Molt interessant excursió que han preparat els nostres representants del poble d’Alboraia, Paco Julià i Daniel Ferrer que ens ha permés caminar uns 13,6 kms. i salvar un desnivell acumulat de 470 metres. D’una manera aproximada el seu itinerari el vam cobrir en una etapa anterior, el 14/11/2018.
La convocatòria a la zona esportiva dels afores del poble de Pina ha aplegat, a banda de l’autobús amb el contingent més nombrós de senderistes, un parell de cotxes particulars que ha completat els 47 membres de la collada de hui. A les 8:45hores hem mogut tots d’una des d’aquest poble, de la comarca valenciana de l’Alt Palància que fita amb Aragó, en direcció Nord-Oest cap a Sud-Est, direcció majoritària que hem desfet, en sentit contrari en iniciar el retorn. Després d’admirar el llavador o safareig municipal restaurat situat a l’eixida del poble, la ruta comença per una carretera asfaltada que ix des de Pina i ens duu ràpidament fins l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. L’ermita un exemple d’ermita típica aragonesa, va iniciar-se la construcció al S.XIV i després de passar uns anys d’abandó va ser finalment rehabilitada el 1995. Té una airosa porxada i allà ens hem agrupat per fer-nos la fotografia de grup.
A continuació hem seguit per la carretera asfaltada que prompte hem deixat per una senda ben marcada que ascendia d’una manera progressiva en direcció a una collada en el nostre camí cap a la Cueva de la Cerdaña. El paisatge és ample i emmarcat dins de la zona del pla del veí poble de Barracas i cobert d’una vegetació arbòria esparsa i majoritàriament de sabines i carrasques. Guanyat el Collado després d’una remuntada molt més pronunciada, deixem darrere l’ampla plana de Barracas i en endinsem en una zona molt més muntanyenca d’altituds superiors als 1.000m. La vegetació també canvia i el pi es fa omnipresent per les altures divisant profundes fondalades explotades agrícolament. La senda pren direcció Sud i vorejant la falda de la muntanya que domina el Mas de Noguera fem cap a l’entrada de la Cueva de la Cerdaña. El Mas de Noguera ens recorda el nostre periple pel GR7 – “Pel País Valencià de Nord a Sud”, ja que en l’etapa novena de Montant a les Masadas Blancas de Viver el 29/2/2012, vam passar per ell.
Bo, s’han fet les 10:30hores i ens hem guanyat l’esmorzar. A l’entrada de la cova orientada al Sud, sense massa ombra i amb una temperatura en augment, improvisem el nostre lloc de picnic mentre sentim unes veus altisonants provinents des de dins de la cova que no són imaginàries de llegendes sinó d’un nombrós grup de visitants aliens a nosaltres. Dels nostres, els que no han visitat la cova prèviament, aprofiten l’oportunitat per a fer-ho i entren a través del accés -un punt dificultós per esvarós-. La cova, en la sala primera d’un 60x35x15metres , és de grans dimensions i dominada centralment per una majestuosa columna d’estalagmita que li dóna a la sala tota una gran vistositat. Aquesta cova habitada en l’Edat de Bronze i és un important jaciment arqueològic i i molt interessant per als espeleòlegs i s’endinsa fins a 85 m. de profunditat entre sales més xicotetes i avencs.
Acabada a visita tot el grup descendeix per un camí en ziga-zaga que salva un desnivell considerable i enllaça amb una pista de muntanya que gira a l’esquerra en direcció Nord. La pista, que és el punt més allunyat de l’excursió, l’abandonem al cap de dos o tres kilòmetres en un punt per on ix una senda a l’esquerra en angle recte i que ja agafa la direcció dominant de la tornada. Caminem per una zona ombria amb magnífica vegetació de combina carrasques, sabines i roures que alternen amb les acolorides flors de primavera on l’intens color groc de l’argelaga amplia el ventall cromàtic del verdós bosc. Al seu bell mig hi ha la font “de la Pantorrilla”, allà fonda a la voreta dreta del camí, gran troballa que ha calmat la set de molts de nosaltres.
Al llarg del matí la temperatura ha augmentat de forma significativa i l’últim tram que es fa a través d’una pista de pendent progressiva però constant es fa pesada. Superada la collada i ja a les envistes del poble de Pina, la carretera es fa plana i ha facilitat el rescat dels companys endarrerits d’última hora amb els dos cotxes particulars existents. Tots hem agraït la generosa font que a la vora del llavador ens ha permés refrescar-nos gairebé al complet!
El restaurant “Los Abriles” de la població no llunyana d’el Toro, ens ha servit un excel·lent dinar que ha merescut l’aprovació generalitzada i les postres han estat ampliades pels bombons i els licors oferits per Paco Yánez, pels seus 5.000kms-GRAN SENDERISTA- i Paco Bonmatí pels seus 2.000kms-BARON ROJO- en celebració de les seues metes personals. L’últim aplaudiment l’ha recollit, molt merescudament també, Manolo F. Fijoo pels seus 6.000kms. –GRAN SENDERISTA “CUM LAUDE”. Enhorabona al tres esforçats muntanyencs.
Àlex Gomis