Després d’una DANA extraordinària (Depressió Aïllada en Nivells Alts, entre nosaltres i per anar per casa, la gota freda) en els dies passats, este coneixedor de la ruta anava preocupat pel possible nivell de les aigües. La ruta lineal anava en molts trams junt a rius i séquies. Afortunadament, llevat d’un gran toll produït per la caiguda d’aigua d’una séquia trencada, l’alarma no ha passat d’això.
Cinquanta-tres senderistes per a fer la ruta lineal de Begís a Teresa.
Iniciem la marxa en la gasolinera de Begís a les 9 h. El matí amb sol i una frescor normal.
Des del carrer de El Santo i, junt a la granja de Polla, baixem per la dreta per un camí estret que baixa junt a una séquia, seguint el sender SL-52 (Ruta de los molinos). Arribem a la carretera en la revolta de El Escondido. De seguida, abandonem l’asfalt per la dreta, seguint les indicacions del SL-52 i l’aigua veloç de la séquia, que va a parar al riu Canales, junt a les ruïnes del molí del Mocho. Caminem uns 50 m junt al Canales per a pujar al pont vell, al costat de El Árbol del Amor. Passem el pont i la carretera i entrem en el caseriu de El Ventorrillo. Ací van juntes les marques grogues del PR-30 i les verdes del SL-52. Arribem alí a on ajunten els rius Canales i Palància (platja estival d’este cronista, en Les Ventes). A l’altra part, les restes del molí de El Infante o Viejo, del segle XIII.
Ara toca remuntar l’ombria del Cerro del Molino per una senda ben traçada. Arribem a la cresta i al sol a les 9.40 h.
I a baixar per una senda no sempre ben definida entre pedres soltes (això sí, ben marcada), entrant en el terme de Teresa.
Al nivell del riu, a l’esquerra marca “Fuente del Nano”; a la dreta, “Teresa”. A la dreta per bona senda, passant primer sobre una séquia i caminant després sobre ella, quan està coberta o entubada, o per la seua vora. Agradable l’ombra i la companyia de l’aigua.
Eixim al sol junt a la masia de Tutirás, fàbrica de la llum en ruïnes, que funcionava amb la caiguda de la séquia i que dins conserva la turbina, les polees i l’estàtor del generador, que alimentava d’electricitat (junt a d’altres “fàbriques de la llum” a Begís i Teresa. Este cronista ha conegut com la poca potència disponible a 125 V, segons com, feia que la llum de la casa pujara i baixara com en una discoteca. Les 10.18 h i se senten les inevitables veus reivindicatives. Ni cas. Cal girar a la dreta per un camí ascendent, junt al barranc de El Arco, per a arribar a les 10.25 h a l’àrea de descans de Los Hornos. Lloc per a esmorzar. Uns opten per fer-ho a l’ombra en unes taules de fusta; els altres s’estimen més avançar uns metres per a esmorzar al sol. Al costat hi ha dos forns d’algeps antics.
Després del descans, comencem a pujar per la senda, esta més costeruda, que arriba a El Arco (reproducció natural de les torres de Quart). Les 11.20 h. Fotos i més fotos.
Uns opten per baixar a la senda pel tram final pedregós, mentre que uns altres, passant per dins de El Arco, pugen per senda exigent a la part de culminació de La Herrada, zona de roca viva. Fent una volta curta per l’esquerra, tornen a la senda d’accés final de El Arco. Baixem tots junts al camí.
Desfem el tram de camí barranc avall fins a la fàbrica de la llum i, Palància avall, per la dreta.
Les marques del PR-30 porten a un pas del riu i un camí junt a la carretera, però cal anar per l’altra part del riu, seguint la senda de la carrera de muntanya de Teresa.
La senda arriba al costat del riu per un tram molt agradable, junt al riu, per bosc de ribera, vegetació generosa i estora de fulles. Però com que dura poc l’alegria a la casa del pobre, quan estàvem a uns pocs metres de rematar la senda per arribar a un camí: nyas, coca. Allò que este coneixedor es temia, allí estava. Un gran toll produït pel trencament de la paret d’una séquia superior barrava el pas. Hauríem agraït l’auxili d’una brigada de pontoners, però la seua funció l’hem de suplir de la millor manera possible. Bona voluntat i resultats discutibles. I fotos.
Un grup, poc confiat en l’eficàcia dels pontoners improvisats, torna senda arrere per a vindre pel camí del PR-80.
Al final, passat el pont del riu (12.35 h), ve el punt de divisió de l’opció A i B. Els de la B se’n van directament a Teresa, mentre que als de l’A encara els quedava guanyar-se el jornal.
Passem per baix de la carretera, allí a on desemboca el barranc de El Franco. El primer tram enganya: planet, verd, boniquet, però és una il·lusió. Prompte entrem en la realitat. I la realitat és que s’han de pujar 200 m en 1,4 km, seguint les banderoles de plàstic de la carrera de muntanya. I al sol. A per ell.
Igual passem trams mig plans, que d’altres a quatre potes. També, algun tram curt, però meravellós, de pins i ombra.
El punt més alt és un bancal estret i llaurat pels caçadors amb una construcció de pedra seca al costat.
Ara, per la dreta, la ruta va per una trinxera llarga i descendent que arriba a les 13.25 h al camí de Torás. A la dreta. Este camí, que està marcat com a PR, és per a on la gent de Teresa anava a les festes de Toràs a peu, banda de música inclosa. I una tuba o un bombo pesen més que una motxilla. I les festes de Toràs són la primera setmana de setembre. Així que lo nostre no és res.
La ruta abandona per senda a la dreta el camí i, per la senda de La Grillera, arribem, gràcies a unes escales providencials, al dipòsit de l’aigua i les primeres cases del poble.
Baixem un primer tram d’escales i arribem a la plaça, on està l’església del segle XVI, d’ordre corinti, i l’ajuntament.
Acabem en l’autobús a les 14 h.
A dinar a l’Álvaro de Viver. Ho rematem amb aiguardent, mistela i bombons, pels 4000 km i 2000 km d’Amadeo i Félix.
Tornant, Alfonso Soler recorda que, a l’endemà es farà una visita a la València renaixentista, en concret, al museu Sant Pius V.
Josep Requena