Esta marxa es va organitzar (es va organitzar és un dir, perquè no es va organitzar res) en substitució de la programada per Vallada que es va suspendre pel mal temps. La convocatòria era molt concisa. Primer punt de reunió en el Pilar a les 8 i segon punt en el Regne de Gilet a les 8:30 i no calia apuntar-se. Es va fer així a posta per a dissuadir a la gente?.
Amb eixos precedents només 7 senderistes irreductibles acudim a l’aparcament del restaurant El Regne per a realitzar esta marxa. Les males previsions meteorològiques anunciades van fer renunciar a la majoria del grup. Però crec que també va condicionar l’assistència el que no haguera formulari per a apuntar-se. Per això ningú sabia els que havien d’acudir.
Quan arribem quatre en el cotxe d’Arturo, no hi havia ningú més i quan ens disposàvem a començar a caminar va arribar un cotxe amb altres tres. Va arribar algú més després i al no veure a ningú es va tornar a casa?. No ho sabem.
Per això considere que si hi ha marxa ha d’haver-hi formulari per a registrar els assistents. Costa molt poc de fer i sempre és molt útil.
Vam tindre la sort que entre els set assistents estava J. V. Pastor, coneixedor de nombrosos camins per la zona. I de seguida va dissenyar la ruta que havíem de fer.
Poc abans de les 9, i sense pluja, eixim pel parc limítrof al restaurant El Regne, creuem el barranc pel pontet de vianants i anem pel carrer Náquera a buscar el Camí del Picaio. El cel estava encapotat però no feia fred, no feia vent i no plovia. Un ambient ideal per a caminar. L’objectiu era, si no plovia, arribar a les antenes i a la creu del Picaio. La pista en ascens, primer per asfalt i de seguida per terra però sense clots i sense fang.
En un encreuament i sense pedres per assentarse, a això de les 10:10 parem a esmorzar. Ho vam fer de peu.
Continuem l’ascens i a les 11 estàvem en les antenes i en la creu. Els núvols es van obrir i vam poder disfrutar del panorama excepcional que s’albira des d’allí dalt. Sessió de fotos del grupet i vam emprendre el descens per la mateixa pista per on havíem pujat.
En la baixada “perguerem” a Arturo que s’havia quedat agafant espàrrecs. Però va arribar al Regne abans que ningú.
A les 13:00 ja estàvem en el restaurant. Com era prompte es va muntar una partida de dòmino molt renyida. I a les dos a dinar. Com sempre en este lloc, menjar agradable i ben servit.
Hem lamentat la poca assistència perquè ha sigut una marxa molt plaentera i hem disfrutat molt. Un dia perfecte. I a les quatre de la vesprada a València. I hem de donar les gràcies a J. V. Pastor per la perfecta conducció de la caminata.
J.L.T.