Anar a fer una excursió per Alcoi amb un alcoià és un luxe, i més si la ruta triada és molt atractiva.
Rafael, de camí a Alcoi en un autobús ocupat per quaranta-huit senderistes, ha fet una explicació molt completa i documentada, tant dels aspectes estrictament senderistes, com les parts més costerudes, les alternatives, el temps i la possibilitat de fer la ruta prevista completa, recomanacions, etc., com una descripció molt documentada de la varietat de punts d’interés que anàvem a visitar: ponts, restes industrials al llarg de la part de la ruta fluvial, masos, la muntanya, és a dir, la Serreta, les troballes ibèriques en el cim, els arqueòlegs que la varen descobrir i estudiar. En fi, una descripció rica en dades contades amb la passió d’un bon coneixedor del seu poble. Tant és així, que si haguera gravat la seua explicació, la crònica estaria de sobra.
Comença la caminada a les 8.30 h, baixant pel carrer de Sant Sebastià a baix del pont de Maria Cristina, la primera obra pública d’enginyeria d’Alcoi iniciada en el 1828. Este pont va unir l’Alcoi antic amb l’Eixample, ampliació que una ciutat que experimentava en el segle XIX un fort creixement industrial. Després del de Maria Cristina, vingueren els altres grans ponts d’Alcoi.
Seguim pel passeig vora el riu, que ací encara és el riu de Riquer. Passem junt a un pont de pedra i apareix una barrera, que salvem amb decisió igual que la següent. Estem en la zona anomenada Els Tints, per l’activitat tèxtil d’aquelles fàbriques primeres. Per tota la ruta urbana vorem un seguit de fumerals conservats. Els talussos del riu, a banda i banda estan sostinguts per una successió de plaques Stump.
Passem per baix del colossal pont de Sant Jordi, inaugurat en el 1931 d’estil art decó, que transformà definitivament Alcoi. Després passem un dels ponts antics d’Alcoi, del segle XVII. Crec que és l’antic de Sant Roc.
Més passeig fluvial, més construccions i restes industrials antigues, arribant al pont de Francisco Aura Boronat, amb piles de formigó i tauler suportat per una esvelta estructura metàl·lica. El passem per baix tres vegades. Abandonem el riu, que ara, després de rebre el barranc del Molinar és el riu Serpis, pujant a una zona on es va a construir un ambiciós complex de 50.000 m2 destinats a molts usos ( escoles, mercadets, aparcament d’autocaravanes, centre comercial, esport, etc. A la dreta i uns metres més amunt, l’esplanada a on esperarà l’autobús el final de l’excursió.
Fora d’Alcoi, anem pujant per un camí per a on trobem prou cotxes amunt i avall. A l’esquerra, el barranc de la Font de la Salut.
Deixant el barranc, passem al costat de bancals amb ametlers que ja comencen a estar carregats. Una casa vella, dita el Pago Balitx, està en la Rambla Alta.
Arribem a la partida dels Pagos. Ara, passant una cadena, el camí està pavimentat (per ací tornarem). Al costat mateix, la carretera de Benilloba. A l’esquerra, una gran propietat molt ben cuidada; a la dreta, una altra de més espectacular: el gran restaurant Lolo. Passem a les 10.10 h sobre l’autovia A-7, abandonant el camí asfaltat per la dreta. Una senda puja entre pins, arribant a les 10.15 h a la font de la Salut, lloc per a esmorzar.
Mitja hora, foto de grup i a continuar. Ara de veritat és quan comencen a remuntar la Serreta. La Serreta, o millor, el conjunt la Serreta-Ull del Moro, és una alineació bètica situada entre els termes d’Alcoi, Cocentaina i Penàguila. Forma part, junt al barranc del Cint, de l’escenari visual immediat de la ciutat d’Alcoi. Era una muntanya que teníem pendent i que, per fi, l’hem feta gràcies a Rafael.
Seguim per una senda ascendent i a l’ombra de la muntanya i els pins. A les 11 h, passem perpendicularment la carretera de Penàguila, seguint la pujada ara per un camí estret. Un poc més amunt, una cadena barra el pas al camí, que va al mas de la Serreta. A la dreta puja una senda que indica “poblat” que seguim amunt. En acabar-se els pins, de la dreta cau de dalt de la serra una pedrera estreta i llarga amb una línia rogenca que indica que per ahí s’han deixat caure. Eixa línia coincidix amb la ratlla entre Alcoi i Cocentaina.
