Encara que en altres ocasions havíem caminat per la zona, la marxa de hui, proposta i guiada per Daniel i Paco, era una novetat per a la majoria del grup.
En el bus anem 40 senderistes i dos més que van en el seu cotxe. Travessem la població de Manzanera sense parar i directes arribem al balneari del Paraíso.
Poc després de les 9 h. iniciem la marxa ben equipats amb guants i capells de llana perquè fa molt de fred. La temperatura és de 2° c però la sensació és de molt més fred. Els camps estan blancs pel gebre i les botes van ressonant amb un crac, crac, crac, en trencar els cristalls del gebre gelat. (En principi he escrit “escarcha” en lloc de “gebre”, pero tenía dubtes de si escarcha era una paraula valenciana i he consultat el diccionari i m´ha dit que escarcha es deu dir gebre. Als 80 anys encara estic a temps de saber algo més de la meua llengua).
Malgrat els bons guants de teixits especials que portem la majoria, diversos senderistes comenten que tenen les mans gelades.
Per darrere del balneari travessem el riu Paraíso per una passarel·la i prenem una senda pel marge dret i en sentit contrari al corrent d’aigua. Tot el recorregut l’hem de fer per la ribera i el llit d’aquest xicotet riu amb prou cabal i aigües netes. Malgrat el fred gelador, l’abundant vegetació i el murmuri de l’aigua converteixen a la marxa en un passeig molt agradable. Els arbres més abundants són els pins i els xops, aquests estan nuets i les seues fulles caigudes converteixen el sòl en una mullida catifa.
Em pregunte qui i perquè es va batejar a aquest lloc com El Paraíso. El nom és bonic i el paratge preciós, però fa un fred …
Per unes xicotetes passarel·les de fusta anem creuant del marge dret a l’esquerra i al revés diverses vegades. Veiem a l’esquerra el xicotet llogaret del Paraíso Bajo. La senyalització de la ruta és pobra i una mica confusa. Però el track i la bona direcció dels guies fa que no hi haja cap problema. Passem per un tram en el qual el riu va encanonat, amb altes parets que veiem des de baix.
I poc després eixim del llit a una carretera estreta i en mal estat, em diuen que és la carretera d’Abejuela. De seguida prenem una pista de terra a l’esquerra i arribem al Paraíso Alto, on està previst l’esmorzar. Són les 10.45 i el personal reclamava ja el bocata.
Aquest Paraíso Alto és un llogaret que es va abandonar en els anys 60 i estava amb les cases en ruïnes, però una congregació catòlica d’una parròquia de València va comprar les restes i amb la col·laboració dels seus afiliats i xicotetes donacions han aconseguit restaurar l’ermita i diverses de les cases, convertint el llogaret en un lloc habitable i amb encant on algunes famílies passen els caps de setmana i les vacances i realitzen trobades de la seua congregació. Ho diuen “un lugar de encuentro con Dios y con su obra”. No hi ha cobertura de mòbils ni llum elèctrica.
En aqueix paradís de pau hi ha una espècie de menjador a l’aire lliure, protegit amb una coberta i equipat amb taules i bancs de fusta, i gràcies a les gestions de Daniel amb el capellà que regenta el lloc podem utilitzar-lo per a l’esmorzar. Podem dir que és un lloc 5 estreles comparat amb el de la setmana passada, on no teníem ni pedres per a asseure’ns. A més ix el sol i ens oblidem del fred del matí. L’esmorzar és perfecte. Fins s’ofereix café calentet “refredat” amb rom.
Després de l’esmorzar ens situem tots davant l’ermita de Nta. Sra. dels Dolores per a la foto de grup i reprenem la marxa. En mitja hora estem en la font de Tejeda i la bonica cascada que es forma entapissada de molsa verda. Tenim sessió de fotos davant la cascada.
En aquest punt i malgrat la insistència del guia a tornar per l’ajustat del temps, molts senderistes fan cas omís i es van a veurer la part de dalt de la cascada. Ací he de dir que això no és una bona pràctica i que la recomanació del guia s’ha de seguir per tot el grup. En un col·lectiu tan nombrós és important la cohesió i la disciplina.
Emprenem el retorn pel mateix traçat pel qual hem pujat. Ara ho gaudim encara més perquè el sol fa molt més grata la caminada.
Passem de nou pel Paraíso Bajo i de seguida arribem al balneari, on ens espera el bus. Són les 14.00 i hem caminat uns 14 km.
En el bus passem de nou per Manzanera. M’hauria agradat que ens detinguérem per a visitar una mica el poble, amb els seus Portals Alt i Baix restaurats i les restes de la muralla. Però el temps apreta i anem directes a la Venta del Aire i al seu restaurant Buenos Aires.
El menjar va estar prou bé i el que més em va agradar va ser la carabassa torrada. A les postres vam tindre xopets i bombons oferits per Santiago Vandellòs i José Luís Higón. I el cap senderiste Rafa, en donar la bona notícia va dir que el cronista de hui, aquest dia complia la doble condició de senderiste més antic en el grup i senderiste de més edat. No se si això es pot considerar com un premi o si té algun significat, però a mi ha donat molta satisfacció. Gràcies Rafa.
Malgrat el fred matiner hem tingut una marxa molt ben guiada per un traçat fàcil de recórrer i uns paratges preciosos. Ha sigut un bon día.
J. López Tortosa