Penúltima eixida del curs. Possibilitat de pluja. Trenta-sis senderistes (hui sense dones) ben carregats, per si de cas, de paraigües i impermeables.

En el bus i de camí cap a Alfafara, Ximo Soler, guia amb Vicent, ha fet una extensa explicació de tots els detalls de l’excursió.

Farem una marxa des d’Alfafara a Agres, per l’ombria de la serra de Mariola. Visitarem caves, una cova i farem el Portí, de 1.087 m, vèrtex geodèsic d’altura més que suficient com per a puntuar en la cotitzada classificació dels VINT-I-CINC MILS.

La volta que han preparat els germans Soler es basa en el PRV-370, amb algunes variants, acabant fins a Agres pel PRV-104.

Eixim a les 9, pels carrers estrets i molt nets d’Alfafara, passant per la plaça de l’església on hui hi ha mercat. Una senyora invita els de la cua a visitar un llavador públic curiós al que s’accedix per un corredor molt estret. Mentre la senyora dóna tota classe d’explicacions de com gestiona la bugada a l’estiu i a l’hivern, què ha passat? Previsible: el grup de davant, en un cantó gira a la dreta, mentre que el grup de la senyora del llavador, en arribar al mateix cantó tira al recte, ja que per allí anaven els senyals del PR. Explicació: el PR-370 és circular i al recte seria la ruta de tornada si haguérem fet la ruta circular.

Un poc de vacil·lació, algun crit i Fernando tirant de walki. Al final, Ximo torna a salvar-nos, per a reconduir-nos passant per l’ermita del Sant Crist i el parc públic de la Font de l’Assut. Un gran cartell anuncia l’entrada al Parc Natural de la Mariola.

Després de passar el poliesportiu, el carrer asfaltat es convertix en camí de terra, que segons la documentació de Ximo era una via pecuària.

Estem remuntant el barranc del Cantal de la Vila, costerut amb una vegetació esplèndida. Hem passat el Pinar de la Vila. El dia està núvol però l’esforç demana mànega curta.

Arribem al Collaet, home! just a l’hora de l’esmorzar: 10,15. Estem ara en terme de Bocairent, a cavall entre la Vall d’Albaida i el Comtat, (així continuaríem bona part de la jornada fins a la Cava de Don Miguel).

Esmorzem amb pausa. Temps de cafens i trufes de Benet. Un home d’un mas de al costat s’acosta a parlar amb nosaltres. Cauen unes gotiues, que es queden en un no res.

Tornem a caminar, arribant al camí del Mas Nou, que coincidix amb un tram de l’etapa 32 (Bocairent-Alcoi) del GR-7. Passem les Casses del Collaet i abandonem el GR-7 i, momentàniament, el PR-370, girant a l’esquerra i un poc amunt. A la dreta el càmping de Mariola. Un poc més avant, la gran edificació de la Bodegueta i, al costat, l’ermita de Sant Tomàs.

Al final, per una pista costeruda, arribem a la dreta de l’Alt de la Cova, on tornen a aparéixer indicadors del PRV-370. Allí, en el Cabeçó de Mariola, es trobaren restes ibèriques.

Un poc en descens, visitem la Cova de Bolumini. El nom li ve d’una evolució de “Bol Armènic”, que és una argila ferruginosa de color rogenc. El curs passat, també visitàrem una cova de Bolimini a Vilafamés.

En la cova, es van trobar peces de gran valor del Neolític (ceràmiques, collars). Ara, només podíem trobar (i olorar) una extensa estora de cagarrites d’ovella que invitava a eixir-s’en. A l’esquerra de la boca d’entrada, continua amb una gran balma suportada per una columna fantàstica.

Seguint Ximo, peguem la volta per la dreta per una ruta que havia tret de Teresa Casquel, amb bones vistes sobre Alfafara i el barranc de la Penya del Xorro, tornant a la pista, on ens trobem als qui havien preferit fer-ho pel mateix camí, per dalt de l’Alt de la Cova.

Abandonem la pista que du a l’esquerra a la casa dels Fontanarets (han fet una construcció que hauria d’estar prohibida dins del Parc Natural) i, per sender ple de flors, sàlvia i d’altres herbes aromàtiques, arribem a la Cava del Portí o dels Taulellets. De planta ovalada i grans dimensions. La decora una gran hedra.

Queda pujar un poquet i ja estem, a les 12, en els 1.087 m de El Portí. Només tocar mare en el monòlit, felicitem Paco Yàñez i Pepe Safont, que acaben d’aconseguir els VINT-I-CINC MILS. Foto als homenatjats uniformats de groc. Després, foto general.

En el Portí ens detenim per a gaudir una vista molt completa. Als nostres peus, la valleta d’Agres. Alfafara i Bocairent. Però és que, per darrere de la serra d’Agullent es veu Ontinyent. I tota l’extensió de la Vall d’Albaida, poble a poble. Darrere de la Serra Grossa, la Costera.

Si gires el cap, tot. El Penyalba, Montdúber, Safor, Benicadell, Montcabrer, Menetjador, la Blasca. Es veu també el Capurutxo de la Font de la Figuera. Una gran vista.

Continuem i ara toca baixar per un desnivell de roques que frena un poc la marxa.

Per la carena, sempre a cavall entre el terme d’Alfarfara i el de Bocairent, visitem el never anomenat “Ventisquero” de la Solana de la Fardatxera, en estat pobre de conservació.

Continuem cara amunt, passant un camp de calaveres, roques calcàries de formes tallants. Arribem al Tossalet del tio Eduard o Portell d’Alfafara, on està la magnífica Cava de Don Miguel. Formidable construcció. Un pou de neu de dimensions d’una fortalesa, amb murs d’un gruix espectacular, contraforts, dues portes de càrrega i tres grans boques d’extracció a diferents nivells.

A partir d’ací, continuem per un sender que ara és comú al que portàvem, el 370, i al PRV-104. El primer torna a Alfafara i el segon va a Agres. Per l’Ombria de Mariola i els Recorrals, baixem fins a una pista, ara en terme d’Agres.

Ara és un passeig cara avall entre pins, encara que continua sense eixir el sol. Baixant pel camí de la Piuatxa a Tros de Pota, acabem en el Refugi del Mont Blanc o Refugi Zamorano, en la zona de recreació Moli Mató. És una construcció recent de fusta laminada amb cabuda per a unes 25 persones.

Fem una parada asseguts a les taules. Fem una rentada de cara en les aixetes.

Deixem a la dreta el camí del Santuari d’Agres i continuem fins a l’entrada del poble. Són les 13,40. En l’autobús ens canviem. Un visita a la font Bonell, d’on cau un gran cabal d’aigua.

En marxa. Desfem el camí pel Pou Clar i, vorejant Ontinyent, acabem a Benissoda.

En el restaurant Sant Antoni tenim tres taules en el menjador general. Ben servits. Varietat de primers (de seguida s’acaba l’olleta), segons i postres. Cervesa i vi merlot d’Olite més que digne. Després dels cafens ens obsequien amb un refrescant i digestiu herbero.

Fernando anuncia la dolorosa. Entre el bus i el dinar: 21 euros. Toni i Pepe ho claven, com sempre.

Fernando a pujat (més) de categoria. Ara és Baron Azul. Dels 11 Km de hui li n’han sobrat per a superar els 3.000 Km.

També felicitem Ximo i Vicent Soler per l’esplèndida i sorprenent marxa de hui. Perfecta en vistes, paisatge, caves i coves. Tot molt interessant en una alternativa que no coneixíem.

De tornada, Fernando fa un repàs a la marxa del dimecres que ve a Xelva, amb la que tancarem el curs.

Josep Requena

Hui ha tocat recórrer el barranc del Regajo de Sinarcas, passant per trams del PRV-124.4 i del PRV-124.2, perfectament descrits en la web Senderos Requena-Utiel.

El punt d’inici, l’ermita de San Marcos. De matí, en un entorn primaveral de camps decorats de verd ple de les taques roges d’innumerables roselles, un recinte de xiprers ha donat l’ombra que necessitaríem després al migdia. En eixe recinte, cada últim dissabte d’abril, una romeria concentra la gent de Sinarcas, on fan un dinar multitudinari i balls folklòrics.

Hem esperat uns minuts a que arribara l’últim cotxe.

Ja estava ací Pepe Sanchis i podíem fer el recompte. Trenta-nou, tots es quedarien a dinar en el restaurant Sinarcas. Immediatament sona el mòbil: Mariano del restaurant, a qui li donem la xifra de comensals, on figuraven 7 objectors (vegetarians o no) de la dieta típica de Sinarcas que ens havia preparat. Contundentment hivernal: olla de poble, morteruelo i ajoarriero.

A les 9,15 comencem la marxa, seguint les marques del PRV-124.2. Per un bosc de pins que contorneja la planura de vinya i cereals, ens porta als dos miradors de la Peña de las Grajas. Fantàstica talaia vertical sobra la depressió del barranc. El de l’esquerra té enfront el pic Ranera, màxima elevació de la serra de Mira que, amb els seus 1.430 m, té una marxa senderista molt recomanable. Uns companys suggerixen que l’hauríem de fer algun dia. El mirador de l’esquerra dóna a la profunditat del barranc en la zona del Estrecho, que és cap on anirem directament.

Retrocedint uns metres, les marques ens porten en descens fins una pista. La recorrem uns centenars de metres i arribem a la font de la Piedra de San Marcos, on hi ha una marca negativa. La primera reacció és seguir les marques per un sender a la dreta, però l’equip de guies (Paco, José Ramon i jo) decidix en una ràpida reunió que ens havíem passat de la nostra ruta, ja que l’intenció era anar directament per pista al Molí de Benito. Tornem enrere uns 100m, on tenim un camí sense marques, que ix molt obliquament.

Al primer pas del barranc arribem a les 10. Per aclamació es decidix que ja era hora d’esmorzar, així que anem a les cases del Molí de Benito. Unes bancades de pedra a l’ombra són una benedicció. Hui hem tingut una ració reforçada de llepolies. A les habituals se sumen l’aniversari de Vicent i la celebració de Benet, que ja va pel quart net. L’enhorabona als dos.

Les veus de rigor de Paco animen a tornar a la faena i ens estava esperant una que es repetiria 9 vegades al llarg de la jornada: creuar les aigües del Regajo fent funambulisme sobre taulons, branques i pedres altament insegures.

El primer pas queda raonablement bé, encara que no exempta d’expectació.

Ara ens endinsem pel sender PRV-124.4, que recorre aigües avall el barranc. Les argelagues acaricien les cames dels qui han vingut amb pantalons curts.

Passem per dalt o per baix els troncs d’uns quants arbres tombats. La vegetació de ribera és abundant i el paisatge va tancant-se en parets a dreta i esquerra.

Arribem al segon, diguem, pont. Un parell de branques sobre dos roques a un nivell sobre l’aigua prou respectable, tant que no és admissible fallar. Es reforça l’ONG Passa-Rios Sin Fronteras. Sense novetats.

Ara anem per la dreta de l’aigua. La tranquil·litat només dura dos-cents metres. La tercera prova. Ara les branques estan més prop de l’aigua, però el pas és més insegur. Acollona. Algú comprova els avantatges del gore-tex.

