Continuem fent el GR-7. Hui toca l’etapa entre La Artejuela i Montan. Bona etapa de bona i de dura que guiaran com sempre els magnífics Pepe Benet i Ximo Soler.

En primer lloc, reparar un lapsus: no es digué que la setmana passada Ramon Campos arribà als 3.000 Km. Ja en parlarem al final.

De camí a La Artejuela, Ximo Soler repartix el seu full de l’etapa i pren nota de les opcions del dinar (bacallà o bragó de porc).

El xofer se’n passa de l’eixida de l’autovia i ha de tornar des de la de l’Herragudo a l’eixida de Caudiel. Eixos 10-15 minutets els trobarem a faltar al final.

Arribem al desviament de la carretera de Sucaina a l’aldea de La Artejuela, on ens quedàrem l’altre dia.

Abrigats, però encara no ha arribat l’onada de Sibèria que estan anunciant per als pròxims dies.

Les 9,20. Un quilòmetre i mig de caminada de pista i arribem al senyal del GR-7, punt formal d’inici, per on baixem al barranc de Palos per un sender empedrat. Passem el barranc, allà on s’ajunta amb el barranc de l’Artejuela, . Un tram de llosa de roca, zona anomenada Cinglo Ancho. El sender tira cap a la dreta, remuntant el barranc per l’ombria de El Bosque. Entre pins, vegetació, humitat i verdim, sobre el sender hem d’anar salvant unes ponades de vaca ben tendres del calibre d’ensaïmades mallorquines. A la dreta, vista de La Artejuela.

Sempre amunt, pugem perpendicularment a uns bancals de terra, anant a morir a un camí

El sender mor en un camí al sol. Les 10,45 i ja és l’hora de l’esmorzar.

Ens l’hem guanyat. La muntada ha sigut de 400 m de desnivell en 2 Km. Estem en El Molarico, punt més alt de l’etapa de hui, a 895 m d’altitud.

Ara continuem per camí que fa una gran revolta, per a entrar en el barranc de la Manzanera.

Un bon tros cara avall i, a les 11,35 abandonem el camí per la dreta per un sender que continua baixant el barranc. Als 10’ el sender creua perpendicularment el camí, prop de la Fuente del Pino.

Creuem el barranc de la Manzanera i ara ve una altra muntada, fins als 800 m de El Cubo. Són les 12.

Baixem un poc i trobem un pal de fusta que indica a l’esquerra “Mirador Monte Copa”. D’allí veníem l’1 de juny de l’any passat quan Manolo ens portà pel Cubo i Los Estrechos de Montanejos.

Un tram comú cara avall amb la ruta de l’any passat, de cara a Montanejos, fins arribar a un camí. El de los Estrechos giraba a la dreta, cap a los Planos de Chinchan. Nosaltres a l’esquerra. Les 12,30.

Passem uns metres per ciment acompanyats pel lladrar d’un parell de gossos d’un xalet, baixant per l’esquerra per un sender que passa per un corral mig assolat.

Passant per La Cerrada, arribem per fi al pont de la carretera de Sucaina sobre el Millars, conegut com a Puente Nuevo. Allí, un pal de GR-7 diu que d’Artejuela hi ha 2 h 35’ i que a Montan queden 2 h 15’. Són les 12,55’. Ja veurem.

En passar el pont, girem a l’esquerra cap al poble, allà on mor el magnífic riu de la Maimona que admirarem després.

Passem pels carrers de Montanejos, seguint la carretera de Montan. Les 13 h. Parem uns minuts per a quedar amb el bus per a que recullga uns companys que han optat per anar directament a Montan. Aprofitem el descans per a fer la foto de grup.

Carrer amunt, ara ve un tram exigent.

Vorejant per la dreta el dipòsit de l’aigua, anem sender amunt. Zona d’ombria amb molta vegetació, anem un tram de cara al nord. Un núvol no deixa que el sol enllumene la Penyagolosa, que emergix solemne per l’esquerra del Copa.

El tram de sender que estem fent ara està senyalitzats amb marques a quatre colors: blanc, roig, groc i verd. I és que, a part del GR-7, estem anant pel PR-126, gran PR que va des de Montanejos, passant per Los Calpes, la Pobla d’Arenós fins al límit amb l’Aragó, per on continua per Olba fins a Mora de Rubiols. La marca verda correspon al SL (sender local) anomenat “de La Bojera”, circular, que torna a Montanejos per l’altra part del riu de la Maimona.