En arribar dalt, eixim al sol. Estem en la part nord de la Serreta, en el límit dels termes de Cocentaina i Penàguila. Ara ja estem plenament al sol. Fem un gir fort a la dreta, per a seguir la cresta de la serra, continuant l’ascensió. El cel està totalment ras. Ni un núvol. A la nostra esquerra, pobles com Benilloba o Benasau. Muntanyes com la Serrella, Aitana i el Puigcampana.
Cresta amunt, comencem a passar per les restes del poblat ibèric del que ens havia parlat Rafael en l’autobús.
Les primeres excavacions i estudi del poblat va ser obra de l’alcoià Camilo Visedo Moltó. Rebé autorització per a iniciar-les el 1920.
Camilo Visedo Moltó, geòleg i gimnasta, mentre recorria les muntanyes alcoianes fent prospeccions geològiques i buscant fòssils, va ser quan, el 1917 troba ceràmiques ibèriques a la Serreta. Ahí començà tot, convertint-se Visedo en arqueòleg autodidacte.
El poblat ibèric de la Serreta fon declarat Monument Històric Artístic el 1931. De gran riquesa arqueològica, té el poblat, una necròpolis i un santuari, situat en la part més alta de la serra. D’allí s’han obtingut terracotes del segle IV a. de C. i posteriors, exvots, figures femenines i cinc ploms escrits en alfabet jònic i ibèric llevantí.
Respectuosament anem passant per eixe emplaçament tan important. Queden les restes d’un observatori antiaeri de la guerra civil. Més avant, un gran monòlit dedicat a Visedo i, per fi, el vèrtex geodèsic de la Serreta, puntuable de 1051,7 m. Les 12.10 h. Fotos.
Allí, Rafael repetix lo que havia dit abans: que qui no volguera fer la cresta de la Serreta (o dels Dubots), que se’n tornara per a on havia pujat, cosa que fa un grup reduït.
Els demés a per la cresta. Molt bonica i rocallosa, la veritat és que no resulta complicada, excepte un pas curt que es fa sense massa dificultat. Hem tornat al terme d’Alcoi.
La cresta acaba en un coll a 855 m que separa la cresta de l’alt de l’Ull del Moro. Són les 12.50 h. Deliberem i Rafael decidix, d’acord també a unes quantes peticions, que faríem l’Ull del Moro, però, qui volguera, que des del coll, continuara senda avall.
El grup del l’Ull va senda amunt fins arribar a l’alt, a 907 m. Ara bé allò d’”Indiana Jones en busca de l’Ull del Moro perdut”. Pel tossal fem unes voltes, uns quants completen la busca per una zona de roca i es donen per satisfets en trobar com una cova que es pot fer passar perfectament per l’Ull del Moro desitjat.
Tornem per a on s’havia pujat fins al coll de 855 m (13.35 h). Senda entre pins avall, arribem a empalmar amb la senda per la que havíem pujat a la Serreta adés, seguint-la en direcció de tornada. Passem la carretera de Penàguila, arribant a la font de la Salut a les 14 h. Passem per dalt de l’A-7.
Seguim pel camí asfaltat dels Pagos, passem de llarg la cadena d’abans, que està a la recta, baixant a la ciutat per un camí de terra entre camps i senda vora el barranc de la Salut, arribant a les cases de la ciutat, al barri del Viaducte i l’aparcament a on espera l’autobús. Les 14.35 h.
A dinar al restaurant de la filà dels Vascos, que coneguem del segon dia del barranc del Cint.
En acabar, Pepe L. Tortosa anuncia que Vicent Taroncher ha fet els CINQUANTA-MILS.
Només queda pujar l’escala (qui no ha trobat plaça en l’ascensor, acudir al pont de Cervantes mentre Toni anava a per l’autobús i J. Ramón canviava impressions amb unes dones intrigades i, a tornar a València. El cel ha quedat a estes hores totalment tapat pels núvols.
Josep Requena