Després de les intenses pluges d’aquest mes que van provocar la suspensió de la marxa de la setmana passada, es va programar de manera prudent esta ruta senzilla i molt coneguda. Per esta zona hem caminat en nombroses ocasions. Citaré les més recents. El 19.12.2019 vam fer Sant Esperit – Penyes de Guaita i en acabar celebrarem el menjar de Nadal en el Reyno, i el 23.10.2019 vam fer la ruta Sant – Esperit – Coll Calderona – Barranc Balau.
El segon punt de reunió era en l’aparcament del restaurant El Reyno i abans de les 9 érem allí uns 40 senderistes per a iniciar la ruta. El temps estava incert i queia una pluja feble, quatre gotes que no van espantar a ningú. Però abans de l’inici de la caminada ja va parar la pluja.
Iniciem la marxa creuant el barranc de la Maladitxa per la passarel·la de ferro, un tram de bosc de pins, la urbanització, el passatge estret amb escala i un passamans en el centre, … llocs molt coneguts. De seguida eixim a la pista que ens conduirà a les antenes.
Quan portem un quilòmetre, la pista es divideix en dues. La meitat dels senderistes formen el grup B que anirà per l’esquerra. L’altra meitat, el grup A que seguiran recte fins a agafar la senda que va pel barranc Balau i pujaran fins a arribar a la Penyes de Guaita i d’allí baixaran pel Pas dels Borregos, ben equipat amb cadenes, fins a arribar a la pista que condueix a les antenes on trobaran al grup B.
Els del B continuem caminant molt còmodes per la pista. A les deu parem per a l’esmorzar de rigor, amb abundants llepolíes com és costum. Tenim una bona vista cap a l’est, el port de Sagunt, la mar,i als nostres peus els horts de tarongers. Després de la mitja hora habitual continuem la marxa i a les 11 ens reunim amb els de l’A que venen després de salvar el Pas dels Borregos.
Seguim ja tots cap a les antenes i de seguida a la creu de Monte Picayo. Boníssimes vistes, sessió de fotos i retorn. Ara tots junts per la pista seguint la mateixa ruta realitzada per es del B, ara en descens.
A la una arribem tots al final de la ruta en el Reyno després de caminar un poc més de 12 km. Uns quants tornen a menjar a casa i 26 a menjar al Reyno, que com de costum no falla, i ens serveixen menjar bo i abundant.
I així ha acabat aquest dia de marxa en el qual, després del parèntesi de pandèmies i pluges he notat en els senderistes moltes ganes de caminar i també de relacionar-se cordialment amb el companys. El temps ens ha respectat i ha sigut un bon dia.
Com a colofó copiaré unes línies del sociòleg i caminant francés David Le Bretón comentant el seu llibre “Caminar la vida”:
“En compte de córrer sense parar darrere d’una vida que se’ns escapa completament, prenguem-nos el temps de caminar. Caminar és una manera simple de viure, un parèntesi feliç en l’existència. Durant un passeig simplement: una o dues hores. O durant una marxa d’un o diversos dies per llocs que ens fan somiar. Són formes de reconciliació amb el món, i d’assossec. Caminar és sentir-se viu i feliç de viure”.
Ale, continuarem caminant.
J. López Tortosa