Després de muntar sense parar, panteixant i amerats de suor, de moment, en un gir a l’esquerra del sender, el que ens deixa front a l’espectacle sublim de Los Cinglos de la Maimona, comença a sentir-se un vent fred que obliga a abrigar-nos, perquè en la muntada, molta roba havia anat fora.

Entrem en l’escenari més espectacular del dia, i mira que la ruta ha sigut bona. Estem anant per un traçat que ara és prou plau, descrivint les revoltes dels Cinglos de la Maimona. El riu va encaixat en unes parets verticals impressionants, formant unes revoltes tancades que deixen als nostres peus un precipici que pareix un cilindre que no té final, limitat per parets verticals de roca d’aspecte delirant.

El GR passa, ara per pedreres verticals protegides per murs de pedra fets sobre la vertical, adés junt a la base de verticals d’escalada. Extraordinari.

Al final, el sender dels Cinglos acaba en una revolta molt tancada del Camí de la Maimona. Allí, continuen per la dreta el PR-126 i el SL de La Bojera.

El GR-7 el continuem seguint el camí per l’esquerra. Són les 14,10.

El primer quilòmetre del camí és relativament planet, però, ai, el quilòmetre següent fins arribar a La Rosada té una rostària tan forta que ens fa entrar en calor. Com que estem passant-ho cadascú com pot, deixem amb indiferència a la dreta el “Pozo Paulina”, bassa natural amb aigua pudenta.. A vora 900 m d’altitud, al costat del Corral

de los Navarros i del vèrtex de La Rosada d’on naix el camí de la Rosada: és el segon punt més alt de hui. Cal fer una paradeta i recuperar-nos. Les 14,40. En eixos moments sona el mòbil i a José Ramon li donen una bona notícia. En el grup tenim un iaio nou i ell té una perleta que li diran Valentina.

Continuem ara camí avall. Deixem el camí a les 14,50 i baixem per sender rocallós per la dreta del barranc de la Rosada, que abandonem per a tornar al camí un tram més. El tornem a abandonar (açò serà una tònica a partir d’ara) a les 15,04. Hem abandonat el terme de Montanejos i entrem en el Montan. Passem per un tram pla per un hort amb cirerers i una caseta amb gossos lladradors i una taula parada.

Tornem al camí per la zona del Barrendo. Un tram i al sender a l’esquerra a les 15,10. Tornem al camí i als 150 m el tornem a abandonar quedant a la dreta la revolta del Arnau.

Tornem al camí, que creua el barranc de la Boscaja.

Arribem a una encreuament. Són les 15,27 i un pal es limita a dir “Montan”. Enganyosa informació. A eixes hores estem delerosos d’arribar a taula, però encara en queda. Un pal de fusta diu a l’esquerra: “Fuente Amarilla”. A la dreta: “Fuente Nacimiento i Fuente Ciaja”.

Estem en el Collado de la Reina. El camí està asfaltat i busquem amb la mirada algun senyal de civilització que indique que estem arribant a la població, però no.

El camí baixa junt al barranc de la Tejeria i, allà on aboca al barranc del Pinar, ix a la dreta un camí que és per on continuarem el GR-7 el 29 de febrer. Són les 15,41.

Només queden uns 7 minuts més, passant per la Fuente del Chorrico, unes caixes de proteccions de ferro per a Bous al Carrer i un passeig peatonal.

Arribem al bus i a l’Hostal el Pilar a les 15,50.

En el restaurant esperen els companys que han vingut amb el bus des de Montanejos i també un parell que han vingut amb cotxe a fer un tram del GR des de Montan.

Quaranta-set comensals, que tenim entrants d’ensalades, picades, calamars, clòtxines. Després o bacallà o bragó de porc al forn. Postres variades i cafens.

Més sorpreses: Copes i cava. Açò està animant-se. És que Toni Limonge ens fa  partícips de que fa un parell de dies va ser el seu natalici. Allò que cantava Serrat “ara que fa quaranta anys que tinc vint anys”. Brindem a la seua salut.

Després, Fernando anuncia la Prova de Regularitat de la setmana que ve. En el capítol de nomenaments, que Paco Castelló ha polvoritzat els 4.000 Km ( el club de Barons de Acero s’ha ampliat a tres),  Ramon Campos la setmana passada va superar els 3.000 Km i tenim un altre flamant Baron Azul i també que Gregorio Mora hui supera els seus primers 1.000 Km. Armat Cavaller Senderista, segur que lliurarà moltes batalles a la muntanya. Felicitem també a José Ramon, que no pot ocultar la seua cara de satisfacció.

Foto de tres parells de germans, l’equip econòmic recapta amb exacta celeritat i a tornar a casa.

