Descarrega’t el track.

 

En l’últim dia de gener, ha sigut un dia esplèndid, fresc, com toca, però amb sol i gens de vent.

Hem anat des de l’ermita del Remedio, d’Utiel ,al Negrete baixant i tornar a pujar al Cerro de la Mazorra i acabar en l’urbanització de Casa de Medina. S’ha seguit bona part del PR-177.1, desviat al Cerro de la Mazorra i, per un tram del PR-CV 177.3, acabat en la Casa de Medina.

Cinquanta-dos senderistes que hem baixat de l’autobús en el conjunt de l’ermita del Remedio.

Té una solemne façana d’estil barroc. El conjunt del santuari de grans proporcions no aparenta que anteriorment va ser una ermita humil del 1564.

Una volta comptats i recomptats, iniciem la marxa a les 8.45 h.

El començament és cara amunt des del primer moment, per una escala de pedra de 262 escalons, que passa per una gran fornícula amb la imatge de la Mare de Déu, per un embut de roca i per un mirador amb baranes de fusta.

Seguint els senyals del PR, arribem a una pista plana que recorrem uns 150 m. En una revolta, abandonem el camí i entrem en la senda ascendent del barranc del Remedio. Les 9 h.

La senda amunt del barranc és de roca, ben traçada i senyalitzada, tant amb les marques blanquí-grogues del PR com amb uns punts de color blau.

Sorprenentment, a les 9.25 h, abans de culminar el barranc, trobem un pal senyalitzador retolat amb “Àrea Recreativa del Remedio”. No ho coneixíem i, arriscadament, prenem la decisió de girar a l’esquerra i seguir eixa senda nova, que travessa el barranc i, amb els punts  blaus, i també amb marques paral·leles, com les dels senders homologats, però blanquí-morades.

La decisió ha estar encertada. La senda era molt bonica, ascendent al vèrtex pel sud, per faixes de roca i bones vistes. Al final, el grup es dividix: uns per una senda directa i uns altres per la senda marcada. Tots arribem alhora als 1292 m del vèrtex geodèsic del Negrete a les 9.35 h. Extraordinària vista sobre la plana Requena-Utiel, la columna de vapor de Cofrents i, també, Roma (aldea de Requena).

Foto de grup i a baixar per un camí estret en sentit contrari, que passa junt a un “cuco”, construcció cilíndrica de pedra seca. Crec que el gasten els caçadors com a cau de conills.

Arribem a una pista ampla, que a la dreta porta a la capçalera del barranc i el Pico del Remedio (1307 m). El grup, seguix per l’esquerra.

Per camí arribem a la pista d’un aeròdrom de la guerra civil. Té 675 m de longitud. (Durant la guerra, en la província de València estan documentats 16 aeròdroms més: Alcublas, La Cabezuela, Carlet, Casinos, Chiva, Fontanars, Jarafuel, Llíria, Manises, Montroi, la Pobla del Duc, Requena, Sagunt, Sinarcas, Utiel, Villar del Arzobispo i La Yesa).

Deixem l’aeròdrom i arribem a una bifurcació de camins on torna a aparèixer el cartell de “Área Recreativa del Remedio”. Intrigant, la perseguirem quimèrica i infructuosament durant tot el recorregut, perquè els cartells s’han anat repetint tossudament.

Girem a l’esquerra travessant la carretera de Villar de Olmos. Continuem pel camí del Barranco del Choto. Pla, cundix molt. A la dreta, la neu del Javalambre.

A les 10.27 h arribem al corral del Negrete.

En un llarg abeurador, parem a esmorzar un poc més de mitja hora.

Seguim les marques per una senda bonica, barranc de El Hontanar avall. Es veuen els inevitables pins tombats. Prompte, un pal senyala la divisió dels PR-177.1 (el nostre) i el PR-177.3, que d’allí munta al Mari Sancho des de l’ermita.

Barranc avall, encara queda blancor en les zones d’ombria. Després d’un tram final curt més incòmode, la senda acaba en un camí que va a una casa.

Camí avall, de seguida arribem a la font de El Hontanar (11.40 h). I, un poc més avant, en un altre abeurador, es fa la divisió de l’opció A i B. Els de la B seguiran les marques del PR  que els durà a la casa de Medina i el autobús.

L’opció A, per la dreta al costat de l’abeurador, seguix una senda-camí que porta a travessar la carretera de Benagéber.

S’ha de fer un tram molt curt informal i una baixada forta i curta a un camí asfaltat. El que porta, adornat per dos fileres de soques de xops monumentals a la casa de Íñiguez de Abajo. Casa rústica gran, típicament castellana, amb ermita.

Girem a l’esquerra, travessem un barranquet i entrem per una senda entre pins que ens porta al collado de la Mazorra.

Allí hi ha una estesa de branquetes residuals d’uns treballs de neteja. Girem a l’esquerra on, de seguida la senda torna a ser nítidament visible. Anem pujant. Apareixen les marques del PR-177.3, que ve del Mari Sancho i puja i baixa al Cerro de la Mazorra. Seguim per la senda, ara marcada, que transcorre pel final de la Mazorra, la part més bonica, amb girs i passos de roca. Al final arribem al pla del tossal. Les 12.45 h.

El Cerro de la Mazorra té un replà superior nu, ocupat només per una creu de ferro que mira avall a la casa de Medina. Però el lloc té la seua història.

Antic recinte ibèric emmurallat construït en el segle IV abans de C., tenia funcions estratègiques de vigilància i defensives. Estava integrat en el territori Kelin, amb centre en l’antiga ciutat emmurallada ibèrica del mateix nom. Les restes les podem vore junt a Caudete de las Fuentes. Tenia Kelin una superfície construïda de 10 Ha. Dalt de la Mazorra, entre d’altres troballes aparegué una placa de plom amb 12 caràcters de l’alfabet ibèric oriental.

Una altra foto de grup i baixem per la part oposada a per on hem pujat. Sempre seguint el PR-177.3, anem passant per unes obres d’art, uns pilons alts fets a base de posar una pedra damunt de l’altra. Molt bé per l’autor o autors.

A les 13.17 h, arribem a les cases de l’urbanització de Casa de Medina. Passant pels seus carrers i saludats per gossos, acabem la marxa en l’autobús a les 13.40 h.

A dinar a la Casa de la Abuela d’Utiel. En una dependència per a nosaltres a soles, han fet un «tètrix» per a col·locar-nos. De tal manera que la cambrera no pot passar entre les cadires per a servir.

En acabar, sessió d’obsequis generosos de Santiago Vandellós (bombons a go-go) i Paco Yáñez (mistela i aiguardent), els dos per uns respectables 4000 km.

Josep Requena