Descarrega’t el track

 

Llíber bis, però a Castellnovo. Una marxa molt pareguda la férem un 11 d’abril de 2007, guiada per Miralles, company d’Almedíjar.

Recuperada la crònica de fa 11 anys, aquell dia del 2007 (amb el mateix xofer i els mateixos ulls “coneixedors” de hui) l’autobús directament i sense dubtes va fer la volta pels carrers salvadors d’enguany. Ai, la memòria!

Igual que l’altra vegada, aparquem l’autobús a l’esplanada de la planta embotelladora.

La marxa d’enguany és diferent. La fem en sentit contrari. Té tres alternatives, que vaig aclarir d’anada. Una, opció A, dura, primer per la rambla d’Almedíjar, pujada fins a la cresta de la serra d’Espadà, recórrer-la per l’extraordinària ruta de les trinxeres, pic d’Espadà, pedres de Cullera i Almedíjar. La B, que no farà ni la cresta ni el pic i tornarà pel Cullera. I la C, que recorrerà en els dos sentits la rambla. Tot, pel cor del Parc Natural de la Serra d’Espadà.

Com l’alternativa dura, a més era llarga i veníem un poc retardats per l’aventura de Castellnovo, decidim que, els vint esforçats que anem a fer l’opció heavy eixim com un coet davant davant per a guanyar temps. Les 8.30 h. Passem pels carrers d’Almedíjar sense parar-nos a valorar els tres barris medievals, el cristià, el musulmà i l’aljama o barri jueu. No estàvem per a perdre temps.

Eixim del poble pel camí d’El Molino, cimentat. Passem per una zona de pic-nic on hi ha una font a la que no li fem cas, però que, a la tornada, ens abocarem com a llops.

Un tram més i, a les 8.53 optem pel camí de la dreta el d’El Pinet. Per l’altre camí serà la tornada. Passem el Passo del Estrecho. Una carbonera a l’esquerra i la caseta de pedra seca del carboner enfront. Un poc més avant, retolat a la dreta El Castañero. Ni cas. Vicente Motos, amb la seua funció de llebre, tira del grup. A les 9.17 h, la font d’Almanzor. Entrem en senda junt a la rambla d’Almedíjar. Comencen les sureres imponents. Humitat i falgueres. A les 9.26 h, entrem en el terme d’Aín. Per l’esquerra, el barranc de la Refisión; per la dreta, el de la Font Calenta. Els dos són els que formen la rambla. Fins ací, hem passat el barranc moltes voltes a dreta i esquerra. Una pujadeta i, a les 9.48 h, arribem al camí de la Font de la Ivola. Valorem esmorzar ací per esperar als que venen per darrere, però com ara comença la pujada de veritat, decidim menjar després de la primera muntada (ells arribaran ací a les 10.17 h).

Girem a la dreta. El camí fa esses ascendents. A les 10.03 h, arribem al costat al costat de la carretera. Allí s’inicia una senda molt costeruda amb marques del PR-63.6. Arribem a un aljub a les 10.20 h. A l’esquerra, va el PR i marcada 1 hora al pic d’Espadà. A la dreta, senyalada per una filera de teules, un SL d’Aín senyala al Gurugú a 20 minuts.

Seguim per la dreta. Primer la senda va plana, passant un parell de pedruscalls. Comença la pujada més forta del dia fins arribar a la cresta desitjada a la que arribem a les 10.32 h. Allí estan les primeres trinxeres, entre la penya del Pastor a la dreta ( 992 m) i el Gurugú a l’esquerra (1016 m). Allí parem a esmorzar mitja hora.

Ara ve la cresta. La cresta de les trinxeres.

Pràcticament, des de la penya del Pastor fins al pic d’Espadà, es conserva prou bé una línia de trinxeres que formen part de la línia XYZ, sistema construït el 1938 per a parar l’avanç franquista cap a València. Anava des de Nules fins a Santa Cruz de Moya (Conca). No era una línia de búnquers de ciment com la línia Maginot, sinó una complicada xarxa d’elements preparats per a una defensa en profunditat molt eficaç. La veritat és que després del resultat de la batalla de l’Ebre i el colp d’estat del coronel Casado, es desarticulà el sistema defensiu.

Des del lloc de l’esmorzar comença el recorregut. La trinxera fa de barana a la dreta; muntanya a l’esquerra. La boirina del dia no deixa vore la mar i, a penes, el Penyagolosa.

Abandonem les trinxeres per a fer el primer mil del dia: el Gurugú. Els 1016 m està marcat per una artística construcció vertical, un piló de pedres, una-sobre-una.

A baixar i reprendre les trinxeres. En baixar, arribem a la ratlla entre Aín, a l’esquerra i l’Alcúdia de Veo. Allí hi ha un gran pi tombat. Puja i baixa, passem dos vegades més pics de més de 1000 m. A les 11.42 h, a l’esquerra de la trinxera hi ha un polvorí excavat amb molta profunditat.

Ara, comença l’ascensió última i continuada cap al pic d’Espadà. A les 12.11, de l’esquerra ve el PR-63.6 que ve de l’aljub d’adés. El seguim amunt en el penyal final del pic. Arribem al cim a les 12.15 h. Han retirat la creu de ferro anterior i, fa dos mesos, han col·locat en el seu lloc una creu curiosa feta a base de tub d’acer inoxidable amb tres braços horitzontals a 120º.

10 minuts i a baixar. Arribem al camí de la Font de la Ivola en el coll d’Aín, que travessem perpendicularment, entrant en una senda que apunta a un alt de 995 m. L’aire comença a ser calent i l’ombra desapareix. Encara com el cel, a eixes hores està un poc ennuvolat.

Arribem a una bifurcació de sendes. Recte puja la senda a la penya de Cullera (977 m). No pugem a la penya. Anem directament a les pedres de Cullera. Fantàstiques formacions plàstiques i excel·lent mirador sobre el Palància. (13.37 h).

Senda i baixada llarga de 400 m de desnivell fins arribar al camí de Pinet. (14.15 h).

Camí a la dreta. Arribem a la bifurcació de camins d’adés. Camí del Molí i el poble a la vista, arribem a l’àrea de descans. Mai no ens havíem alegrat tant de vore una font (encara que l’aigua estava anunciada com a no clorada). Arribem al poble i a l’autobús a les 14.55 h.

L’opció B ha fet el mateix recorregut, excepte que, en arribar al camí de la Font de la Ivola (10.17 h) paren mitja hora per a esmorza i giren camí a l’esquerra, en sentit contrari als de l’A.

En el coll d’Aín, giren per l’esquerra per la senda, que els porta a la bifurcació de la penya de Cullera, a la que sí que pugen (12.30 h). Passen per les pedres de Cullera i a baixar la senda llarga. Camí de Pinet a les 13.28 h i l’autobús a les 14 h.

Anem a dinar al restaurant As de Oros de Castellnovo. El pas pels carrers del poble fins a la plaça del Palància, a on aparca, li produïx un plaer incommensurable a Toni.

Dinem molt bé. Acabem amb les existències de beguda (a part de cervesa i vi, aigua també, eh?).

Al final, bombons de Javier G. Orozco i mistela de F. J. Mir. Eixim exitosament dels carrers de Castellnovo. Toni repetix la mateixa volta completa a la rotonda del 2007.

Josep Requena.