Mentre el xofer sua tinta per a traure el bus per unes revoltes compromeses, Pepe Monedero amplia la informació de la prova d’orientació del dimecres que ve.

Josep Requena

 

Última marxa de l’any, que guiarà J. Vte. Pastor per la serra d’Espadà. Una marxa circular, inici i final a Aín, anant un bon tros pel GR-36 i tocant trams del SL-27, 28 i 29. El cim a fer, el Benialí, de 974 m.

Anem en bus, que ix uns minuts més tard per la culpa d’un servidor.

Arribem a Aín, després de passar eixe túnel tan original en forma de tirabuixó.

En som 51, comptant els que han anat amb cotxe.

Eixim a les 8,50 pels carrers blancs plens de plantes, tan típics, eixim del poble seguint les marques del GR-36, en un tram comú amb el SL-27, (sender local que passa per la Penya Pastor, la que el nostre guia, també Pastor, ha promés que visitarem un dia).

Per un camí entrem en el Barranc del Roig, que es despenja des de les muntanyes més altes d’eixa part de la serra. La seua aigua mou uns molins que es mantenen ben conservats. Passem primer el Molí de Baix, amb una bassa al seu costat. El camí cimentat passa per baix de l’arc del Molí de l’Arquet, que te un pont de fusta per a accedir creuant una séquia.

Un poc més avant, a les 9,12 arribem a una cruïlla de dos camins. El de la dreta, el de baix, és el del SL-27 que va a la Penya Pastor passant pel costat del castell. El de l’esquerra és per on contínua el GR-36.

9,12. En aquest punt, quatre dones intrèpides se’n van pel SL. Les experimentades Conxa i Lola, acompanyades per Dora i Aurora. Van a visitar el castell àrab d’Aín, del segle X. Testimoni de les últimes resistències morisques, de la planta irregular, conserva molts elements interessants, destacant la torre de l’homenatge.

Els 47 restants continuem pel GR-36, barranc amunt. El matí és fresc, però res del vent que estava anunciat. Passem el Molí de Dalt i més avant, a les 9,30 arribem al paratge de La Mesquita, on confluïx el barranc del Roig, que baixa per la nostra dreta, i el Barranc de la Caritat, que ve de l’esquerra. El GR-36 va per l’esquerra i anem ara junt al Barranc de la Caritat. A les 9,45, deixem el camí i comencem una muntada per sender, que aboca al Collado de Barres.

Són les 10. Parem a contemplar una primera vista d’Eslida i de la mar en un dia, com podrem comprovar després, d’una visibilitat esplèndida. El GR-36 continua un tram per la pista en direcció a Eslida. Uns metres més avant, passa el SL-352, pel que passàrem més avall el dia de les fonts d’Eslida.

Deixem el Collado de Barres per a pujar per sender al cim de hui.

Parem la muntada a les 10,15, desviant-nos un poc fora del sender a la dreta, en una ubicació a recer. Estem en la Solana de l’Oret i, a través del Racó del Tio Cristo, s’obre la vista d’Eslida, amb el Puntal de l’Aljub a la dreta.

Mitja hora de descans i tornem per a fer un tram curt i costerut que queda per a rematar la pujada al Benialí. A les 11,10 arribem a un piló de pedres que marca la cota dels 974 m. El cim està tot cobert de coscolla i el sender obliga a contemplar un paisatge, hui perfecte, en fila índia. No és possible la clàssica foto de grup, però cadascú pot veure a 360º una vista que s’allarga fins a la figura sencera i nítida del Montgó i el Montcabrer (que farem el dimecres després de falles), la serra de Javalambre, a unes hores de que entre l’hivern i que no té ni una taca de neu, la de Gúdar, a la que una boina de núvols tapa els seus cims, la Penyagolosa ben clara i el Bartolo. Una gran quantitat de pobles de La Plana a la vista.

Comencem la davallada en direcció a llevant, per un tallafocs que va en direcció a la Vinya de Coca. Abans, abandonem el tallafocs, girant a l’esquerra per un sender que baixa per la zona de La Batalla. Esta part té la vegetació més alta i tancada. Anem a poc a poc i arribem a una pista a les 11,50. Girem per ella a la dreta un poc i tornem a abandonar-la per l’esquerra, baixant per un sender que és més accidentat. Alguna culada. Entre els pins, bons exemplars de pi roig, Amadeo, amb l’experiència que li dóna la Serra de Gúdar, té una especial capacitat per a trobar rovellons amagats entre la pinassa. En fa un bon grapat, entre l’admiració dels demés mortals.

