Fernando tenia guardada una perleta en la serra Calderona. Amb la ajuda de Ramón Campos i Vicent Taroncher, han preparat una excursió circular per Portaceli perfecta, sorprenent, molta senda i vegetació. I, a més, en un dia perfecte, hem tingut unes vistes fantàstiques.
En Setmana Santa, vint-i-tres senderistes hem participat en una marxa, anunciada com a no computable.
Hem acudit en cotxe a la zona d’aparcament situat al costat de la intersecció de la CV-331 i la CV-332, prop de la Casa dels Guardes de Baix.
Comencem a caminar a les 8.43 h. Deixem per l’esquerra la carretera de Serra, passant per les restes d’un forn de calç. Per camí estret de terra, passem el barranc de Portaceli. A les 9 h, el tornem a passar, girant per un camí a la dreta que va per la vora del mateix barranc. Bona ombra, tònica de tota la marxa. Un poc més avant, botem una cadena i, a les 9.15 h, tenint enfront la cartoixa, abandonem el camí, pujant per l’esquerra per una senda pedregosa. Eixint al sol, arribem dalt d’un pujol on està l’ermita de Santa Bàrbara. Abandonada i tapiades portes i finestres, pertany a la cartoixa. Te una gran espadanya de rajola de grans dimensions i aires neoclàssics.
Allí mateix, en un bon mirador sobre la gran construcció, la Pobleta i els Rebalssadors, fem una parada. Fernando dóna dades sobre el monument. La cartoixa de Portaceli, la primera del Regne de València i tercera de la Corona d’Aragó, es fundà el 1272 per fra Andreu d’Albalat, bisbe de València i confessor de Jaume I. Va ser ocupada inicialment per monjos de la cartoixa d’Escaladei, la primera de la península, fundada pel rei Alfons el Cast, avi de Jaume I. Més avant, la cartoixa s’amplià, en rebre donacions de nobles i reis. Sent-ne prior fra Bonifaci Ferrer, que també va ser general de tot l’Orde Cartoixà, a Portaceli va fer la Bíblia Valenciana, traducció de la Vulgata llatina al valencià. S’imprimí a València el 1477, sent la quarta Bíblia que s’imprimí al món. Més avant, en la Guerra de Francés, un decret de José Bonaparte produí la dissolució de les ordes monàstiques. Tretze anys després tornen els monjos. Amb la desamortització de Mendizàbal (1836), es dissol el monestir, passant a mans privades dividint-se en Portaceli, la Pobleta i la Torre. El 1889, el metge i catedràtic Francesc Moliner llança la idea de crear en Portaceli un hospital per a tuberculosos.
Després de la Guerra Civil, en terrenys de la cartoixa va haver un gran camp de concentració. En eixa ubicació es construí després l’hospital Doctor Moliner.
Adquirida per la Diputació de València, tornà a ser ocupada per monjos provinents de la cartoixa de Miraflores el 1944.
Després d’eixe relat tan interessant, baixem a la carretera, anant per la dreta entre xiprers per la carretera de Portaceli fins a l’entrada del monestir. Allí fem la primera foto de grup (les 9.50 h).
Seguint un poc pel camí, ara de terra, l’abandonem per la dreta, baixant per a passar el barranc de la Pobleta.
Ara ve una senda que puja a l’ombra entre vegetació abundant. En passar junt a una gran roca que fa de gran coberta, anem per un pas estret a visitar la cova on va viure Agnés Pedrós d’Alpicat, coneguda com Agnés de Montcada.
Agnés va ser expulsada del cenobi en descobrir-se que era una dona. Habità vint anys en la cova, prop del monestir, com anacoreta, fins que va morir el 1428. Entrem uns quants en una cova de poca altura. En la paret del fons hi ha un taulell dedicat a la beata, una creu, exvots i objectes diversos.
Tornem a passar el pas estret i culminem l’ascensió al cim del Rodeno de Santa Agnés, de 477 m.
De cara a l’amplitud del Camp de Túria, l’Horta i, fins i tot, la silueta del Mondúber, esmorzem de 10.35 a 11.05 h, mentre un helicòpter fa maniobres contínues.
Per senda més difusa, en passar la part plana del Rodeno, fem una bona baixada, arribant a una senda més clara i horitzontal, que seguim per la dreta. Baixem a la capçalera d’un barranc secundari. Pujada i baixada al barranc de Potrillos. (12 h). Anem un poc pel seu llit, que abandonem per la dreta, anant pel camí de Portaceli, que baixa del collado Blanc.
Després de mitja hora de camí pel pla de la Pedrera, abandonem el camí principal per un altre a la dreta, pedregós, que puja i baixa. Ve de cara un senyor, acompanyat per uns gossos solts. Passem pel costat d’una pedrera abandonada. Al costat hi ha un mirador sobre una plataforma de pedra i baranes de fusta. Segona foto de grup (12.45 h).
Seguim. A la dreta, un cobert per a caçadors.
Caminant junt a la carretera de Serra i tornant a passar pel forn de calç, arribem als cotxes a les 13.10 h.
El dimecres que ve, setmana de Pasqua, farem també una marxa per la serra Calderona. Des de Gilet a les penyes de Guaita.
Josep Requena