Descarregat el track

Comencem el curs 2019-20120. I, a part d’un dia esplèndid, la marxa, preparada pel nostre Company alcoià, Rafa Cortés, ha sigut la ideal per a retrobar-nos amb la muntanya. Preciosa, molt assequible i enriquidora culturalment.

De camí, Rafa Cortés ha comentat detalls de la marxa complementaris al text magnífic de la convocatòria.

L’últim detall que ha dit és que hi havia una xicoteta modificació en el final de la marxa. L’autobús no pararia prop de l’àrea de descans de l’Estepar, sinó que, aconsellat pel museu Arqueològic d’Alcoi, era millor per al bus que ens esperara en el caseriu de la Sarga. Consell que, al remat, Toni s’ha encarregat de posar-lo en dubte.

Iniciem la marxa a les 9 h des del camp de futbol d’El Collao. Passem pel barri obrer de Batoi i ens incorporem a la via verda d’Alcoi. Ací em permetreu que transcriga literalment el text de Rafa de la convocatòria:

“Aquesta ruta discorre sobre els vestigis de l’antic ferrocarril Alcoi-Alacant. Els primers intents d’establir una línia ferroviària que connectara Alcoi amb el port d’Alacant va sorgir en els anys 1870 així, el 10 de maig de 1873 es va publicar un decret de la Primera República Espanyola. El 31 de desembre de 1929 es van iniciar les obres per 26.562.131,43 pessetes i a l’estiu de 1932 es van acabar les obres de fàbrica (ponts i túnels) i la esplanació del terreny; però la via es va quedar sense electrificar i amb sols dues estacions construïdes (Alcoi i Agost) fins a l’inici de la Guerra Civil Espanyola de 1936. Després del conflicte en 1941 va eixir a concurs una subhasta per a la execució dels edificis de les estacions. La línia es va quedar a mitges perquè la política del govern franquista va apostar per la reconstrucció de les línies principals. En 1984, el govern espanyol va arxivar el projecte”. Final de la cita.

Passem el primer túnel, el de Riquer, de 153 m

En l’inici hi ha un cartell propi de la via verda i un indicador de que anem a anar un tram curt pel gran GR-330, sender de creació recent que recorre les muntanyes de les comarques meridionals valencianes. 456 km en 20 etapes des de Dénia fins a Oriola. Ara estem en la etapa 8, Ibi-Alcoi.

Passem el primer túnel, el de Riquer, de 153 m i, de seguida, passem el primer viaducte del dia, el pont del riu de Barxell, que té a la dreta el paratge del Salt, per a on baixàrem un 11/5/2016, guiats per les Todoterreno, després d’haver passat els Canalons.

Al final del pont està l’entrada del túnel de la Glorieta del Salt, de 321 m. Enllumenat. Gent que camina i corre amunt i avall. Ve pel túnel  un camió gran. “Manolo”. Encara que a baixa velocitat, ens deixa un rastre de CO2 de NO2 i (pitjor) de NO. Darrere ve una gran retroexcavadora. A les 9.33 h, eixim a l’exterior. Enfront, la Font Roja. Anem a entrar al viaducte majestuós de les Set Llunes (el pont del Riu de Barxell).

Gran obra d’enginyeria de l’època. 260 m, una altura de 46 m i cinc arcs de 30 m de llum i tres xicotets de 12 m. Dos miradors en els arcs parells.

Ideal per a la pràctica del “ponting”, per baix passàrem un poc abans de l’esmorzar, aquell maig del 2016 camí dels Canalons.

En eixir del pont, entra cara Alcoi una altra màquina d’obres públiques.

Un altre túnel. Este amb dos boques, una d’elles condemnada. El del Mas de la Mota (90 m). Immediatament, el del Mas del Pinar, de 190 m. De seguida, un altre curt de 85 m. En eixir descobrim la raó de tanta maquinària: estan doblant i esplanant la plataforma de la via verda. A la dreta, cimentada; a l’esquerra, en esplanació. Un altre túnel de 123 m i arribem al mirador del Mas de la Fonteta de l’Olivereta. Al fons, Alcoi i la Serreta. Són les 10 h. Uns paren en el mirador per a esmorzar i uns altres busquen pins i ombra un poc més avant. Mitja hora i a seguir.

