A esta gran marxa per la Mariola hem anat cinquanta-set senderistes: bus ple i un cotxe.
De camí, Rafa Cortés ha explicat les característiques de les alternatives A i B. Alternativa A, lineal i més dura, alternativa B, circular, des del Preventori. Tant l’una com l’altra, passarien per l’alt de les Pedreres, de 1167 m, puntuable per als VINT-I-CINC MILS a aquells que no el tingueren fet el 21-10-2015, quan vàrem coincidir amb les companyes Todoterreno.
Aparca primer en l’inici del polígon industrial Gormaig de Cocentaina, deixa als de l’A i se’n va al punt d’inici de la B: el Preventori.
El Preventori és un magnífic edifici construït en la part alta d’Alcoi. Data del 1955, dedicat a la prevenció i propagació de malalties, com ara, la tuberculosi infantil. Actualment, és una residència per a majors.
Els vint-i-un de la B comencen la seua volta circular des de l’àrea recreativa del Preventori, seguint les marques del PR-133, que puja fins a la zona de reproducció de voltors, anomenada Projecte Canyet, de la que parlarem després. Arriben a l’alt de les Pedreres i, per la variant del PR-133.1, recorren la cresta del barranc del Cint fins a l’ermita de Sant Cristòfol i acabar al Preventori.
Els de l’alternativa A, trenta-sis, ixen a les 8.30 h. Van, passant junt a la Venta de Sant Josep, separats de la circulació fins a l’altra part de la tenda Decathlon. Anàvem per Rafa ben informats de l’horari de trens.
Entrem en la urbanització Vilanova. Des d’ara tot va a ser pujar, cosa que va bé per a la temperatura freda del matí, tot i que no és tan important com la que està fent per altres llocs.
Girem a la dreta per un camí més estret, sempre per asfalt de moment, asfalt que abandonem a les 8.53, girant a mà esquerra per una senda estreta, ascendent i pedregosa de la partida del Gormaig. Tenim un tram pla per a tornar a pujar a la lloma de Mastec (775 m).
D’allí baixem un poc per a arribar a un camí. És el PR-37, Sant Cristòfol de Cocentaina-refugi del Montcabrer.
L’agafem per l’esquerra les marques del PR. Encara anem per l’ombra, però davant tenim les parets de les Clapisses, enllumenades pel sol del matí.
A les 10 h, s’ha de baixar per unes roques amb precaució, arribant a la capçalera del barranc de la Cova, amb els senyals penosos d’un incendi passat que deixà una estesa de troncs de pi cremats.
Passem a l’altra part del barranc i acabem en el gran mas del Talecó de Dalt a les 10.10 h. Arrecerats del vent i cara al sol i a una vista reconfortant, fem la parada de la mitja hora de l’esmorzar.
Cal seguir. Només eixir, passem junt a un gran exemplar de pi vell tombat, situat a la part de darrere del mas. Seguim puja i puja, fins arribar al coll d’en Sabata (1025 m i les 10.50 h) punt de confluència del PR-37 amb els GR-7 i GR-330 i la ruta núm. 8 del Parc Natural de la Mariola.. També és el punt de pas del terme de Cocentaina a el d’Alcoi. En este tram bufa el vent.
A baixar sempre per senda fins a un tramet de camí asfaltat i una bifurcació amb un altre camí més ample, asfaltat deficientment. Al costat i a la dreta, el mas de Vilaplana de Mariola, a on esmorzàrem aquell dia del dinar de Nadal de la neu. Un 19 de desembre de 2007 en què el track va ser un gos.
Girem pel camí ample a l’esquerra. Anem per el GR-t, el GR-330 i el PR-160, junt al barranc del Bou. Junt al mas del Bunyolero, deixem el barranc, que ara és el barranc del Cinc (el que després admirarem des de dalt) i fem un gir fort a la dreta per un camí ascendent i pedregós. Les 11.40 h.
Allí trobem primer una xica de negre que va amb energia. Uns metres més tard, tres xicones jóvens més, dos alcoianes i una socarrada, que, amb els seus vestits tècnics donen a entendre que aniran més de pressa que Rajoy.
A les 10.53 h, parem junt al mas del Barranc. Rafa parla un poc amb el maser, que coneix per veïnat. Un gos acompanya a la tertúlia. Seguim la pujada fins arribar junt al mas del Garrofer i la carretera de les Casetes de Mariola. Anem un tram per l’asfalt. Passen dos cotxes. Crits de rigor.
A les 12.16 h, junt al gran mas del Punyal, deixem l’asfalt, pujant per l’esquerra per una senda del PR-133, que està feta tota d’escalons de redons de fusta o treballada en la roca. Molt de pi i ombra. Arribem a la part alta, a on la senda acaba en dos pilars d’obra a modo de porta. Estem en el camí de les Pedreres.
