Hem tornat a pujar al tossal de la Nevera de Catí. Ací estiguérem un 21 d’abril de 2004, fent la ruta de l’Avellà-tossal-Catí i el 23 de novembre de 2013 fent la mateixa però en sentit invers. Hui, gràcies a José Ramón hem pujat al tossal des del santuari de l’Avellà per a tornar al santuari fent una pujadeta extra al puig del Repetidor.
El túnel de la carretera ens deixa en el conjunt del santuari al costat del mas de la Farola.
Matí fresc i prou ventós, vent que anirà en augment conforme arribarem a dalt del tossal.
Som cinquanta-dos senderistes que comencem a caminar a les 9.22 h seguint les marques del PR-410. Passem un llavador i la senda de roca porta el barranc de l’Avellà a la dreta i paret de roca a l’esquerra.
Baixem un primer barranc servidor del de l’Avellà, que s’ha de tornar a pujar. Sempre per senda, ara ve un tram pla que s’interromp per una pujada intensa de 25 minuts. Estem en la capçalera del barranc. A les 10.40 h arribem al límit de termes entre Catí i Morella, en la seua dena del Muixacre. Passem un bon bosc mediterrani a base d’un túnel de carrasques.
Acaba el bosc i entrem en un gran clar. A més de 1000 m d’altitud allí ja no queda ni un arbre.
A les 10.50 h ens refugiem del vent per esmorzar. Uns junt a una caseta de pedra seca; la majoria junt al mur que separa els termes. A pocs metres a la banda de Morella ens saluda una vaca de bon pes tacada de negre i blanc. Fa sonar solemnement l’esquellot. Mentre completem la mitja hora de parada, encara venen a farolejar tres exemplars de braus negres. Les Columbretes es distingixen perfectament sobre l’horitzó mediterrani.
Toca seguir pujant, ara de veritat, per una zona de pedra calcària sempre al costat del muret. La ruta està marcada per ensaïmades de bou de bon diàmetre. Arribem al vèrtex del tossal de la Nevera a les 11.34 h. 1286 m que puntuen.
Vista a 360º. Es pot vore el Turmell, el Montcaro, la mar, la serra d’Irta, el Desert de les Palmes, la serra Espadà, el Penyagolosa o la mola d’Ares. Catí, a la part de baix. Foto de grup.
Des del vèrtex, el PR-410 baixa cap a Catí, seguint la ruta feta el 2004 i el 2013. Sobre eixa ruta de baixada, prop està la nevera Vella i la nevera del Mas de la Serra (a on dinàrem el 2004).
Hui toca tornar per a on hem vingut. Baixem per la zona calcària. El muret ara queda a l’esquerra. Entrem en el bosc mediterrani. A les 12.45 fem un tram de baixada intensa, no tota la del matí, perquè als 6 minuts ens separem del PR per la dreta per anar per senda, al costat de la lloma del Fenassar, de cara al puig del Repetidor que està just darrere de l’Avellà.
Passem per dalt del túnel de la carretera i pugem pel camí de manteniment de les antenes a les que arribem els primers a les 13.30 h. Estem a 923 m.
Tenim la missió de trobar especulativament una ruta alternativa per arribar al santuari.
La ruta trobada no és precisament la desitjada per José Ramón, però aprofita. Uns rematen la baixada damunt del túnel baixant per un pedregar curt. Els altres ho fan més “civilitzadament”.
Arribem a l’autobús a les 13.55 h.
Canviats, anem a visitar primer el conjunt de l’Avellà que es composa del santuari, la font d’aigües sulfuroses i “miraculoses”, dos oms monumentals, l’hostatgeria adjunta, la Casa dels Banys, la Fonda, una planta embotelladora i el restaurant a on dinarem.
L’origen del nom de l’Avellà és incert. La tradició li ho atribuïx al conegut miracle de la Vella. Una història que es repetix en altres llocs: el 1540, una vella leprosa i cega anava a Santa Llúcia de Salvassòria a pregar a la santa. En rentar-se la cara en la font, recuperà la vista. No té fonament la tradició, perquè en escrits molt anteriors ja està documentat el topònim, que pot tindre origen en el cultiu de l’avellana o veges tu a saber. La qüestió és que és l’Avellà.
L’ermita començà a construir-se pel poble de Catí el 1544, remodelant-se el 1737. Del 1785 és l’hostatgeria antiga. La Casa dels Banys, del 1845.
El santuari era propietat del bisbat de Tortosa, però amb la desamortització, passàren les instal·lacions a mans privades.
Entrem a visitar l’interior del santuari. El exterior és auster, però l’interior està totalment decorat per daurats i pintures al fresc barroques del 1737.
Després de la visita, anem a dinar. Molt bé el recinte, la presentació i el menjar.
Ramón Biforcos, flamant president d’AGMT València des de l’assemblea passada, proclama que s’ha produït també al traspàs del responsable de senderisme. S’ho deixa Fernando Guerri (aplaudiments) i entra Rafael Cortés (més aplaudiments).
Rafael Cortés s’estrena anunciant que Joan Romero ha fet hui els 3000 km.
Josep Requena