Sempre acabem anant al Bèrnia, eixa marxa tan pirinenca en la Marina, un caramel senderista. Exigent però caramel.
De camí en bus, han parlat els dos guies de hui. Primer, Joan Romero ha exposat les normes y precaucions de tota eixida senderista. Després, Manolo F. Feijoo ha fet una descripció de les alternatives:
-anar al forat i tornar.
-fer la volta perimetral seguint les marques del PR-7
-optar per l’opció de la cresta i vèrtex, la gal·làctica.
-o una variant, que des del Fort de Bèrnia pujar al vèrtex i puntuar el cim.
Després de que Jose mostrara les seues habilitats, gestionant l’autobús pel llarg recorregut, estret i sinuós des de Benissa per Pinos, fins a les Cases de Bèrnia, els quaranta participants hem arribat front a la paret imponent de la serra.
Preparats, comencem la marxa a les 9.10 h. La de hui tenia la variant respecte a les anteriors de que es faria anant directament al Forat, després la cresta i el Fort, completant el circuit.
En un dia esplèndid, estival, el principi és un camí plàcid entre ametlers i cirerers. Per unes escales, passem per la font de Bèrnia.
Ara és senda que va guanyant altura més decididament. Arribem a un punt a on els primers trobem a una parella desorientada. Estem entre roques i els primers també ens despistem. Les primeres unitats fan la primera heroïcitat del dia salvant a quatre potes la barrera de roques. Mentrestant, la majoria puja per la senda bona tan tranquils. Acabem tots a la porta del Forat.
El Forat és un túnel natural de 30 m de longitud i altura variable (dir-li “altura” és un dir, perquè en la major part del túnel s’ha de passar a genollons amb la motxilla en la panxa).
L’eixida és impactant. Apareix de sobte una vista magnífica de la Marina Baixa: la serra Gelada, els pirulins de Benidorm, Puigcampana, Ponotx, la serra del Sanxet i Aitana. El mar de camps de nispres de Callosa d’en Sarrià i moltes urbanitzacions.
Tots junts i a les 10.30 h, esmorzem a la porta del Forat. Una amable senderista holandesa fa la foto de grup.
A seguir per una senda que té trams de pedres fàcils de passar. Primer, la senda fa baixada. Allí, ve de cara i pujant un corredor de muntanya atlètic que desperta l’enveja dels senderistes (i l’admiració de les senderistes).
Arribem als peus del Cantalar del Rellonge, un pedruscall que baixa del Portixol.
Ací ve la divisió. Mentres uns continuen en direcció al Fort guiats per J. Ramon, els altres fan la pujada com poden pel cantalar. Per la dreta i per l’esquerra de la pedrissa, hi ha dos sendes que bonament faciliten una pujada penosa. Per una ruta, per l’altra o pel mig, arribem tots al Portixol.
Ara ve la primera paret. Impressiona de mirar-la des de baix. Però, usant les quatre extremitats, salvem més de 100 m quasi verticals.
Després de l’esforç de la primera pujada, entre la suor i un vent fresc, fa que s’hàgem d’abrigar.
Es pot pensar que tenim quasi la faena mig feta, però ni de bon tros. Ara ve la cresta de veritat. Allí hi ha un senderiste estranger de no arriba als quaranta. Pregunta, mira espantat la cresta i el Matxo de Bèrnia, (la part més alta de la serra a on està el vèrtex), i opta per no seguir al grup de Majors de Telefònica.
La cresta té trams complicats, pesats i vertiginosos. Però és una experiència meravellosa. No té preu.
Lo que sí que té és una paret equipada amb una cadena rovellada que s’agraïx.
Després de salvar el bon desnivell final, arribem als 1104 m del vèrtex.
Extasiats (i un poc cansats), fem les fotos de rigor. Les 13.30 h.
Ara ve la baixada al Fort. En un principi, la senda recorre fàcilment la cresta en direcció oest. A les 14 h, abandonem la cresta, amb un gir de 90º a l’esquerra i avall.
Este tram és més penós. Desnivells, estrets, cadenes.
En un punt no ben definit, els primers erren la ruta, ficant-se en un regat del que ixen com bonament poden. Uns, savis, tornen a pujar i recuperen la ruta bona. Uns altres, cabuts, gestionen el problema com poden. La majoria, ni se n’entera, anant per a on toca.
Al final, tots al Fort de Bèrnia. Les 14.30 h.
Queden 3 km per a arribar al autobús i el pic-nic anhelat.
Passem el coll del Planiol. Senda i caminet porten al final de la ruta, a on arribem a les 15.30 h.
Els companys que han fet la circular i han arribat abans, van rebent-nos amb aplaudiments olímpics.
El pic-nic i a casa.
Josep Requena