Immediatament, a l’esquerra hi ha un mas intrigant, perquè té les cobertes, en compte de teules, un acabat de ciment lluït. Passem un gran tallafocs d’una línia de 132 kV. Al costat, un gran cartell indicador de la Reserva de Fauna de les Pedreres de Sant Cristòfol. A la dreta, la gran plana d’una part de l’Alcoià, rematada per la Font Roja.
A les 12.31 h, trobem per primera vegada la tanca del Projecte Canyet. Val la pena parar-se un poc explicar què és açò. En primer lloc, que la paraula “canyet” paradoxalment vol dir: lloc on es deixen o es soterren les bèsties mortes.
Es tracta d’un recinte que aprofita les restes d’unes pedreres abandonades per a dur a terme una iniciativa de primer ordre: la reintroducció en les nostres terres del voltor comú, posades les condicions tan apropiades de l’orografia del lloc. Tot va partir inicialment de la iniciativa d’Àlvar Seguí, un agent forestal, pioner del projecte. Començà soltant sis exemplars, dels que quedà només un mascle, del que va nàixer la primera cria al 2005. La iniciativa d’Àlvar passa a assumir-la la Fundació FAPAS (Fons per a la Protecció d’Animals Salvatges), originària d’Astúries. Es constituí FAPAS-Alcoi. Actualment, hi han 80 voltors i les instal·lacions admeten una capacitat d’un centenar.
El voltor comú, au carronyaire, pot arribar a una envergadura de 2,80 m i més de 12 kg de pes. Son aus majestuosament planadores, que volen en cercle i en grup, com vàrem tindre el privilegi de comprovar, aprofitant els corrents convectius ascendents d’aire que es formen conforme el sol va calfant la terra. Girant girant, podem arribar a prou més de 3000 m d’altura. Amb la seua vista privilegiada poden localitzar el seu objectiu (com que el nostre grup està en plena forma, no formem part del seu interés, supose). Ara, estan en zel i la femella, a finals de febrer pon un únic ou que cova uns 60 dies. Als 120 dies, l’animalet ja pot volar.
Deixem el tema dels voltors i deixem el camí de les pedreres, pujant per l’esquerra per una senda del PR-133.1, ascendent i entre arbres. Arribem a la cresta de la serra, a un coll a 1011 m.
Girem junt a la vora del precipici, per anar a una altura de 1054 m. Parada que no puntua i tornem al coll. Pugem per senda, seguint les marques del PR i arribem a l’alt de les Pedreres. Els seus 1056 m sí que puntuen. Foto de grup i les 13.10 h.
Seguim la senda coneguda que ens acosta al tallat del barranc del Cint, al que arribem de baixada uns minuts després. Evidentment, la vista clara i majestuosa no és la de la boira del 2015.
Un bon tram junt a la vora del tallat és una llosa de roca inclinada. De cara es veu en un pujol la creu de ferro que avisa que estem arribant a l’ermita de Sant Cristòfol d’Alcoi. Quin mirador més extraordinari. (13.53 h).
L’ermita, construïda sobre una talaia musulmana, igual que la d’enfront de Sant Antoni, la que visitàrem en la Font Roja, es té constància de la seua existència com a ermita en el 1322. Després ha patit moltes modificacions. L’última restauració és del 2017.
Estem en la barana de l’ermita uns minuts d’èxtasi contemplatiu i a continuar la baixada. La senda del PR-133.1 està clara, tot i que cal baixar per un tram de roca.
Arribem a un revolta on hi ha ona balma prou llarga, capçalera del barranc de Soler. Unes baranes acompanyen l’arribada a una zona de descans amb taules, bassa i font.
Només queda arribar a la carretera CV-796, girar uns metres a l’esquerra i arribar al Preventori a on esperen l’autobús i els companys de la B. Les 14.10 h.
Anem a dinar. Toni encerta a portar-nos finalment al restaurant. Dinarem en el gran local de la filà dels Bascos; dalt està la filà dels Navarros. Per arribar al nostre restaurant cal baixar molts escalons.
La sala és molt gran, profusament decorada amb motius festers. La filà dels Bascos és una de les catorze filaes cristianes de les festes d’Alcoi. N’hi ha catorze filaes mores. Vint-i-huit en total per a una festa tan important.
La qualitat del dinar, molt bona.
En acabar, uns opten per la solució mecànica de l’ascensor; uns altres, per la solució “senderista” de pujar per l’escala penitencial.
Toni ix com una bala (segons pròpia confessió) per anar a per l’autobús, mentre el grup l’espera estoicament.
La tornada a València és ràpida i fluïda.
Josep Requena