Dins de l’amplíssima relació de rutes de senderisme realitzades pel grup de AGMT València no figura cap en la qual hàgem caminat per Pedreguer, per tant la proposta de hui era una novetat.
D’una llista inicial de 50 assistents, al final quedem 40 a causa de les nombroses baixes d’última hora. Aquesta situació és un inconvenient per a la reserva de places de menjar en el restaurant i el guia de hui, Arturo, el comenta en el bus. Es recomana que el que tinga dubtes que no s’apunte o que done la baixa com més prompte millor.
A les 8.30 arribem a Pedreguer, un poble de vora 8000 habitants, en la Marina Alta, i el bus ens deixa a l’entrada del poble en un polígon industrial. Temperatura d’uns 8 °C i prou ennuvolat, encara que la previsió del temps que hem llegit diu que no plourà. Comencem a caminar travessant la població d’est a oest i pujant. Passem davant de l’església de la Santa Creu i de l’ajuntament i en aqueix moment estan tocant les nou.
Després de més d’un quilòmetre de passeig urbà trobem un pal amb senyals molt clares del PR CV 53, que és per on ha de transcórrer la major part de la ruta. Aquest PR CV 53 té unes quantes variants que totes circulen per la Serra del Castell de la Solana. Nosaltres anem per la que condueix directe al Castell d’Aixa, que està en el cim de la serra. Deixem l’asfalt i prenem la senda marcada, costa amunt i molt pedregosa. De seguida es posa a ploure. La previsió del temps ha fallat. Però és una pluja feble que no impedeix caminar a gust. I de seguida apareixen els impermeables i els paraigües.
Durant la pujada, en el vessant de la muntanya veína anem veient els antics abancalaments amb murs de pedra seca. Supose que aquests bancals albergarien oliveres, garroferes o vinyes de moscatell, tan famós per aquesta zona. Quant de treball per a cultivar xicotetes parcel·les que ara són camps abandonats.
El traçat de la senda està molt ben fet, amb una pujada permanent però suau i la senyalització perfecta. Hi ha pals indicadors en cada encreuament de camins. Em crida l’atenció una senyal que indica que per ací es va al “Cementeri dels Burros”.
A això de la 10.15 deixa de ploure i parem a esmorzar. No trobem un lloc adequat i com està tot mullat mengem al llarg de la senda, de peu i en fila índia. Malgrat les circumstàncies l’esmorzar resulta tan grat com sempre.
Seguim amb la suau costa amunt i fins i tot ix un sol tímid que s’agraeix. L’últim tram de la pujada és una mica més exigent. Abans de les 12 arribem al cim i allí estan les restes del Castell d’Aixa. Només queden muntons de pedres conformats en el que degueren ser els murs del castell. En la cúspide, a 607 m smn, hi ha una fita geodèsica i allí fem la foto de grup i moltes més. El panorama des del cim és preciós, espectacular. A un tir de pedra veiem el Montgó, el Penyal d’Ifach, la serra d’Oltá, la Serra de Bernia, la Serra Segaria. Als peus està la Vall de Pop, La Llosa de Camacho, Benidoleig, Pedreguer, etc, i la mar es veu esplèndida, amb reflexos platejats. Val la pena l’esforç de pujar per a contemplar aquestes vistes. I seguint amb la geografia dir que en algun punt de la pujada, quasi on hem parat a esmorzar , estem tocant el meridià de Grenwich, Longitud 0°. Ni est ni oest.
Després de la sessió de fotos iniciem el descens per la cara sud de la muntanya. És prou més dificultós que la pujada sobretot perquè la senda és prou roin i amb la pluja les pedres estan esvaroses. Baixem molt poc a poc.
I arribem a un coll on un pal indicador ens assenyala a l’esquerra la Font d’Aixa i Pedreguer i a la dreta la Font de la Tia Xima i Xaló. Tot forma part del PR CV 53. Són les 12.45. La ruta prevista és per l’esquerra, circular, arribant a Pedreguer. Però hi ha una zona anomenada Penyes Blanques que te un descens pronunciat amb pedres llises que amb la pluja pot ser perillós. El guia fa consultes i decideix que donada la situació i per a evitar dificultats cal anar per la senda de la dreta cap a Xaló, que està a només 3,1 km. No obstant això, quatre senderistes galàctics decideixen seguir per la ruta prevista. Donada la qualitat i l’experiència d’aquests galàctics no hi ha cap preocupació per la seua seguretat per part del grup, peró no obstant això convé dir que una regla bàsica per a la seguretat i la cohesió del grup és que sempre cal seguir per on indique el coneixedor de la ruta.
Iniciem el descens cap a Xaló per una bonica senda entre pins. El sòl està un poc fangós per la pluja i cal caminar amb cura. En mitja hora arribem a una zona de xalets, amb una xicoteta carretera ja de ciment i d’asfalt. Torna de nou a ploure i una altra vegada traiem els impermeables i els paraigües. Arribem a Xaló, travessem el riu i per la dreta anem fins a un parque on esperem al bus, que arriba de seguida. Són la 14 h. i hem caminat uns 12,5 km.
Amb el bus anem a Casa Pedro en Jesús Pobre, als peus del Montgó, on solem menjar quan caminem per la zona. El plat principal, el mateix per a tots sense elecció, és l’arròs al forn amb panses. Ho qualificaré de bo, sense més. Puc dir amb coneixement de causa que no és comparable a l’arròs al forn que mengem en la Costera.
A les postres reprenem una bona costum i és que Pablo i Prudencio van convidar a un xupet (o més d’un) d’orujo gallec i a bombons. I es va anunciar als nous barons, Gran Senderista (5000 km.) Santiago Vandellós i Gran Senderista Degà (8000 km.) a Paco Castelló. Des d’ací gràcies i felicitacions als quatre.
A pesar de les circumstàncies i gracies al bon criteri del coneixedor de la ruta, hem gaudit d’un molt bon dia de marxa senderista.
J. López Tortosa