Continuem, ara per passos de roca, alguns molt prop de basses i parets de pedra. Arribem allà on cau el Vallejo Tolmos en el paratge de El Estrecho.

Al costat d’un pal de senyalització de PR, fem fotos sobre el tancat del barranc i tornem per on hem vingut, ara, aigües amunt. Clar, està esperant sàdicament el pontet insegur, però en sentit contrari resulta més fàcil.

Després vindrà el pas amb més diferència de cota, però s’ha avançat la brigada de pontoners que han reforçat l’estructura amb una tercera peça molt més sòlida.

Continuem la tornada, creuant-nos amb un parell de barranquistes, provistos de pantalons de neopré.

Tornem a passar per la barrabassada de les restes d’un electrodomèstic i de les engronsadores penjades d’un arbre en el corral de Jorjo.

Tornem al pas que havíem fet en primer lloc. Els pontoners intenten algunes solucions d’emergència. El resultat, discutible, encara que salvem els mobles.

Pel costat de magnífics exemplars d’arbres de ribera, acompanyem riu amunt unes aigües netes i tranquil·les, després de passar el molí de l’esmorzar. La vegetació ens obliga a anar uns metres pel llit d’una séquia seca, segurament la que alimentava el molí.

Ara, per una bigueta de formigó, tornem a creuar el riu, i en van set. Un tram en el que tenim un poc de sol ens mostra a l’esquerra i dalt el mirador de la Peña de las Grajas. Arribem a l’àrea del Regajo, amb una aixeta i taules de fusta dins d’una sòlida coberta.

Fem una parada. Estem d’acord en que hi ha marge per a visitar La Toba, perquè en el restaurant ens esperen a partir de les 3.

Anem per pista fins a un pont, que creuem, allí deixem el PRV-124.4 i tornem, girant a la dreta, a les marques del 124.2., encara que un grupet gira a l’esquerra cap a la font de la Peña de San Marcos, a recuperar un bidó d’aigua.

El grup principal continua aigües amunt i es troba amb una aventura més. Un pas que té dos opcions: una, pròpia de Johnny Weissmüller (tarzan); la de baix, més normaleta, encara que no exempta de dificultat.

Passem per una zona més oberta i separada de l’aigua, però com l’alegria dura poc en la casa del pobre, se’ns presenta l’última prova. Ja no en quedaran més, però algú se’n recordarà.

Allí, un pal indica a la dreta La Toba a 17’, decidim anar-hi. Són les 13,10. Bo, tots no. Uns senyorets (i senyoreta) decidixen que ja en tenen prou i se’n van a buscar a Sant Marc.

Els complidors continuem aigües amunt, passant per una zona argilosa erosionada. Arribem a la Junta de los Regajos, punt on confluixen dos barrancs: el Vallejo del Bacao i el barranc de La Toba. Allí estan Los Yesares.

Anem pel de l’esquerra, arribant a La Toba, espés bosc de xops on comprovem que no cau l’aigua que esperàvem per les parets de l’esquerra, fet del que donem fe els tres exploradors. Una llàstima. Fem una foto de grup (una per cada una del penjoll de màquines habituals).

Tornem, ara ja de cara als cotxes. Passant per la zona fangosa de l’argila, un company té una avaria en el tren posterior. Planells li fa un massatge professional d’emergència en la cuixa, però no és suficient. Demanem ajuda. Salvador fa d’ídem i baixa amb el seu cotxàs. Tot arreglat.

Passem per davant de la porta de La Hoyuela, reserva de fauna salvatge. Estem tots en l’ermita un poc abans de les 3.

Ara anem a dinar. Repartits en dues taules, Mariano té preparat un menú típic i extraordinàriament rotund. A part d’unes ensalades refrescants, ens aboca unes cassoletes de morteruelo adornades per trossos de morro salat i d’altres carregades d’ajoarriero. Després, una ració generosa d’olla de poble amb tots els seus sagraments (morro, botifarra, llonganissa, xorís, tot de la casa, com reivindica el mateix Mariano). Per a acabar, un fantàstic (i també producció pròpia) mus de mango.

Els objectors tenen les seues alternatives (vegetarianes o no).

Tot molt bo, encara que caldrà tornar al restaurant a l’hivern.

Fernando anuncia la pròxima eixida a la Penyagolosa. Anirem en bus i dinarem a Sant Joan de nevereta i fiambreres.

Per al dia 9, Vicent i Ximo Soler proposen una marxa per Alfafara, puntuable (uf, per uns metres) per als VINT-I-CINC MILS.

Després de la recollida de 13 més 1 euro per part dels infalibles Toni i Pepe, rebem un detallet de Mariano. Una caixa d’encenedors de gas promocionals. Si algú s’ha quedat sense encenedor, que el reclame el dimecres.

Josep Requena.

El 27 de gener férem esta marxa, però “interruptus” i ben passadeta per aigua. Ara, la setmaneta no estava com per tirar coets. Tenim recent 18 senderistes del grup la dels Pelegrins de Les Useres que el dissabte passat férem (també a mitges). Només heu d’entrar en l’àlbum de fotos de la web. Veureu com estan d’amarats els pobres pelegrins.

Dies passats de pluja, fred i vent ens tenien el dimecres pendents de l’oratge, però a la segona ha sigut possible.

Hem tornat a fer la volta de Xeraco, passant per la Font de l’Ull, el Pla de les Esmoladores, i les Fonts de l’Escudella i de l’Olivera. J. Vte. Pastor l’ha preparada, fent una variant sobre el PRV-183, en el que ha eliminat la part dels camps de cultiu de la Font del Xopet i li ha afegit la pujada pel barranc de la Ruta.

Hui, hem arribat directament i sense despistes al lloc d’aparcament des de Xeraco pel camí de la Font de l’Ull. Ajuda molt una bona imatge. Quaranta-tres assistents. Algú estrenava cotxe.

Pastor, de bon matí, s’ha posat un llistó molt alt: fer la comanda del dinar, demanant que, braç en alt, triàrem una de les tres opcions en primer i segon plat. Un problema democràtic i aritmètic aparentment senzill que no quadrava quan li feies després la prova del set: sumant no donava 43. Torna a començar, torna a alçar el braç i torna a sumar. Per fi, ha quadrat.

A les 9,10, hem començat a caminar. En acabar-se l’asfalt,un cartell del PRV-183 i enfront, dons enormes dipòsits d’aigua. Crec que és de subministrament de Xeraco, des de la Font de l’Ull.

Seguint el PR, l’hem deixat, continuant al recte. Allí mateix, junt a la Font de l’Ull, un pal indica, a la dreta, la ruta del PRV-183, que serà per on tornarem.

Ara, tocava remuntar el barranc de la Ruta o de la Rondonera. Excel·lent paisatge, vegetació variada i formidables parets de roca. Sempre amunt. Enfront, la figura d’una enorme llesca de roca vertical separada d’una de més gran. Al principi, sobrava la roba per l’esforç de l’ascensió. A poc a poc, s’obria el barranc i una brisa tornava a refrescar.

A les 10,10 hem arribat a un replà on, a rodals de gent, hem parat a esmorzar.

Presidint-nos, el solemne Mondúber coronat d’antenes. A llevant, la mar.

Els qui feren l’intent anterior recordaran que les comoditats per a esmorzar no foren les mateixes. Després de les llepolies de rigor, inclosa una magnífica coca d’Arturo, hem mamprés, aguaitant primer a una talaia sobre la mar i la marjal de Xeresa.

A les 10,45, estàvem en el camí de l’Ombria del Mondúber, pista de terra que ve, des de les Foies fins al Picaio. A menys de 100 m quedava a l’esquerra el corral de l’Obreret, per on passarem el dia  que baixàrem del Mondúber.

Anem pel camí a la dreta, on ens creuem amb un caminant solitari que es queda sorprés per la quantitat de gent.

El trajecte per la pista serà d’uns quants quilòmetres. Inevitablement, es produixen talls importants en el grup. Passem per la capçalera del barranc de la Ruta, per on, entre el Tossal Redó i la muntanya de la llesca s’obri un panorama perfecte sobre Xeraco i la mar. Estem passant pel punt més alt del dia, fregant la cota 500.

Pista avant, arribem a un encreuament de camins i un pi enfront (que va servir de refugi el dia de l’aiguada). A l’esquerra aniríem, a les Foies. Girem a la dreta, per un camí més estret, el de les Foies o de Barx.

Passem la Penya Negra i arribem al Pla de les Esmoladores, a la dreta, un cartell indica “El Balcó, 396 m” i “Font del Xopet a 76’” (Tram del PR que, com hem dit al principi, no fem). Pugem al Balcó, un mirador natural en El Penyó.

Vista de la costa de la Safor, perfil nítid del Montgó i d’Eivissa, que hui es veu com mai. El circ de la Safor també està perfecte. La falta de sol en eixe moment no deixa apreciar bé els detalls de la depressió del circ.

Allí ens fem la foto de grup. Són les 12.

Tornem al camí de les Foies, desfent part de lo que havíem caminat abans i, només rebassar la Penya Negra, a l’esquerra s’inicia el sender de baixada pel la Malladeta Fonda. A l’esquerra queden unes pedres soltes ocasionades per un antic moviment sísmic.

Estem descendint pel magnífic barranc de l’Escudella. Passem junt a la font del mateix nom. El paratge té una vegetació molt variada: llentiscle, coscoll, ginebre, margalló, murta, pebrella, etc.

A l’esquerra, es veu la muntanya que hem de vorejar (el Piló de Don Carlos) i el sender que hi serpenteja.

Ara, ve un tram en ziga-zaga que baixa una zona rocallosa sobre marges en pedra seca. És l’Escaleta. Creuem primer el llit del barranc de l’Escudella i, un poc més avant, el de la Serra. Entrem en una zona de vegetació molt tancada: el Bancal. Allí, una marca de PR pintada sobre una horrible planxa metàl·lica lligada a les plantes, marca a l’esquerra la tornada del PRV-183 des del Balcó, passant per la Font del Xopet. La nostra ruta és al recte, en el tram comú del PRV-183 des del Bancal a la Font de l’Ull.

En eixe moment anàvem prou separats en uns quants grups.

El sender li pega la volta al Piló de Don Carlos, convertint-se en pista que passa junt a la Font de l’Olivera. L’aigua que se li escapa ens acompanya pel mig del camí. A la dreta, una casa amb una teulada roja i una bassa.

Arribem a la bifurcació de la Font de l’Ull. Només ens resta girar a l’esquerra passant junt als dipòsits i arribar als cotxes.

Sorpresa: un incident. El grup que anava a la cua havia perdut la referència dels de davant i, per un camí diferent (que a hores d’ara encara no sé quin ha sigut) s’ho han apanyat per a arribar als cotxes abans que molts dels qui anaven davant.

Són les 14 h i ara toca anar a dinar. El cel durant la part final de la marxa ha anat enfosquint-se, però sense caure ni una gota.

Arribem al primer pis de l’Aplec, on tenim una taula llarga per a tots.