Túnel curt de 71 m i, en eixir, a l’esquerra, la caseta de Valor i el cementeri i el poliesportiu, que tant coneixem. Entrem en el túnel de Cantagallet. Fa un arc a la dreta i passa per baix de la carretera del Santuari i de la que va a l’ermita de Sant Antoni, a on pujàrem un 24 de maig de 2017 camí de les Clapisses.

Queden dos túnels i els dos són els més llargs. Travessen de ple la Font Roja. El primer, de 917 m, del que només eixir veiem a la dreta els túnels de l’A-7 en un tram curt. A l’esquerra, la N-340. El pont de Sant Antoni salva el barranc del mateix nom. De seguida, entrem en el últim túnel i el més llarg (1013 m), que ens deixa en el paisatge obert en la partida de l’Estepar. A l’altra part, la serra dels Plans. Les 11.25 h.

Hi ha un cartell informatiu i un poc més avant abandonem la via verda per l’esquerra. Indica les pintures rupestres de la Sarga a 2,2 km. Per un camí més estret, pins a l’esquerra i camps de cereals a la dreta, la pujadeta és un poc més forta que la constant de la via verda que portàvem. Arribem a un camí. A l’esquerra, a la porta del mas dels Ginerets. Però passem el camí i per una senda, que, de biaix, fa la pujada encara més sensible, entre pins, per a baixar un poc a un altre camí, que a l’esquerra porta al mateix mas d’adés i, a la dreta, al de la Cova.

Girem uns metres a l’esquerra, passant sobre el barranc de la Cova Foradada i girem per la senda, que en un tram final i ja en franca muntada, ens deixa, entre pedres i roques en el magnífic escenari de les balmes de les pintures rupestres de la Sarga. Les 12.30 h.

Allí, tal i com ho tenia acordat Rafa, està Toni, un arqueòleg del Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó (el recordeu?).

Toni, un especialista molt solvent va a explicar-nos un conjunt únic de pintures del neolític, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998.

Comença en la balma més representativa. Explica els tres tipus d’art que anem a vore. Per ordre cronològic: el macroesquemàtic, el més antic, d’uns 7000 anys d’antiguitat, el llevantí (6000 anys) i l’esquemàtic (5000 anys).

El macroesquemàtic és el més difícil d’interpretar. Només figures humanes. Destaca l’orant de la Sarga.

El llevantí és figuratiu, fàcil d’interpretar, amb escenes de caça, cérvols, caçadors, etc.

Anant a una balma del costat, veiem una mostra d’art esquemàtic. Dit també serpentiforme, és com una tornada arrere en la representació. Identifiquem motius aïllats.

També explica els materials i la tècnica usada per a fer les pintures i plasmar-les.

Tota una lliçó que li hem d’agrair a Toni.

Són les 13.10 h i és l’hora de baixar, que ho fem per les roques, per la senda per la que havíem pujat, ben dotada d’escalons de redons de fusta que porten a la porta metàl·lica que controla el pas al conjunt i un tram final de senda, més suau, amb algun escaló de pedra.

Arribem de seguida al camí. Ara, a l’esquerra pugem un poc fins al mas de la Cova, que està abandonat. Allí, el camí comença a estar cimentat. De baixada, entrem en el terme de Xixona i, a les 13.25 h arribem al caseriu de la Sarga, final de l’etapa.

La Sarga, llogaret de Xixona, va arribar a ser municipi en el segle XIX, tornant després al de Xixona. Actualment, només viuen a la Sarga dos veïns.

Els quaranta-huit senderistes de hui i potser els dos veïns de la Sarga des d’alguna finestreta, contemplem les maniobres complexes de Toni per a que el Ràpidbus girara en sentit contrari, cosa que, venturosament, passa al final.

Anem a dinar al restaurant de la filà dels Vascos, tornant a casa sense problemes de trànsit.

Josep Requena