És un costum en el grup fer una marxa especial en la setmana de Falles, visitant llocs de rellevància de València, mascletà i dinar a Comte d’Altea.
Pepe Monedero ha coordinat primer la visita a un dels conjunts monumentals de més valor històric i patrimonial de València, alhora que prou desconegut per a la majoria dels Valencians: el convent de Sant Domènec de la plaça de Tetuán. Excepte els que hagen assistit a casaments, com que el conjunt es patrimoni militar des del 1840, queda un poc al marge de l’hàbit de visites. Gràcies al programa de hui, hem tingut una ocasió perfecta per a conéixer-ho.
Realment, el convent és una joia històrica. La primera pedra la posà el mateix Jaume I el 14 d’abril de 1239 (només sis mesos després d’entrar a València).
Convent dominic, que va ser ampliat, renovat, atacat al llarg de la seua història, van ser priors Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís Bertran. Ací es celebraren Corts del regne. Va ser seu, ja en el segle XIII de les escoles de Gramàtica i Lògica, de Llengües Orientals, o Escola Pública de Teologia. A part, alberga uns elements arquitectònics de primera importància de la ciutat.
Entrant per la porta lateral, ens rep el que serà el nostre guia: un soldat de la secció de Protocol, Sergio Rey, molt amable voluntariós i documentat que ens fa fet la visita agradable i profitosa.
Entrem per un pati neoclàssic que ha quedat lliure de presències alienes per l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Entrem en l’impressionant claustre Major, iniciat a primers del segle XIV, d’estil gòtic flamíger. Amb un jardí al mig, els seus laterals estan ocupats per capelles, excepte la part de l’antiga església major. Visitem primer les capelles, entrant a mà dreta. Són dimensions dissenys diferents, ja que estaven sufragades per famílies nobles de l’època.
En arribar al primer cantó del claustre anem per la dreta. Una reixa ens mostra una construcció aïllada. Sergio explica que era la cel·la de Sant Vicent Ferrer. Fon reconstruïda en el XIX després de la Guerra del Francés.
D’allí, entrem al Refectori del convent, després anomenat pels militars saló del Tron. Construït en el 1560, és d’estil renaixentista, amb voltes rebaixades. Rectangular de 32 m de llargària, un escaló corregut de pedra a banda i banda servia als frares per a estar durant les menjades. Una porta comunicava amb els que estaven més vells o malalts.
Al fons, la paret solemne, amb els escuts de la Generalitat i de la ciutat de València. Enmig, un quadre del rei actual. Allí, Sergio ens fa la foto de grup.
Tornem al claustre gòtic i comencem a visitar les capelles que recauen al riu.
Una d’elles, de forma diferent, es construí amb la idea de que fóra una església xicoteta.
Al costat, la magnificent sala capitular del 1310. D’autor desconegut, va ser manada construir per Pere de Boïl, primer senyor de Manises i tresorer reial. De gran elegància, fa 12 x 12 m. Enmig, quatre columnes molt altes rematades per nervis en forma de palmeres (antigament es deia “sala de les Palmeres”). D’ella s’inspirà la llotja de Mallorca i la de València que construí Pere Comte.
Ací es celebraren Corts del regne i tenia la seua funció monacal. Sergio explica que venien a capítol els frares a confessar els pecats.
Deixem eixa meravella i arribem a l’altre cantó del claustre. La cara següent no té capelles, perquè ací estava l’església Major, de la que queden poques restes. Només la capella de Sant Vicent, que visitarem després.
Arribem a un xicotet claustre renaixentista que dóna a la gran porta d’entrada des de la plaça del Temple. Enmig, una estàtua recent de Joan de Ribera, Capità General, Virrei i Sant.
A l’esquerra, entrem a la Capella Reial per una porta de fusta original amb escuts de Nàpols, Sicília i Aragó. Iniciada en el 1437 com a futura sepultura d’Alfons el Magnànim, és una joia arquitectònica del gòtic i d’una gran singularitat. Tota de pedra picada de Sagunt, la coberta enervada és única.
Com que, al final, Alfons el Magnànim es quedà a reposar eternament a Itàlia, al mig hi ha un magnífic conjunt sepulcral de marbre blanc, fet el 1554 a Gènova. Ocupat pels marquesos de Zenete, als qui tant de mal de cap els donaren els agermanats. En una cripta subterrània descansa Joan de Joanes.
Anem, per fi, a l’església de Sant Domènec, o, més ben dit, la capella de Sant Vicent, perquè era la capella annexa a l’església Major, que es construí el 1460, només canonitzat el sant valencià. D’entrada gotico-renaixentista, la mitja part inferior té un acabat neoclàssic, amb una imatge de Sant Vicent. En la creu de la nau, una cúpula espectacular.
Acabem la visita i li agraïm l’atenció al soldat Rey.
Toca la mascleta, de la Pirotècnia Zarzoso. En acabar, a dinar, no tots, al restaurant Portofino, en la mateixa zona i de la mateixa propietat que el tradicional Le Cinque Lune.
Josep Requena