Totes les marxes tenen les seues anècdotes. Ara n’avançaré dos. La primera, les hàbils i treballoses maniobres de Jose el xofer per a circumval·lar amb un autobús de 55 places la rotonda més xicoteta de tota la Unió Europea. La seua gesta passa directament al Guinness.
La segona és que un subgrup, en el cas de que la marxa de hui haguera sigut la prova d’orientació, no l’hagueren guanyada.
Tornem al relat. Cinquanta-dos senderistes en el bus. Ximo, arribant al destí, ha fet una breu exposició, amb detalls de l’alternativa A i B, que anem a anar quasi íntegrament pel Parc Natural de la Serra d’Espadà i, excepte un tram molt curt, pel PR-398. En
Arribem a Aiòder. S’ha passat heroicament la rotondiua i el bus avança a repèl (de cul) cap a La Fuente Larga.
Comencem a caminar a les 9.10 per una carretera que a la dreta té una via peatonal i corre l’aigua pel riu Chico. Enfront i dalt, el castell d’Ayódar, que visitarem al final.
En arribar a la font Larga, està l’indicador del PR-398, que serà el que seguirem. El PR-398 es un circular de 14,5 km que discorre íntegrament pel terme d’Aiòder i, excepte el dos kilòmetres del principi, pel Parc Natural. Comprovarem que és un sender magnífic.
En la font, abandonem l’asfalt per l’esquerra per un camí amb barana de ferro, baixant a la carretera CV-205, que porta a Suera. A l’esquerra per l’asfalt 50 m i a la dreta, que entrem en el camí d’Onda. El camí, que al principi té un tros asfaltat, va paral·lel a un tallafocs, a la carretera CV-205, unes línies de telèfons i una d’alta tensió i al barranc de La Canaleta. Serà en este camí l’únic tram que per uns metres, anirem per fora del Parc Natural de la Serra d’Espadà. Molta vegetació, ombra. Bo, perquè anem sempre de pujada suau.
A les 10 h, fem un gir de 180º a la dreta, passant el barranc de La Canaleta, que porta un fil d’aigua i , per senda amb escalons de fusta, arribem a la carretera, per la que tornem arrere uns 100 m i l’abandonem per l’esquerra pel camí d’El Pino Negro, junt al barranc del Madroñal. Deixem el camí per una senda per l’esquerra. No hem deixat de pujar des de que hem eixit. Tot el trajecte i el que queda serà d’una vegetació magnífica, excepte uns trams molt curts.
Al poc d’entrar en la senda, arribem al final de la llarga pujada, a una construcció de pedra seca, sempre dalt del barranc d’El Madroñal. Són les 10.33 h i parem a esmorzar.
Mitja hora i, segons tenia previst Ximo, eixe punt serà el de la divisió de grups. Els de la B tornen per a on han vingut i els de l’A seguim PR avant darrere de Vicent. Els primers metres, plans. Molta vegetació. Punxes d’esbarzers que fan que Bonmatí estrene unes flamants tisores d’esporgar Made in Germany.
Baixem un poc per a passar el barranc d’El Madroñal (un preciós alborcer amb fruit li fa l’honor al nom del barranc).
Però, ai, amic, ara ve la pujada forta del dia que havia profetitzat Ximo per als de l’A. En poc més de 100 m en pugem 60. Arribem a un camí d’El Corral de Justo, que se’ns antoixa meravellós. Les 11.18 h i girem a l’esquerra pel camí. I, al principi, en pla!
Un kilòmetre per a recuperar les pulsacions ens porten al corral de Fontes. Construcció sòlida en ruïna. Conserva uns bons arcs de pedra i fa vore que es tractaria d’una construcció de certa entitat.
Ací, el PR-398 seguix avant per un traçat sensiblement pla, però l’abandonem momentàniament en el mateix corral, pujant per la dreta per un antic camí ocupat per vegetació, però que és transitable, a pujar al Lomo del Corral de Justo, punt més alt del dia, de 687 m. Dalt, tot una pinada. (Les 11.50 h).
Seguint pel mateix camí abandonat, baixem per la cara oposada. A mitja baixada ens tornem a ajuntar amb el PR-398, que ve pla per l’esquerra. Seguim avant baixant. Molt de pi. De tant en tant, hem de saltar un pi tombat sobre la senda. Arribem al camí de Los Morrones. Un pal indica a l’esquerra a Los Morrones, 2,68 km. Recte, un camí ens duria recte al poble. El grup gira a l’esquerra seguint les marques. Un camí llarg, a l’ombra dels arbres, baixa al llit de la rambla de Villamalur (o de La Parra). Les 12.40 h.
El tram de la rambla és preciós. A vegades es camina pel mateix llit de pedres, unes altres per senda que talla alguna revolta per fora, passant entre vegetació abundant. A les 12.56 h, arribem a un estret amb parets a l’esquerra de pedra vertical amb formes de rodeno (recorden els Orgues de Benitandús) i el llit, en compte de pedres codisses de riu, són roques que s’han de salvar, a vegades saltant o passant-les amb habilitat.
A les 13.19 arribem a on s’ajunten la rambla de Villamalur i el barranc de Reca. Observem que falten un quants companys. Havien tingut una confusió en una alternativa, seguint pel llit de la rambla quan no tocava, havent de fer marxa arrere i retrobar les marques. Apareixen a les 13.31 h.
Tots junts, seguim pel camí que, per l’esquerra, remunta per la dreta el barranc de Reca.
A les 13.41 arribem a una bifurcació de camins (la Viña Alta). A la dreta, un camí que el pal senyalitza PR-276, Ayódar i el PR-398, Castillo de Ayódar. D’enfront, ve el PR-276 de Villamalur.
El PR-276 és el que férem, portats per Pepe Benet, un 20/1/2010 (Aiòder-Villamalur-Aiòder).
Del pal hem girat a la dreta, ara amb senyals dels 276 i 298. El camí d’El Tajuelo, de terra, puja i baixa junt al barranc de Roger. A les 13.50 h un pal avisa que seguint el camí recte, el PR-276 porta directament al poble. El nostre, el PR-298, puja per un camí fins arribar al castell d’Ayódar.
El castell era de planta irregular i dispersa. Sencer, només queda la torre de l’homenatge i trams de muralles. De construcció musulmana, va pertànyer a sàyyid Abu-Zaid, l’últim governador almohade de València. En arribar Jaume I, passant els almohades una època convulsa, Abu-Zaid es convertí al cristianisme, revoltant-se en contra d’ell els musulmans. Abu diuen que prengué el nom de Vicent i morí sobre el 1265.
Després de l’expulsió dels moriscos, el 1609, Aiòder es repoblà amb 10 famílies cristianes, uns Monsonís i famílies de Godella. Durant la primera guerra carlina, el castell fon ocupat pels tradicionalistes. (El nostre grup l’ocupa momentàniament per a vore’l i fer fotos de grup).
Baixem del promontori del castell a la font Larga, on acaba la ruta i espera l’autobús. Les 14.16 h.
A dinar al restaurant Payma, de Tales, on ja hem estat en alguna ocasió. Durant el dinar, passa una disfunció aritmético-gastronómico-neuronal. La situació es resol bonament. En acabar, Toni fa unes reflexions per tal d’evitar, en lo possible, la repetició de la situació.
Josep Requena