Abans de començar, Fernando ens fa una admonició. La divisió tan separada en grups que ha ocasionat la pèrdua no hauria de repetir-se. (Té raó, haurem de millorar l’organització, fent reagrupaments més freqüents, comprometre’s algú a anar amb un walki a la cua, no ho sé, però s’hauran d’evitar les fragmentacions).  

Després, Pepe López Tortosa anuncia que per a demà es farà una xerrada en el local de l’Associació sobre la fibromiàlgia.

Es repartixen els plats segons els recomptes previstos i tornem a València sobre les 16,30.

Josep Requena

Hem fet la marxa al Pla de la Casa. La teníem pendent des de fa quinze dies, quan es va suspendre per previsió de pluja.

Després de passar per bona part del Comtat, a través de zones amb boira i boirina, hem arribat en cotxes a Fageca, poble de la vall de Seta. Amb un total de 700 habitants, la vall és un conjunt de sis poblets: Benimassot, Balones, Fageca, Famorca, Quatretondeta i Tollos, encaixada entre la modesta serra de l’Almudaina, al nord i la formidable Serrella al sud. La Serrella serà la nostra faena de hui.

A les 9 estàvem aparcant els cotxes als afores del poble.

Pepe Benet havia preparat una ruta circular, a través bàsicament, del PR-182, amb inici i final a Fageca, fent l’ascensió al Pla de la Casa, cim de 1.379 m, puntuable per als VINT-I-CINC MILS.

Eixim a les 9,15, passant primer per la font de l’Esperit Sant, amb un antic llavador públic de forma quadrada.

Passant la cota d’un barranc, un camí es convertix de seguida en sender, que comença a ascendir de forma intensa i continuada (seria així fins arribar al cim).

Veiem una zona de successius bancals xicotets, gran treball de pedra seca. Estem remuntant el barranc del Moro. (També ens portà Pepe per ací en el febrer del 2006, quan anàrem a la Mallada del Llop). En les parets de la dreta està la cova del Bernat, refugi de pastura, on aparegueren restes del Paleolític..

Un poc més amunt, en la cota 1.000 i a les 10 h 10’, només passar la font del barranc del Moro (o font del Cuquero), esmorzem. Pepe distribuix les seues desitjades llepolies.

Mitja hora després, tornem a caminar, costera amunt, naturalment. A la dreta es veu una canal molt llarga pedregosa, compresa entre dues parets de roca, que excita la curiositat del guia (diu que la farà en quan puga).

A les 11,10 arribem a un coll, on parem per a ajuntar-nos. Una vista espectacular. Serra d’Aitana enfront. Per allí és on trencàrem a l’esquerra cap a la Mallada del Llop en el 2006.

Per a anar al Pla de la Casa, tocava girar a la dreta. Unes banderoles de colors parades per a una propera cursa de muntanya ens marcarà el camí. Una muntada forta ens deixa en el Pla de la Casa. És un pla cobert d’una vegetació d’altura molt variada. Enmig està el magnífic pou de neu, però el deixem per a després. Abans hem de pujar al cim del Pla de la Casa.

En el cim hi ha unes restes de la Torre del Pla de la Casa, que podria formar part de l’antic castell de Xeroles.

Només la vista justifica una jornada tan espectacular. Muntanyes per tot. L’Aitana, cap a la dreta, el Cabeçó d’Or, el Maigmó, el Menejador, el Montcabrer, el Benicadell, el Montdúber, la Safor, el Montgó, la Mallada del Llop, el Morro Blau i per damunt, la cresta del Bèrnia. A l’est la mar i la serra Gelada. Si mirem avall, l’inici de la Marina Baixa. Es pot veure el pantà de Guadalest.

Junt a una creueta de ferro, en el replà no cabem tots. Al costat hi ha una altra plataforma. Ens traslladem a ella per a fer-nos la foto de grup.

Felicitem Pepe López Tortosa per haver conquerit els VINT-I-CINC MILS.

Tornem a baixar al Pla i visitem el pou de neu. Continuem cap a ponent en un tram que serà segurament l’únic un poc horitzontal. És un tram comú del PRV-182 que portem durant tota la jornada amb el PRV-24, que va des de Quatretondeta al Pla de la Casa, passant pels Flares. S’acaba el tram pla i ve una baixada molt pronunciada. El sender fa ziga-zaga. Però Pepe Monedero i Paco se l’enfilen per una llarga pedreguera. Esquien en sec a velocitat de vertigen i baixen en un bufit. Els demés tardem prou més a arribar al Coll de Borrell. Hem de fer una parada un poc llarga per a esperar que s’incorpore un company que ha tingut un problemeta, crec que en el turmell, que no té més repercussió.

Al recte, continua el PRV-23, que fa la Serrella, des de Benasau a Quatretondeta. Girem a la dreta cap als Flares i arribem a la Font Roja (ací dinàrem el 11 de novembre del 2005. Quin fred feia).

En la font abandonem el PRV-23 i el PRV-24, passant entre una barana per a creuar el barranc Fondo i mamprendre un tram, també marcat per les banderoles de plàstic, que té un tram còmode entre els barrancs del Bou, per on passem per una bona pedreguera, i el del Ginebrar.

De seguida, tornem costera avall, passant per un aljub (pouet de Campos?), que diuen romà, on es pot poar aigua.

Acabem en el tram final en el camí del Comte Meieral, pas curt entre camps, que ens deixa a les 14,30 a Fageca.

Anem a dinar al poliesportiu, bar l’Om. Taules de quatre o dobles. Passem primer pels servicis, on podem perfumar-nos amb Nenuco, gentilesa de la casa.

Opcions a triar i cervesa a manta. 10 euros, més el de rigor. Pepe Monedero acaba de fer el repàs dels inscrits per a la marxa de dissabte als Pelegrins de Les Useres. L’autobús eixirà de la rotonda del Gúlliver a les 8 del matí. No farà un dia tan bo com el que hem tingut hui, però esperem que no ploga.

Josep Requena

Concentració davant de Sant Esperit a les 8,30 per a fer un recorregut per muntanyes de Gilet, Albalat i Segart. Pepe Monedero, guia, li trauria molt de suc a la marxa de cara a la prova d’orientació. En primer lloc, li dedica un moment per a fer una enquesta sobre preferències entre quatre colors d’uns barrets amb orelleres.

Des del primer moment, hem agafat el GR-10 que remunta el barranc que ve directament del coll entre el Pic de l’Àguila i el seu germà del costat. La pujada, entre figues paleres i margallons, ha vingut bé per a alleugerar la roba.

Des del coll, hem girat a l’esquerra per a atacar el cim del Pic pel sud.

El cim és de places limitades, Així que mentre entraven els uns, havien d’esperar a que uns altres eixiren. Una cosa com la parada del metro de Xàtiva en un dia de falles.

Baixem, sempre seguint les marques del GR, fins a una pista. Girem a la dreta i, en un encreuament, junt a un cartell que diu “Gaudeix la Calderona”, trobem un espai inclinat ideal per a esmorzar.

Rematat per galetes de xocolate i café, al final es recull l’euro i Fernando li dóna la paraula a Pepe Monedero, qui torna a nomenar la propera marxa de Les Useres i, sobretot, es desfà en explicacions sobre la futura prova d’orientació (alguns es troben ja desorientats). L’experiment es farà per estes muntanyes. La divisió en grups es basa en l’edat cronològica (un protesta de que hi ha veterans que estan millor que ell).

En reprendre la marxa, Manolo Tórtola, expert coneixedor de la zona, li proposa una variant a Pepe, que consistix en no continuar per pista, sinó per una sender que té la vegetació prou tancada. Efectivament un encert, especialment perquè els matolls estaven eixuts.

Ara, anem de cara a la majestuosa Mola de Segart. Una ruta ràpida per a voluntaris els porta a la base de la càries. A poc a poc, arribem tots dalt a la dreta, junt al vèrtex geodèsic. A l’esquena, Segart i, darrere, tot el front de rodeno del Garbí, que ens espera la setmana que ve, inclosa la baixada per les cadenes de la canal.

Passem a l’altre costat de la Mola, on hi ha un monòlit del Centre Excursionista. Fernando participà en la seua creació. En la cara superior, un disc de bronze té gravada la rosa dels vents i les muntanyes de la Calderona més significatives. Ací ens fem la foto de grup. En primer pla, contagiats del sentit penitencial de la Semana Santa, posen agenollats dos dels senderistes més veterans.

Baixem de la Mola, en sentit contrari i molt més suaument, fins arribar a una pista. Ací torna a entrar en escena Manolo, qui torna a proposar una alternativa a la pista. Un altre encert. Passem junt a una roca plana a l’ombra que ell té escriturada exclusivament per a esmorzar.

Passem per on havíem pujat abans a la Mola, pel sender de la vegetació tancada, tornant al punt de l’esmorzar. Durant totes eixes maniobres, Pepe Monedero anava prenent múltiples notes. Ja veureu com s’ho prepara ben preparat. 

Arribem a un indicador del GR-10. A l’esquerra, 26’ a Segart. A recte, 1 h a Sant Esperit.

En això sentim un remor. Un grup prou gran de ciclistes de muntanya pedalegen cara amunt. L’encontre és sorollós. Nosaltres animem amb més ganes que en una pujada al Tourmalet. Als del “núcleo bicicletero” se’ls fa la boca aigua. Els tios estan en forma. Van cara amunt,. Ara ja s’enten un cartell que, a pocs metres, marca velocitat màxima de 30 Km/h (Controlada per radar).

En terme d’Albalat dels Tarongers, anem per la pista de l’esquerra, passant per la base del Xocainet. El propòsit era anar al costat de l’Alt de la Redona fins a eixe museu tan curiós que hem visitat en altres ocasions i que sempre creix un poc més. Posada l’hora que s’havia fet, un grup se’n torna, mentre que els demés completen la marxa fins el museu, on es troben una persona pel terrat caminant com un gat.

Fetes unes fotos, es torna per una ruta amb moltes pedres, que va directament a l’aparcament.

La majoria se’n ve a dinar a casa i un grup tria un torrador que coneixia Pastor.

Josep Requena

La ruta de hui l’hem treta del blog d’Andacontiocanya a qui li ho agraïm. Els cotxes els hem aparcats al final del carrer de Luxemburg, junt als barracons escolars. Eren les 9. Hem esperat uns minuts a que estiguérem tots. En total, 44. Fa molt de vent.

Baixant junt a una torre elèctrica, hem arribat al riu Sec de Betxí o riu Anna. En travessar el pontó de Les Passeres, hem vist que portava prou aigua. D’això ens tornaríem a enterar a la tornada.

Les marques del PR-360 ens porten per un camí asfaltat que travessa les cases de la Merlota. Al final, entrem en un sender que transcorre per una zona de pins. Per allí trobem un pí molt verd que pareix un bonsai gegant. Li fem unes fotos.

El sender baixa fins al barranc del Montí o de les Clotxes, pel que anirem, passant per zones de vegetació molt  espessa. El sender, marcat amb senyals blanqui-grogs clavats indegudament sobre les soques dels pins, està perfectament condicionat. En un punt on el barranc gira bruscament cap a ponent, junt a un coll que comunica amb el barranc de Don Isidor, el PR-360 continua al recte, cap a Artana, però allí mateix, un bidó metàl·lic en terra està retolat “Senda Pepes”. Seguim eixe sender per la dreta, i remuntant el mateix barranc de les Clotxes. El traçat també està tan ben cuidat com el PR. Mig quilòmetre més avant, el sender cotinuarà cap a la font del Montí, però un altre rètol apunta a la dreta i cap amunt “Senda Pepes”, “Cim del Montí”.

