benidorm i tornem a baixar al Colladet del Pardo. Torna a pujar (perdoneu la reiteració, però és que açò va així tota la ruta) i baixar, esta vegada amb estranya suavitat, al pas del Garrofer (314 m) i després puja i baixa al pas del Segur,.
En pocs metres (i tirant el lleu) tornem a pujar a la cota de 374 m, des d’on podem vore per primera vegada, allà baix, l’Illeta Mitjana.
Ara, una primera baixada llarga. Anant amb compte per les pedretes, a penes algú pot vore les ruïnes d’una casa de vigilància de la costa i, més avall, un aljub. Per fi, el punt baix, el pas de la Vella. Vista arrere a l’Illeta Mitjana, agafar forces i torna a pujar i a baixar i a pujar. Vaja, trobem cinc minutets de pla! Però baixa i puja a la cota de 338 m. És l’Alt de la Montera, a on un providencial rodalet de pins permet baixar l’acalorada i contemplar els impressionants penya-segats que cauen a la mar. (12.33 h).
Ací es produix una divisió. Un grup, capitanejat per Paco, fa la ruta clàssica directament a la referència de la barbaritat de la torre Lúgano de 148 m. El guia suplent (jo) per tal de no trobar-se amb la dificultat de baixar pels mossos que li han fet a la serra uns intents d’edificació venturosament frustrats, fa l’última baixada llarga de cara a l’illa de Benidorm i en direcció a la creu, que passem per la dreta (12.50 h).
Entrem en camí asfaltat cara avall. A les 13.10 h, se n’eixim de l’asfalt per una travessa improvisada entre matolls i pins. De baixada arribem vius a l’asfalt, que té a l’esquerra una tanca de ferro rovellada que protegix un projecte urbanístic que està quetet i que seguisca igual molt de temps.
Passant per la porta de la torre Lúgano, arribem a l’autobús a les 13.27 h. El grup de Paco arriba uns minuts més tard.
Canviats, anem a dinar al Palm Beach. Saludar els companys (alegria de vore a Víctor), el buffet, café i tertúlia a la terrassa i la foto de grup de rigor en l’escalinata de la porta de l’hotel.
Josep Requena