Ara és quan toca apretar i tirar amunt. Fins ara havíem anat arrecerats pel barranc i no havíem notat el vent, però, costera amunt i amb menys vegetació, el fort ponent començava a pegar fort.

Passem per un parell de construccions de pedra seca abandonades. Després, travessem un seguit de bancals de pedra molts junts els uns dels altres, que travessem perpendicularment. Molt bonic.

A les 10,30 arribem a una bifurcació on, en terra, està retolat “caseta Marimón” que apunta a la dreta. El vent es considerable i resulta complicat guardar la verticalitat, peró anant uns metres cap a Marimón, després de passar com una bassa o aljub, entrem en les restes que queden de cara a la mar, protegides del vent de ponent. Al sol, entre les múltiples opcions per a repartir-nos, esmorzem. Els qui arribem els primers tenim el privilegi de triar el “saló-menjador”. D’altres es queden prop de la cuina. La vista és perfecta. Onda, el castell, la Plana, la mar. Tot als nostres peus.

Corre la bota, el café i les impagables trufes de Pepe Benet. Pepe López Tortosa s’apalanca a l’eixida amb el capell a la mà per a captar l’euro.

Després de l’esmorzar, encara quedava muntar més. En esta part, comencen a apareixer sureres. En una elevació, tenim una bifurcació. Les dues tornaran a trobar-se un poc més endavant. Pregunte i els primers estan d’acord en triar, quina? = la que puja. En baixar i tornar a ajuntar-se les dues alternatives, hi ha una altre sender marcat “Senda J. A. J.” que ve de Tales. Continuem fins al Montí Menor. No té vegetació i el vent pega amb ganes. Al sud-oest tenim el pic de la Bellota, l’Espadà i el Ràpita. Ben apretats, ens fem la foto de grup de cara a la mar.

Explique que es pot baixar directament a l’ermita de Santa Bàrbera des d’allí i que és un traçat més fàcil que el que baixa des del Montí a les antenes. Un grup opta per anar-se’n avall. Baixaran pel barranc de Santa Bàrbera, passant per la Font del Retor.

El grup més nombrós acaba de pujar al Montí. Està tot poblat de pins però es veu en primer pla la Penyagolosa i el pantà de Sitjar.

Comencem la devallada, passant per una caseta de caçadors. El desnivell és prou fort. Primer hi ha pedres, però després és una rampa acusada que s’obre pas entre la coscolla. El sender no està tan net com el d’abans, però és perfectament transitable. Enfront, sempre tenim, als nostres peus, Onda i Santa Bàrbera. Un grup vertiginós arriba en un no-res a les antenes. Els demés s’ho prenen amb paciència i, xino-xano, arriben al mateix lloc. Un tram de pista porta a l’ermita. Per darrere, oferix un aspecte formidable, ubicada en un pujol, mostra els contraforts intactes.

Anomenada també “ermita de les Collites”, és una edificació d’una nau principal  i una torre campanar. Al costat, unes quantes dependències. La porta està retolada amb l’any 1697, però apareix citada en la Crònica de Viciana, del 1536. La destrucció de l’ermita, el 1836, es degué a que estava considerada un refugi dels carlins.

Des de l’ermita, seguim per un sender amb marques de SL-106 que ens porta a uns camps de tarongers. Per una pista a la dreta arribem a l’asfalt. Ara l’abandonem per l’esquerra per un sender amb una marca roja. Passant una séquia, arribem al riu Sec de Betxí, que ara a l’hivern no hauria de dur aigua, però el clima va com va. Passem fent equilibris per un gual, sota la amenaça dels fotògrafs. Allí l’aigua forma el Toll del Salt del Cavall, als peus d’unes parets de roca i vegetació, on es deixa veure una gran cova.

Continuant un poc més, arribem als cotxes. Allí ens estaven esperant els qui havien baixat directament des del Montí Menor i la Font del Retor.

Dels assistents, 36 anem al Restaurant Alonso, en el polígon d’Onda. Un gran menjador i dues taules llargues parades (on quedem apretats com a sardines).

Sense ser res de l’altre món, un menú ens oferix sis opcions de primer i sis de segon. Una cambrera voluntariosa s’esforça en que la cosa funcione.

Al final, Pepe Monedero dóna novetats dels preparatius per als Pelegrins de Les Useres d’enguany. Després de deliberacions, s’ha triat l’alternativa de fer la tornada del dissabte, la de la baixada no-baixada. Per a la setmana que ve J. Vte. Pastor oferix la marxa de la Murta a les Orelles d’Ase i la Creu del Cardenal, que apareixerà en la web si Paco Castelló obté el permís de l’ajuntament d’Alzira. Al final, recollida de 12 euros per la parella oficial. La casa té el detall de repartir a casdascú un bolígraf inspirat en la casporra de Pedro Picapiedra.

A les 4 tornem a València.

Josep Requena.

Bastante antes de las 8,15 estábamos casi todos en la gasolinera de Repsol, antes de llegar a Buñol, que era el segundo punto de reunión. Como hacía bastante frío y pensábamos que estábamos todos, los coches han empezado a salir hacia el collado Umán. Pero Amelia Dolz, muestra guía de hoy, que debutaba en esa función en nuestro grupo, ha dicho que había que quedarse hasta las 8:15 por si llegaba algún rezagado. Y en efecto, ha sido un acierto porque a las 8 h 14’ 30’’ ha llegado Vicente Navarro. No habíamos reparado en que faltaba Navarro. Ahora ya podíamos irnos. En coche hemos atravesado Buñol y el paraje de San Luís y hemos tomado una pista asfaltada bastante estrecha hasta llegar al collado Umán (cada vez que escribo umán se me pone una h delante sin saber como). Allí hemos podido aparcar los 17 coches arrimados al monte y dejando franco el paso por la pista. La dificultad del parking se ha resuelto bien porque la pista se ensancha en ese tramo. Por el recuento final sabemos que somos 43. Algunos menos que la semana pasada. Quizás debido a que algunos ilustres senderistas se han ido a los Pirineos a hacer marchas por la nieve con raquetas.

La temperatura debía estar cercana a los cero grados, estábamos casi a 800 m de altitud y hacía un vientecillo muy frío. Así que nos hemos pertrechado con guantes y gorros de lana y antes de las 9 estábamos caminando. Hemos tomado la pista que sube hacia las antenas de Panella, antigua estación radio enlace de Telefónica de la ruta Valencia – Madrid, muy conocido por razones de trabajo por algunos compañeros senderistas. Hemos pasado a 100 m de las antenas y hemos seguido otra pista en ligero descenso hasta llegar al camino de Mijares, que sigue siendo pista, como ha sido casi toda la marcha de hoy. Es una zona donde no se ven casas ni cultivos, solo pinos y monte bajo, todo muy verde. Paisaje bastante bonito. Hemos comentado que no parece que haya mucha caza por estos parajes porque no hemos encontrado cartuchos usados, y así, Pepe Benet, ha podido ir descargado. Seguimos caminando por la pista y a las 10:30, en un paraje soleado y guarnecido del viento hemos parado a almorzar, sentados en la cuneta de la pista y con una vista muy despejada. Elías reparte deliciosas galletas, Fermín ofrece té caliente, otros traen vino, otros café y más cosas. Toni Limonge nos hace una curiosa foto con los plátanos en la mano. Nos reímos como niños. Cómo siempre, un reparador almuerzo en buena armonía.

Después del almuerzo seguimos por la pista, el camino de Mijares, y antes de las 12 llegamos a la casa del Aula de la Naturaleza de las Moratillas. Allí, Amelia nos hace parar para reagruparnos. Recordamos otras marchas en las que estuvimos aquí, en una de las cuales, que  era en Octubre, comimos madroños de los abundantes madroñeros que hay alrededor.  Y aquí comentamos que ya quedan pocos lugares señalados de la Comunitat donde no hayamos estado. Amelia hace recuento y nos informa que a un km. más o menos, hay una bifurcación y que allí nos hemos de reagrupar porque hay dos alternativas. Salimos adelante por el camino de entrada a las Moratillas, flanqueado de cipreses y madroños. Cuando llegamos a la bifurcación anunciada, la guía nos explica de forma clara y precisa que hay una posibilidad de seguir por la pista, en leve descenso bordeando el pico Retamar hasta llegar a los coches. Y otra que consiste en ir por un cortafuegos y ascender al Retamar, para después descender por una senda de cazador hasta la pista y llegar a los coches. Esta segunda es la marcha prevista. Es algo más larga y hay un ascenso con un desnivel de 150 m. Una docena de senderistas que no quieren cansarse se apuntan a la opción fácil y más corta. El resto nos vamos por el cortafuegos y se agradece el salir de la pista de tierra y caminar por el monte. Enseguida llegamos a la cima. Algunos a los que nos falta solo un pico de más de mil metros para completar los veinticincomiles lamentamos que el Retamar solo alcance los 959 metros. Con unos pocos metros más … Hay sugerencias de sobornos y cosas así para decir que eran 1001 metros, pero los mapas y los GPS no mienten. Otra marcha será.  Desde allí arriba podemos contemplar a lo lejos, hacia el Norte, el Javalambre nevado, y más cerca, casi enfrente, el Pico de la Nevera, al que subimos hace cuatro años un día que hacía mucho frío y había nieve. Emprendemos el descenso por la senda y después otro pequeño ascenso hasta las antenas de Panella y enseguida ya estamos de nuevo en la pista que nos llevará hasta los coches aparcados en el collado Umán. Cuando hemos llegado era la una y media. Ha sido una marcha muy agradable y sencilla, con buenas vistas y pocas dificultades y algo más corta de lo previsto. A la guía Amelia hay que ponerla en el elenco de los buenos guías, porque ha estado muy pendiente de todos, por la cabeza y por la cola, y ha conducido el grupo sin ningún problema.

Después, 37 unidades hemos ido a comer a la Venta del Pilar, a Buñol, donde nos habían reservado una larga mesa en el salón Sorolla. Nos ha servido una señorita muy amable y hacendosa pero con poco método, por lo que la comida se ha alargado bastante. Los platos abundantes y  los postres bastante buenos. Todo por 9 + 1 euros.

La semana que viene más.

José López Tortosa

            Hoy, 27 de enero de 2010 hemos seguido un recorrido por las estribaciones del Monduver, pasando por algunas de las fuentes que surgen en la zona, siguiendo en parte el PRV 183. El punto de reunión para comenzar a caminar ha sido en Xeraco, cerca de la font de l’Ull (del Ojo) que tiene su propia catarata (juego de palabras de Rafa Gimeno). La concentración ha tenido algunos problemas, confusión en la salida de la autopista, en cual era el camino de la fuente, unas obras en el propio camino que apenas dejaba pasar un coche, etc. Al final todo se ha resuelto y 39 intrépidos nos hemos puesto en marcha. Previamente Yolanda ha actuado de Maitre y ha tomado nota de las preferencias de cada uno para comer a fin de tenerlo todo organizado.

             Y digo intrépidos por que las previsiones sobre el tiempo eran más bien para quedarse en casa. Sin embargo, hemos empezado, casi a las 930, con cielo nublado pero sin lluvia y un fresco soportable. Además, de entrada hemos comenzado a subir, así que el frío no se notaba demasiado. Poco después hemos dejado un desvío a la derecha que indicaba la font de l’Oliver y hemos seguido hacia el que indica la font de l’Ull. El sendero va alternando con tramos de pista y subiendo. La lluvia ha comenzado a caer para ir intensificándose y obligándonos a sacar paraguas y capas que han salpicado de color el monte. El terreno, se ha puesto resbaladizo y se han producido algunas caídas por resbalones, afortunadamente sin consecuencias graves. A las 10,30 hemos parado para almorzar en un collado. Como seguía lloviendo cada cual se las ha ingeniado para la ocasión. Hay quien ha improvisado una tienda de campaña con el chubasquero, quien comía con una mano y sujetaba el paraguas con la otra, gente compartiendo el paraguas y la bota de vino... Después del café y las pastas hemos seguido. La lluvia en ocasiones se ha convertido en granizo, por suerte de pequeño tamaño pero que indicaba que la temperatura no quedaba muy lejos de los 0º.

            Frente a nosotros las antenas del Mondúber que esta vez nos hemos limitado a ver de lejos, sin subirlo. Lo de ver es un poco optimista, ya que la visibilidad ha sido casi todo el tiempo escasa a causa de la lluvia, niebla o nubes. Poco después la senda ha desembocado en una pista, casi sin desnivel, que hemos seguido pasando por la font dels Malladars. A nuestra derecha una curiosa roca, como un estilete separado del resto de la pared de una peña y que unos han nombrado como el fraile y otros como el dedo de Dios. Frente a nosotros otra formación singular, la Penya Negra. Antes de llegar a ella hemos dejado la pista para coger un sendero a la derecha. Hay que indicar que, en vista de las condiciones se ha eliminado el mirador, ya que posiblemente no hubiéramos visto nada. La senda, en un descenso un tanto incómodo, más aun con el terreno mojado, nos ha llevado a la font de l’Escudella, en el barranco del mismo nombre. Luego otro tramo de pista, en suave descenso y pasando por la font de l’Olivera, nos ha dejado en el cruce por el que hemos pasado a primera hora y enseguida a los coches. Eran las 13,30 y nos encontrábamos completamente mojados, por lo que los más previsores han sacado su ropa seca para cambiarse. Los más, hemos secado la ropa con el calor de nuestros cuerpos.

            Una vez organizados hemos buscado el bar restaurante el Aplec, en el mismo Xeraco. El menú variado y abundante nos ha entonado así que el ambiente ha resultado muy agradable. Mientras tanto, el tiempo que tan mal nos había tratado había mejorado y el regreso a Valencia apenas fue sin lluvia.

             En vista de las circunstancias adversas del día, se ha dicho de volver a hacer el recorrido en otra ocasión para ver si entonces el clima acompaña y podemos disfrutar del recorrido y de las vistas.

             El cronista de reserva Fernando

            La crónica de hoy la prepara el suplente del suplente del Cronista Mayor del Grupo de Senderos. Como creo que sabéis, el titular está convaleciente después de una operación de hombro, lo que le impide cumplir con sus funciones. Sin embargo, las últimas noticias son que la evolución va bien y que ya ha iniciado la rehabilitación. Esperamos verlo pronto en las marchas. El segundo relator, Sr. Tortosa se va unos días de vacaciones ¿? con su mujer a Mallorca y no tenía tiempo de escribir sus impresiones del día, así que me toca a mi suplirles en este relato.

             La reunión inicial ha sido en el colegio del Pilar, a las 7 h 30'. El segundo punto y lugar de partida la fuente Larga de Ayodar. A la hora de contar, salen 54 asistentes que comienzan la marcha con un tiempo fresquito que se agradece ya que hemos empezado el día subiendo, suavemente, pero subiendo. Después de una media hora hemos llegado a una bifurcación de caminos donde Pepe Benet, que hoy ejercía de guía, ha ofrecido una alternativa; por los dos lados se podía llegar a Villamalur, pero por la izquierda el recorrido era de unos 5 Km. y por la derecha de más de 10. Los que pensaran que la distancia prevista era muy larga podían evitarse una hora haciendo la ida y la vuelta por el recorrido corto, mientras que los duros la podían hacer completa tal y como estaba prevista. Una docena de sensatos se ha decidido por la 1ª opción, mientras el resto del grupo hemos preferido seguir subiendo por una senda entre pinos y masías abandonadas. En una de ellas, ligeramente separada del camino y aprovechando un poco de sol, hemos almorzado, como siempre con complementos de café o té, copa, galletas y bombones variados. La senda ha seguido subiendo, sorteando barrancos, bancales que nos hablan de antiguos cultivos en condiciones de vida muy precaria y algunas fuentes. Desde muchos puntos del recorrido disfrutábamos de una perfecta vista del Penyagolosa y de la propia sierra de Espadán. Durante algunos tramos han coincidido las señales del GR 36 y el PRV 276.

            Por fin hemos llegado al collado, el punto más alto del día con un poste de flechas un tanto lioso. Fiándonos del guía hemos cruzado la carretera e iniciado el descenso por una preciosa senda, empedrada en ocasiones que nos ha llevado a una pista con un área de juegos y descanso. Frente a nosotros el pueblo de Villamalur, en lo alto, donde nos esperaba el otro grupo. Una vez nos han saludado han decidido iniciar el regreso, pues ya habían descansado bastante. Nosotros, una vez refrescados en la fuente o en el bar, hemos seguido sus pasos de regreso hacia los coches.

             La senda, de nuevo muy agradable nos ha hecho cruzar un barranco, para subir a otro collado desde donde, ya por pista hemos bajado hasta encontrar la bifurcación de la mañana y luego a los coches, donde hemos llegado hacia las 14 h 30'. En total se han recorrido unos 17 Km. con un desnivel acumulado de 700 m.

             La comida se ha concertado en el bar restaurante de la piscina y ha consistido en unas ensaladas, un plato de fideos con jamón y un muslo de pollo en salsa con un postre de tienda. Las opiniones han estado divididas, pero en general la valoración ha sido baja. Se ha cobrado 12 € lo que ha dado para la propina y un sobrante para la caja. A las 4 y media hemos terminado e iniciado el camino de vuelta a casa.

             El tercer cronista, Fernando Beltrán.

Hem fet una prova de regularitat, promoguda per Pepe Monedero. Si senyor, cal fer coses noves. El “marc incomparable”: l’ascensió al Benicadell. En el bus n’érem quaranta-tres, més Carlos Sanchis i Eliseo que acudirien directament al Ràfol. Durant el viatge en el bus, Pepe ha fet les inscripcions de grups de tres. Comptava, a part del jutge àrbitre Eliseo, amb un bon grapat de voluntaris per a tirar una maneta. Després de fets 12 grups, se n’ha fet un altre amb tres voluntaris sobrants: Carlos Sanchis, Manolo F. Feijoo i Paco Yáñez. Ui, quin perill!

Micro en mà, ha explicat les normes: pujada cronometrada des de les Planisses fins al Benicadell i tornada. Els equips eixirien d’un en un, separats per un interval fix de temps. L’equip guanyador seria qui més s’aproximara a la mitja. El premi, una samarreta de mànega llarga i unes bragues (senderistes, naturalment). Com a “premi afegit”, els tres guanyadors serien declarats “voluntaris” per a ser ajudants en una futura Prova d’Orientació que ja té en el cap l’estratega Pepe Monedero.

Abans de 9, estàvem en el Ràfol de Salem. El pla és repetir el trajecte del 4 d’abril del curs passat. Anar en marxa neutralitzada des del Ràfol fins a la casa forestal de les Planisses. Després d’esmorzar, fer la prova d’anada al Benicadell i tornada. Finalment, acabar a Beniatjar.

Al peu del bus, Pepe a fet el recompte de carn o peix per al segon plat.

A les 9,05 hem començat pel PRV-213.4. Passa primer pel calvari i l’ermita de Sant Blai, del 1490. Després, entrem en un sender molt ben condicionat, antiga ruta per a baixar la càrrega del pous de neu. Arribem al Portet, enllaçant amb una pista forestal. Anem per la dreta per un ramal del PRV-213 que, de seguida, es convertix en un sender tan ben condicionat com el d’abans, encara més verd, que aboca prop de Les Fontetes. Un últim tram curt de pista ens deixa a les 10,40 en la casa forestal de les Planisses.

Mentre esmorzàvem, Eliseo ha explicat ben clarament les normes, repartint les credencials per a cada membre de cada equip.

Al costat de la taula arbitral a l’ombra d’un arbre, la tensió prèvia de les grans competicions es podia captar en l’aire pur de la serra.

La línia d’eixida/arribada estava marcada en el terra per dos bastons senderistes. Una ovació acompanya l’eixida del primer equip, formar per Vicente, Santiago i Alfonso. De minut en minut, van eixint els equips consecutius. L’últim equip, el de Carlos, Manolo i Paco, ix disparat. No són galàctics, son tres sputniks que avançaran sense pietat tots els demés equips.

En passar el tram de pista, entrem en el PRV-213.1, un sender estret que recorre per l’ombria del Benicadell l’ascensió. Allí també es produiran uns quants avançaments, però més pausats. Dos jutges controlen punts intermedis: Pepe Benet, i, en el cim, Pepe Monedero.

Estava previst en les normes que, qui volguera, no desaprofitara l’ocasió per a anar al vèrtex geodèsic. Per molta competició que siga, és una meravella estar uns moments en una magnífica cresta a cavall entre la Vall d’Albaida i el Comptat, a 1.104 m. La visibilitat, en un dia de sol sense vent, és prou bona, encara que no podem veure la Penyagolosa. Un pardalet ens fa companyia junt al vèrtex, mentre ens fem fotos. Hui, per motius competitius, no pot haver foto de grup en el pic.

Sense perdre temps, a baixar. Ens creuem un grup de senderistes que pugen (també ens havíem trobat uns altres durant l’ascensió).

Durant el tram final de pista, abans de les Planisses, alguns grups tendixen a agrupar-se, encara que no deixen de fer-se càlculs mentals per a entrar en temps guanyador.

L’arribada a la línia de meta es cronometra amb el màxim rigor, cantant cadascú el número del seu grup i entregant la credencial als ajudants.

Paradoxal i simètricament, l’equip número 1 és l’últim en passar per meta, encara que dins de control.

L’equip arbitral té ara faena. Treure temps, calcular la mitja i establir el pòdium.

A poc a poc, anem posant-nos en marxa cara a Beniatjar, passant per les Fontetes. De baixada, a l’esquerra es queda el Castell de la Carbonera, arribant a Beniatjar a les 14,20. L’autobús ens porta al bar Ràfol del Ràfol de Salem. Hui ens toca una gran sala amb sostre molt alt.

Dues taules per al quaranta-cinc. L’arròs al forn, empastrat. De segon, la carn o el peix. En acabar, l’equip arbitral dóna a conéixer els resultats finals. L’equip més ràpid, el 13, ha triturat totes les marques: 1 hora, 34 minuts i 43 segons. El temps màxim, el del l’1, amb 2 hores, 33 minuts i 18 segons.

Resulta guanyador, l’equip número 12, amb 2 hores, 7 minuts i 55 segons. Segon, el número 10, amb 2 hores, 9 minuts i cinquanta-quatre segons. Tercer, el número 9, amb 2 hores, 10 minuts i 58 segons.

No falta qui, amb la voràgine de xifres, proven de fer càlculs alternatius.

Al final, la recollida dels diners de bus i del dinar dóna resultats exactes.

Uns altres resultats de l’etapa de hui són que Rafa Ferrando ha superat els 2.000 Km, un nou Baron Rojo, mentre que Pascual Soriano ja és Caballero Senderista, en passar els 1.000 Km. L’enhorabona als dos.

Josep Requena.

Hem fet una ruta realment emblemàtica. La pujada al Cabeçó d’Or. Ens hem trobat un diac clar, sense vent i bona temperatura, després de dies freds i ventosos, que ha contribuït a que l’etapa haja resultat redona.

L’eixida de València, a les 7. La distància des de València, 190 Km, justificava la matinada. Però el Cabeçó ho val.

Quan ja arribàvem, Pepe Monedero ha fet una primera introducció de la prova de regularitat que farem el proper dimecres. Caldrà estar atents, perquè la qüestió promet.

El bus s’ha parat en la revolta del Pla de la Gralla. Eren les 9.30 i els senderistes, trenta-nou.

La volta, tal i com la plantejada Paco Castelló ha sigut l’encertada. Fer el PR-2 en el sentit contrari a les agulles del rellotge i eixint del Pla de la Gralla, segurament és la millor elecció.

Primer, per carretera asfaltada, de pujada cap a les Coves del Canelobre. A l’esquerra, durant un tram, s’ha pogut veure perfectament el cel a través de l’orifici perfecte de l’Esquenall de la Foradada.

Al final de l’asfalt de les Coves, un cartell indica de manera inapelable “por disposición superior y en evitación de posibles accidentes queda totalmente prohibido subir al monte”. Home, per favor! (amb bona voluntat, s’enten que volen dir que és perillós pujar directament cap a la zona del forat).

Ara, tocava baixar per un sender sinuós, un desnivell de 125 m, cap al Pla del Cabeçó, que es convertix per un cami estret en lleugera pujada que va a un camí asfaltat, on un pal té indicacions del PR-2 i el PR-226 que va a la Collada Castellana. Girem a l’esquerra, passant entre cases de camp.

A les 10,15, abandonem el PR-226, girant a l’esquerra. Es poden veure els primers contraforts del Cabeçó.

El sender va entre pins de repoblament, Barranc del Vidrier amunt. De seguida, parem a esmorzar. El sol no molesta. Tenim l’ocasió de mirar tranquil·lament el paisatge del pla de l’Alacantí, tapat un poc pel Cabeçonet o Alt del Salmitre.

A les 10,45, continuem la marxa, sempre amunt i entre pins, ara més clars. Podem veure com una pedrera s’està menjant la vessant est del Cabeçonet.

Descobrim les qualitats de Vicente per a marcar una marxeta regular. La comitiva puja agrupada i a un ritme constant.

A l’esquerra la paret de la cresta de l’Esquenall de la Foradada, per la cara est. Només durant un moment podem veure el forat, però no tan nítidament com adés des de ponent.

Després, passem junt a la gran obertura del Racó de Calderó, que deixa veure el port de la Carrasqueta.

Passant per una zona de pins més vells, alguns d’ells tombats pel vent, arribem a les 11.45 a les restes de la Casa del Polset, construcció sòlida amb prou finestres. Prop, un pou de neu.

Els qui decidixen no fer l’ascensió, es queden en el Polset. Els demés, amunt, sempre liderats per Vicente. Passem junt a unes parets de roca, a més de 1050 m sobre el mar. Després, ve una trepada d’uns 4 m que es fa a poc a poc. Passant per l’inici d’una torrentera de la que després en parlarem, fem la pujada a quatre potes per una canal. Només queda tirar a la dreta per a completar, encara que uns pugen per l’esquerra i han de rectificar. Acabant la pujada, arribem a la Casa del Compte, caseta en ruïnes junt a una mina antiga, que té una part excavada en la roca, amb un fumeral natural. Uns passos i ja estem dalt. Les 12.30.

Impressionant. Vistes a 360º de la badia d’Alacant, Tabarca, muntanyes de Múrcia, serra de Crevillent, el Carxe, la Cilla del Sit, el Maigmó, la Penya del Migjorn, amb Xixona al peu, la Carrasqueta, el Menejador, el Montcabrer, la punta del Benicadell aguaitant per damunt de la Serrella, Aitana, el Ponoig, el Puig Campana, el Penyal d’Ifac i la Serra Gelada. Només faltava un pèl de visibilitat per a veure Eivissa.

El Cabeçó d’Or, de 1208 m, és una de les poques afloracions del Juràsic de la zona. Va ser breument frontera entre els regnes d’Aragó i Castella durant el tractat d’Almizra de 1244. La frontera baixava cap a la mar pel Barranc del Paisà o d’Aigües.

Foto de grup i visita a un aljub de bones dimensions, que té la bòveda trencada. Un poc perillós. S’hi ha accidentat més d’un senderista.

A baixar. Després de passar la canal, en comptes d’anar a l’esquerra cap a zona de trepada, per inèrcia, els primers continuen per una torrentera vertiginosa que va directament cap al Racó de Sebas. Encara que la majoria està a temps de corregir el rumb, uns pocs completen la devallada com poden.

El grup majoritari desfà la trepada dels 4m, passem junt a les parets i acudim al Polset.

Des d’allí, el PR-2 completa el cercle per la dreta anant al Racó de Sebas, passant, primer a la dreta i després a l’esquerra, per unes parets verticals. En les segones, es practica l’escalada. En les parets es poden veure moltes cavitats. Hi ha una casa-cova que espot visitar. Té uns 15 m2, amb entrada tabicada i decorada per una esplèndida heura. Antigament estigué habitada. En la actualitat, l’usen els escaladors per a passar la nit.

El sender va a una pista. Triant sempre les bifurcacions de l’esquerra, passem junt a les restes del la Casa de Gorges, acabant a les 14.20.

Amb l’autobús, anem al restaurant Cinco Hermanos. Ensalades individuals  i gaspatxo. Es fan els comptes i a casa.

La tornada s’ha fet molt bé, encara que les voltes per a agafar l’autopista són complicades.

Pepe Monedero ha continuat ampliant la informació sobre la prova de regularitat del dimecres que ve. Els equips es procurarà que es formen durant el viatge d’anada per a guanyar temps. Serà que no estem acostumats a competir, però estàvem com excitats. Preguntes a Pepe com que si els equips s’han de creuar per l’esquerra o per la dreta, que com s’han de sumar els minuts i els segons, etc. etc. A part d’Eliseo, jutge principal i de Pepe Monedero, han sorgit un bon grapat de col·laboradors. En fi, podrien posar-se també alguns a vendre entrades, perquè la cosa pot donar per a que tinguem públic extern i tot. Almenys, segur que serà divertit.

Pepe ha avisat de que, com tots els anys, estarà a disposició el cobrament de la llicència federativa que gestiona Paco Castelló. Enguany seran 53,70 €.

Com que estem anant a pic per setmana, hui han superat els VINT-I-CINC MILS Carlos Polo i Joaquim Soler.

Josep Requena

El punt de reunió ha sigut l’aparcament de Los Cloticos de Begís. Hem fet el recompte per a avisar el restaurant: 51. Atenció, faltava un cotxe per arribar. Com que l’etapa de hui anava a ser llarga, s’ha començat la marxa, quedant-se en els cotxes Paco Castelló a esperar-los.

Baixant les escales de pedra, per un sender condicionat fa molt poc, el PRV-375, hem anat riu avall per un tram molt bonic, entre vegetació, fulles seques, molts passos amb esgraons de troncs de fusta acabats de posar i, sobretot, l’acompanyament de la remor del corrent del Palància. Passant per La Poza de Las Torrecillas, lloc de bany (per a l’estiu) i per algun pas estret entre parets de roca, hem eixit al camí asfaltat, que l’haurem recorregut un poc més de mig quilòmetre. No ens ha molestat ningun camió de l’aigua.

A l’esquerra, masies disperses de Rios de Arriba. Abandonant l’asfalt, hem passat  junt a uns corrals, seguint sempre un tub negre que ens ha portat al pont que creua el riu. Enfront, la Masada del Puente. Un cartell indicador del PRV-375 marca, a la dreta, el cerro Simón. Allí ens hem ajuntat amb el grup de Paco. En total, 56.

Hem passat per davant de la Masada de la Pita, (de la part conjugal del Tren-Pita). Seguint les marques i de pujada, la pista ha entrat en una pinada que remunta la barrancada de la Serranilla. A la dreta, un pal marcava “Aqüeducto de la Patrona”. No hi havia temps per a visitar-lo. Continuant pinada amunt, la pista s’ha ajuntat amb una altra de més important que ve de Toràs. A l’esquerra, a uns 400 m, està l’encreuament que du al Collado Royo, que és per on continua el PRV-375. A la dreta i amunt, a las Peñas de Amador. L’inici està cimentat. Passant per un coll, continuant amunt podríem haver arribat a l’Alto Fustero. Està la caseta del Forestal i bones vistes sobre el pla de El Toro. Però passaven de les 10,30 i estàvem per esmorzar, així que hem eixit de la pista en el coll que separa el Fustero de Las Peñas de Amador, per a instal·lar-nos en un balcó natural tallat en la roca sobre la vertical del càmping. Enfront, la Penyascàbia, a qui las Penyas de Amador, amb els seus 1.134 m, li parla de vosté.

El sol esplèndid, la visibilitat molt bona (la Penyagolosa es veia ben nítidament). Una brisa fresca aconsellava que ens buscàrem recer de la millor manera possible.

Mitja hora per a esmorzar i foto de grup.

Com estava programat, uns han optat per baixar per la mateixa pista de pujada. La majoria han baixat directament, junt a la cresta de Las Peñas de Amador. Passant per una zona de roques tallants, hem arribat al forat, des d’on es veia, emmarcat, El Molinar. Després, una gran obertura ens presentava, allà baix, la Planta de Los Cloticos.

Passant per l’esquerra de la Peña Castrilla, hem fet la baixada més incòmoda, fins arribar a la pista, on hem arribat al mateix temps que els que han baixat per l’itinerari de pujada. És una cruïlla, amb un marcador que indica “Mirador” i una pista a l’esquerra que va directament al pont per on havíem passat adés. Baixant per la dreta, als peus de les parets de la carena que acabàvem de recórrer, hem arribat prop del càmping. Junt a la bassa de la font de la Mina, estaven els forestals tallant un pi ben gros.

La pista empalma amb un tram de sender del PR-80. Parats en l’intersecció, alçant el cap, hem pogut veure el forat des de baix.

El sender passa pel Molinar. Seguint les marques, un camí que té una cadena creua el barranc d’Agualobos i empalma amb la pista de El Toro al Molinar. Pista amunt, acompanyats per una filera de xiprers, l’hem abandonada a l’esquerra en una revolta tancada, per una altra pista que recorre la Solana de las Viñas. En la cruïlla, uns quants han girat ballesta, tornant cap als Cloticos. Al principi, puja fins a passar junt a unes parets de roca.. Després d’un tram de baixada, a l’ombra dels pins, ens hem parat junt a uns pilons de pedres que marquen a la dreta l’inici d’un sender molt ben marcat que, dins la pinada, va acostant-nos cap al Cascajar. Una pujada per una pedrera menuda és l’única part que desentona en un traçat net i molt agradable de passar.

El sender, que de tant en tant, està marcat per pilonets de pedres, mor en una pista que baixa des de la Loma de la Abeja. Allí, hem aguaitat a un mirador sobre la Rambla Seca i l’estret.

Molt cara avall, la pista acaba en la Rambla Seca, que hem recorregut, aigües avall, fins arribar, en 300 m. a l’entrada de l’estret del Cascajar. Sempre és una experiència estimulant, però hui en venien uns quants que era la seua primera vegada.

Al final, dels dos forats on està el naixement “oficial” del Palància no eixia ni gota. El riu anava totalment sec, encara que, pocs metres més avall, l’aigua començava a brollar, formant-se un bon cabal.

El recorregut fins al barranc del Resinero, tan bonic com sempre. Només quedava completar la pista junt a la Casa del Forestal i passar per davant del Molinar, fins arribar als cotxes, fent-li primer una visita a la font per a beure una aigua fresquíssima.

Amb uns minuts de retard, hem arribat al Tren-Pita. Tot el menjador per a nosaltres. Olla xurra en cassoleta de barro. Bacallà al forn. També han hagut alternatives.

A les 16.30, cap a casa.

Ramon Campos i Rafa Ferrando han superat, amb las Peñas de Amador, els VINT-I-CINC MILS. Pepe Hernandez Calvo és, des de hui, Caballero Senderista, en completar els 1.000 Km. L’enhorabona als tres.

Josep Requena.

Els cotxes han fet una primera parada en el restaurant de El Rebollar. En comitiva (més de quinze cotxes, segur) hem creuat la via de RENFE i la flamant de l’Ave,  i per una pista prou bona s’ha passat per les Cases de Panoja, on ha protestat un gos enorme, parant en una cruïlla de camins, a 150 m de Casa de la Roja. No era fàcil, però els hem aparcat.

Quan vàrem preparar la marxa, ja fa prou mesos, teníem la intenció de fer l’etapa del GR-7, entre la aldea de El Reatillo i El Rebollar. Ens enduguérem la desagradable sorpresa de que una enorme instal·lació cinegètica, protegida per tanques contundents, havien tallat molts quilòmetres de GR, en les dues variants que té a dreta i esquerra de El Tejo. AGMT presentà un escrit a l‘ajuntament de Requena, qui pensava denunciar el fet per via judicial. A hores d’ara, encara no ho ha fet.

El traçat de hui va a ser una alternativa circular, amb inici i final en la Casa de la Roja. Pujar a El Tejo per la pista d’accés i baixar junt a la tanca cinegètica fins a la Casa de Mari Luna o s’empalma amb el GR-7.

Després de fer el recompte d’olles i macarrons, hem començat a caminar cinquanta-tres participants pista amunt. La marxa resultava monòtona, només amenitzada per la presència intermitent de cartells amb una enorme R de color roig. A les 10 en punt, el grupet davanter, en trobar un replà al sol en una revolta, instintivament s’ha acomodat per a esmorzar, però estava previst fer-ho 200 m de desnivell més amunt. A les 10.30 hem arribat a un pic de 1.190 m que té un remat de roca i una antena meteorològica.

La sensació de fred l’accentuava un vent de mestral, prou suau, res a veure amb les animalades del diumenge, però que picava. Ens hem arrecerat junt a les parets de roca per a esmorzar. Remat cafeter i també han corregut d’altres complements.

A les 11, a continuar. Primer una pujada, després a perdre nivell i acabar cara a les antenes decrèpites del cim, amb la intenció de puntuar un altre VINT-I-CINC MIL.

1250 m té El Tejo. També unes vistes privilegiades. Per a no fer-ho llarg, citar la neu del Javalambre (a taques) el Penyagolosa i la típica columna blanca de les torres de la nuclear de Cofrents. La resta, molt i molt.

Foto de grup. He explicat les alternatives: continuar cap al GR-7 amb un pas un poc delicat i la baixada incòmoda junt a la tanca o, qui volguera, tornar pel camí d’anada. El grup s’ha dividit. Més nombrós el del GR-7.

Hem anat, amb la carena del cim a la dreta, fins arribar a una paret molt rocallosa. Per una càries d’uns 3 m en vertical hem baixat d’un en un.

El primer tram de la tanca és relativament suau. Una faixa sense vegetació de mig metre permet el pas.

Quan teníem a la vista les runes de la Casa de Mari Luna (la pobra s’ha quedat empresonada en el guantànamo dels caçadors) la tanca fa un gir de 45º a la dreta i la rostària s’accentua prou. La posició dels senderistes en el tram final oscil·lava entre el anar de costat, com els egipcis de les piràmides, i el estar adherits a la reixa com les sargantanes. Al final, hem xafat el GR-7 amb tanta satisfacció com la que experimentà Colom quan va xafar terra.

Deixant enrere la residència de Mari Luna, hem començat a caminar com les persones normals per un tram de sender realment bonic: envoltat de vegetació, i vistes extenses davant i a la dreta. A partir del Corral de Paula, el sender es convertix en pista, que baixa fins al punt és baix de l’etapa: la rambla de los Toscares en la Hoya de las Ánimas. Quan començàvem a abandonar-la, Paco no ha permés que perdérem els senyals del GR en una revolteta de la pista. Només quedava una última pujada de 150 metres de desnivell fins arribar al pla de la Casa de la Roja, passant per uns ceps centenaris, i arribar a les 2 als cotxes, on esperaven els de la tornada directa, que havien arribat mitja hora abans.

La comitiva automobilística s’ha dirigit al restaurant de Los 7 Caños (el Ferrer) de Set Aigües, on ens tenien parades dues taules.

Majoria absoluta d’olla i minoria testimonial de macarrons (un únic plat). En total, cinquanta. El segon, per a acabar d’omplir, porc amb tomaca o llenguat ( o una cosa pareguda) amb creïlles. Postres variades i cafens més variats encara. Tot, a 8 euros per càpita, més el de rigor, 9.

El presi ha donat les novetats de Fernando amb aplaudiment general.

Josep Requena

Puntualment, hem aparcat en les immediacions del Club de Tennis de Tavernes. La marxa de les Creus de Tavernes és de les bones. Molt ben senyalitzada, circular i vistes estupendes. Es fa una part del PR-40 i tot el PR-38.Si li llevem la pujada al Massalari, coincidix amb la Tradicional Marxa Muntanyera a les Creus, celebració que es fa a Tavernes  cada dia 1 de Maig. Hi participen més de 1000 persones. La tradició començà a finals dels anys 50. La impulsà Ricard Maria Carles, llavors rector de la Vall (i després cardenal de Barcelona), bon senderista i gran amant de la muntanya. Amb un grup de jóvens del seu entorn, cada any hi pujava el dia 1 de maig i deia missa en el cim, on va fer col·locar tres creus de fusta que, després, el Centre Excursionista de La Vall substituí per les actuals de ferro. No en sé el motiu, però hi ha la llegenda de que el 1238, el rei Jaume II, tornant de les seues conquestes li va dir a l’abat de Santes Creus que l'acompanyava “Una vall digna per a un monestir de la teua orde”.

“Cada any, els participants es reuneixen a les 8 del matí a la plaça de l'Església des d'on comença la pujada. A les 10 h s'esmorza a les fontetes de Cantus. A les 12 h té lloc la missa a la creu mes alta, la de l'oest. Posteriorment es dina al pla de la Sangonera. A la vesprada i després d'un descans, es continua fins a la font del Barber i des d'ací es torna cap al poble, acabant l'activitat”.

Nosaltres farem la marxa en el sentit contrari. Pugem primer per la Sangonera, baixant, al final, per les fontetes de Cantus.

En un dia amb un sol esplèndid, s’ha començat a caminar a les 9. Els quaranta-nou hem seguit les marques, primer del PR-40, que va paral·lel al canal de Defensa de ciutat

En passar el Calvari, un indicació marca a la dreta l’inici de PR-38 en la seua variant de la Senda dels Borregos. L’última volta que vàrem pujar a les Creus, vàrem continuar PR-40 avant, per a agafar el PR-38 en l’inici de la Senda dels Amoladors. Paco Castelló ha introduït una variant que ha resultat molt interessant. La Senda dels Borregos acurta en direcció al barranc del Cantalot. Per un traçat rocallós, es passa junt a unes parets verticals. El sender dels Borregos mor en el sender dels Amoladors. Eixa senda, que la férem sencera l’última volta, remunta, des del poble tot el magnífic barranc del Canalot, molt vertical. Té un traçat en constant ziga-zaga i les parets que recauen al barranc estan ben protegides per parets de pedra. En arribar, hem intercanviat crits a distància amb un grup senderista que, prou més amunt, ens portava avantatge.

Després del barranc, passant el Tossal de la Sangonera, hem fet una parada per a reagrupar-nos, arribant a una pista. Després de recórrer-la a penes 200 m, l’hem abandonada per l’esquerra, anant per un sender entre pins jóvens de repoblament. Segons anàvem caminant, teníem davant el barranc de la Granata, que obria un forat a àmplies vistes sobre la marjal, Sueca, El Perelló i, després, Cullera. Arribem a la font de la Sangonera a les 10.40.

Esmorzem sobre l’herba (un grup afortunat ocupa l’única taula). Degustació de café o carajillo. Rematem l’esmorzar celebrant (amb dolç i mistela) el sant de Carlos Polo. Molts anys, Carlos. Una suggerència per a futurs “sants”.

Ara tocava la pujada al Puntal del Massalari. Fernando, estratègicament situat en l’eixida de l’esplanada de la font, recull l’euro. Com estava avisat, el Massalari era opcional. Un grupet es queda en la font un grupet, esperant a que tornàrem.

La pujada al Puntal és suau i ben repartida, només es fa un poc dura al final. El sender passa per un coscollar molt espès, deixant un corredor justet de 30 cm.

Dalt del Puntal (602 m), la vista és fabulosa, a 360º. Al sud, el cap de Sant Antoni, el Montgó, el Montdúver, el Penyalba, el Benicadell i el Montcabrer, que aguaiten entre serres més properes. Als peus, la Valldigna. Són les 11.30.

A l’oest, seguint la mateixa carena, queden els Germanells, amb el Piló dels Quatre Termes i la Ratlla, que hui no pujarem.

Al nord, tota la marjal, una infinitud de pobles, la conurbació de l’Horta. Un boirina en el golf de València no deixà anar més enllà. Foto de grup, que es repetix per a que entren uns endarrerits.

Mentre baixàvem, ens vàrem creuar amb Vicente, que havia decidit no quedar-se en la font.

Des de la Sangonera, seguim el PR-38 en direcció a Les Creus. Baixant un poc, travessem la capçalera del barranc de Granata. Un pal indica l’inici del PR-39, que fa un recorregut per la part nord del terme de Tavernes. A la dreta queden les runes de la Casa de l’Herbolari. Un poc més avant, també caminant per garriga espessa, a l’esquerra, les restes d’un forn de calç.

Una última pujada, després de travessar el Pla de les Creus, ens deixa en el magnífic mirador de Tavernes a 542 m. Les tres Creus metàl·liques acoten l’espai. Fotos de grup, temps per a quedar-se amb la boca oberta davant l’amplitud d’un paisatge inabastable i un poc d’espera per a reunir-nos tots. Un poc abans d’una, ens posem en marxa, ara cap a llevant, cara a la Platja de Tavernes. Amb tot l’horitzó de la mar de cara, a la nostra dreta queda el remat del golf en el Montgó i el cap de Sant Antoni. Un poc abans de Dénia es veuen, al nivell de la costa, tres intrigants i potents punts brillants que serien matèria d’investigació per a Íker Jiménez.

El sender gira a la dreta, passant el pal que indica a l’esquerra l’ermita de Sant Llorenç pel PR-39 i seguint la baixada, passem per un pas que s’anomena “l’escala”. Als nostres peus queda Tavernes, vist des de dalt. Després de tot lo que hem baixat des de Les Creus, i el desnivell que ens queda encara. Passant unes pedres soltes als peus d’unes parets verticals, trobem les Fontetes de Cantus. Passem després, ara a l’ombra les restes de l’antic Castell de Marenyet, conegut com “Els Castellets”.

Un final més suau passa junt a un gran dipòsit. Travessem les barreres del Canal de Defensa, junt a una magnífica pista de Tir i Arrossegament amb graderius, i arribem als cotxes a les 2.05.

Ha sigut un bon dia senderista: la ruta perfecta, encetant el tram de la Senda dels Borregos, l’oratge bo, amb bona visibilitat i un vent que, encara que es preveia que fora fort, no se n’ha passat de la ratlla.

Uns tornen a dinar a València, mentre que d’altres ho fan en el Víctor de Borderia.

Josep Requena

Como el viaje hasta el punto de partida era largo y la marcha prevista era de más de 16 kms., se adelantó la salida a las 7:15 h. algo excepcional, pero no sabemos de nadie que llegara con retraso. Cuando nos reunimos a la entrada de Castelvispal nuestro contador oficial dijo que éramos 41 y eso que había notables ausencias, entre ellas la del jefe  Fernando y la de Josep Requena, cronista habitual, que por eso me ha tocado a mí suplirle.

Castelvispal es una aldea perteneciente al municipio de Linares de Mora. Hemos podido averiguar poco de este lugar perdido por la sierra de Gudar. A un amable paisano que estaba por allí, bastante asombrado de ver la invasión que estaba presenciando, le preguntamos cuantos vecinos había y nos dijo que menos de veinte, y se puso a contar “los dos de la plaza y sus vecinos cuatro y los dos de abajo seis y yo siete…” y ahí se paró. Dijo que los domingos y en Verano son algunos más. También sabemos que en Mayo se celebran las fiestas en honor de Santa Quiteria, con pasacalle y procesión incluida. Las casas y la calle y la plaza están bastante aseadas.

La mayoría de los coches se aparcaron en la carretera – pista a la entrada  y algunos en la plaza. Y un poco después de las nueve estábamos ya dispuestos a caminar. Nuestro experto y eficiente guía de hoy, Paco Yañez, siguiendo la mejor de las costumbres, nos repartió una hoja explicativa de la marcha. El tiempo muy bueno. La temperatura muy agradable. A esa hora y estando a más de mil metros de altura muchos comenzamos el periplo ya con camisa de manga corta. La marcha comienza atravesando la aldea y enseguida tomamos una senda que nos conduce cuesta abajo hacia el lecho del río Linares. Podemos ver un paisaje muy bonito que no nos abandonará en todo el día. Los colores de los árboles espectaculares, desde el amarillo de los chopos hasta el ocre y rojo de los arces, pasando por los distintos verdes de los pinos y de las carrascas.

A las 10:20 h. paramos a almorzar en un caserío en el Prado de la Cruz. Hay una balsa con agua corriente, una leñera y una casa bastante arreglada. Pasar algún tiemp aquí debe ser bueno para dedicarse a la lectura y a la meditación. El silencio y el aislamiento parecen totales. Después del almuerzo seguimos bajando por una senda alfombrada de boñigas de caballo y oímos los relinchos de algunos equinos que nos saludaban al pasar. Había un caballo negro total muy vistoso. Enseguida nos encaminamos por una senda muy agradable hasta llegar al pié de la cascada del Arquero, llamada así porque cuando le da el sol se forma el Arco Iris. Sesión intensiva de fotos con la cascada al fondo.

Aquí la marcha tenía la opción de continuar la subida a lo alto de la cascada donde está el nacimiento del río Linares o la de volver hasta el río y esperar el regreso de los galácticos que escogieran la primera opción. Bueno, galácticos y no tan galácticos porque se fueron más de veinte. Según me contaron, el esfuerzo merecía la pena. Los menos dotados para la escalada continuamos la marcha, cruzamos el río por un puente de tablas que parecía escaso y frágil, y en un prado entre el rio y el Molino Viejo nos quedamos a esperar al resto del grupo. Una hora estuvimos descansando y ya empezábamos a preocuparnos por la tardanza cuando empezamos a verlos cruzar el puente con el guía al frente.

Enseguida reanudamos la marcha y por la ribera opuesta tomamos una senda y enseguida salimos a una pista bastante deteriorada que conduce a Puertomingalvo. Nosotros vamos en sentido a Catelvispal. Esta parte de la marcha es un largo tramo de pista cuesta arriba que se hizo bastante pesado, agravada la dificultad por el calor del día. Y además la pista ancha permite las diferentes velocidades de los senderistas de modo que el grupo se dispersó en varios grupitos de pocas unidades. No teníamos los walkis que nos avisaran para reagruparnos y tampoco estaba Fernando, que suele hacer de escoba y resuelve estas situaciones con serenidad. El resultado fue que cuando habían llegado los primeros había gente que estaba a más de una hora de camino y algunos con ciertas dificultades. Algunos voluntarios fueron con sus coches a “rescatar” a los retrasados por unas u otras razones. Hubo hasta ocho rescatados. Lo que parece demasiado.

A cuenta de esta situación creo que deberíamos reflexionar sobre las calificaciones que damos a las marchas y pensar en elevar el nivel de la calificación y especificar mejor, si ello es posible, la longitud, el desnivel acumulado y el tiempo necesario para el recorrido. Y pensando en el senderista medio y no en los galácticos. Porque ahora somos muchos y hay diferentes formas físicas.

Después de las trapisondas de los “rescates” fuimos a comer al restaurante Tres Hermanos de Linares de Mora. Eran más de las tres de la tarde y el apetito y la sed se hacían notar. Paco Yañez había negociado un buen menú con varios primeros (a destacar las migas con uvas) y un segundo a base de cordero. En general todo el mundo salió satisfecho y como es habitual se comentaron con armonía y buen humor las dificultades de la jornada.

                                           José López Tortosa

Hem tornat a La Murta. El recorregut que havia preparat Paco Castelló tenia l’al·licient de recórrer el sender de la Mallada Verda, inèdit per al nostre grup.

La previsió de l’oratge, preocupant. Com que estaven preveient pluges generalitzades, és possible que s’haja retret algú. Amb tot, quaranta-set assistents.

A les 9,10 h, hem començat a caminar, des de l’aparcament d’entrada en un dia esplèndid. Si, esplèndid, que no hi ha que espantar-se ni fer tant de cas a les previsions generals. Que quan les pluges venen de ponent, ací arriben eixutes.

Com sempre, l’entrada de La Murta, tan ombrívola, silenciosa i solemne com sempre. Un pal marca, entre d’altres coses, el GR-236, que és el que unix els monestirs de La Murta, Aigües Vives, Simat, LLutxent i Sant Jeroni de Cotalba.

El passeig d’entrada ens porta a les restes del monestir jerònim del s. XIV. Passant el pont i la bassa, repetim la litúrgia de remuntar el meravellós aqüeducte. En passar la Font de la Murta, a la pista.

Girar a la dreta en descens, per a pujar després, a l’esquerra, seguint les indicacions de la Creu del Cardenal. A les 10,06 un pal marca l’inici del sender, que ens demanarà l’últim esforç per a, en poc de recorregut, elevar-nos els 150 m que ens falten per a arribar al Pas de Sant Sofí. L’experiència única, encara que la repetisques mil vegades, d’arribar des de l’ombra amerat, fins a tenir de sobte la visió clara, al sol, de la mar, la marjal i de tots els pobles de la Ribera Baixa.

Insatisfets, uns quants no han pogut deixar d’acabar de pujar als 515 m de la Creu del Cardenal, especialment per acompanyar els qui ho feien per primera volta.

Una magnífica vista ens ha acompanyat l’esmorzar. El premi: els cafens, tocadets o no. La visibilitat era bona i el vent començava a bufar.

Paco fa els crits de rigor i es posa en marxa la comitiva cap al sender de la Mallada Verda. La vegetació molt espessa: murta, margallons i molta coscolla. La rostària del sender i les pedretes soltes demanen mirar on xafes. Això va fer, encara que parega increïble, que el mateixíssim Paco Castelló s’apuntara un marró en el seu historial impecable, passant-se unes marques i tirar sender avall pel barranc de Canet, cara a Llaurí. Unes veus avisen de l’errada (crec que Carlos Polo), així que, amunt el carro i a tornar enrere. Seguint l’evangeli, els primers es queden els últims i els últims, els primers.

Ara anàvem a gaudir de la novetat de la marxa. Recórrer l’aiguavessant nord-est del Cavall Bernat pel sender de la Mallada Verda en un traçat prou horitzontal, entre la cota 350 i 400, cara a la mar, cara a la marjal. Unes parets imponents, a l’esquerra, a vegades ens protegien de la molèstia del vent. Al sol, a vegades, ens tornava una calor que convidava a llevar-se roba. Després, una ombra que refrescava.

El ritme del grup no va ser uniforme, ja que els de darrere hagueren d’alentir el pas per a compensar un cansament momentani.

Vàrem passar pel pal que unix la baixada del vèrtex del Cavall, ruta que és la que hem seguit en les anteriors ocasions.

Després de passar un naixement d’aigua que té un abeurador per als animals d’uns tres metres, hem començat la davallada forta fins arribar a la pista.

Des de la pista, per la dreta, cap als cotxes. Teo ha fet el servei de taxi tot-terreny, per a acompanyar els endarrerits.

Des de l’aparcament, uns han tornat directament a València, mentre que la majoria han dinat en el restaurant La Nòria del polígon d’Alzira. Un menú prou correcte de 8 €.

Una nova experiència, sempre fantàstica, per la Murta, amb un tram nou i un oratge inesperadament esplèndid.

Josep Requena