Grans taques de falgueres seques, possiblement afectades per l’estrés per la falta de pluja.

La baixada forta pel sender tancat entre vegetació, baixa per una cresta que mor en la Penya Miró, però, un poc abans, la ruta nostra fa un gir a l’esquerra de 90º per a buscar el magnífic Barranc de Manyes, al que arribem a les 12,33, just en el punt on enllacem amb el SL-28, que ve del Palomar i que seguirem barranc avall i després ens portarà al poble.

El barranc de Manyes té una vegetació fantàstica. Falgueres, estes sí que estan verdes i molta molsa. I, sobretot, una gran quantitat de sureres, algunes d’elles monumentals. Una enorme, tombada sobre el sender.

A les 12,55 el barranc de Manyes mor en el Barranc d’Eslida, als peus del curiós túnel redó de la carretera.

Ara toca muntar un poc per a baixar definitivament al costat del Barranc d’Eslida, contemplant els últims exemplars de sureres. Passant l’aigua del barranc per guals de pedres i per un assut de roca arquejat per on baixa el Barranc del Roig, arribem a una bifurcació per on puja el SL-29, que va cap a Cocons. Eixa alternativa l’agafen Alfonso i Pepe, per a acurtar i esperar-nos en la carretera.

Els demés completem el tros que ens queda, de cara a Aín, rematat per dalt per la Penya Pastor.

Al poble arribem a les 13,40.

El bus arreplega a la parella i anem al Paquita a dinar.

Tenim parades dos taules per a cinquanta-quatre. Per a dinar s’han unit Rafa Gimeno i Amèlia, que s’incorporaran a les marxes a gener.

Cinc entrants, galta de porc, flams, dolços i cava. Pablo complementa els dolços amb els bombons del seu nomenament de la setmana passada. El presi, Pepe L. Tortosa, brinda per l’harmonia del grup i per les marxes del 2012.

El remat, el capítol d’honors i premis, a càrrec de Pepe Monedero. Tenia una paradeta multicolor en la taula d’al costat. Comença amb els quatre guanyadors de la prova d’orientació passada, que estàvem pendents de la braga i samarreta blava de trofeu. Seguidament, els nous Cavallers Senederistes, Javier Garcia Orozco, Toni Pastor Carpi, Àlex Gomis Noguera i Pablo Flàndez Garcia, que han superat els seus primers 1.000 Km. Després, els nous Barons Rojos, Fernando Ruiz Igualada, Amadeo Dolz. Vicent recull també la casaca roja del germà, Joaquim Soler Alba, premi que havia quedat pendent del final de curs passat. L’últim homenatjat, el nou flamant Baron Azul, els 3.000 Km de Pepe Safont.

Ara venia el repartiment “café para todos”. Samarretes verdes, roges, organitzades en carrells per color i talles. Monedero va cridant un a un per ordre de quilometratge del curs, que dóna la opció d’anar triant color. Al final, i com havia anunciat Monedero, els que no han arribat a l’aprovat, contribuïxen amb una “donació” barata la samarreta.

L’equip econòmic, Pepe i Toni, fan l’última recollida de l’any amb la professionalitat i exactitud de sempre.

Només queda desitjar-nos mútuament el bon Nadal i els desitjos per al 2012.

Molts anys a tots i a preparar-se per a l’any que ve, que, al marge de la conjuntura, es presenta tot un repte senderista. Mireu les rutes previstes.

Bon Nadal i bon any a tots i ens veurem a Favara després de Reis.

Josep Requena

L’etapa des de Villahermosa del Rio a La Artejuela serà l’última del projecte del GR-7 feta en el 2011. En portem unes quantes en les l’aproximació en bus resulta llarga. Han sigut vora les 2 hores de carretera i revoltes. A les 8,50 estàvem als peus del restaurant Ruta de Aragón en un matí fred, encara que allí estava el vent en calma.

Un pal del GR-7 indica San Bartolomé a 1 h 35’ i San Vicente de Piedrahita a 3 h 11’. Abandonem Vilafermosa a les 9, baixant al riu per una zona d’horts. Passem un pont de pedra i respirem la fortor de granges de porcs, mentre ens saluda un gos a la seua manera.

Comença la muntada. Passem per unes parets de terra erosionada amb formes capricioses. Creuem el barranc del Mas de la Peña, pugem fins a creuar per primera vegada la carretera CV-197 (la passarem moltes vegades més) i un sender ample empedrat, que després és de ciment. A les 9,30, abandonem el camí i comença un sender, pins amunt. Passem la Font de Agua Mala i junt a unes parets de roca a mà esquerra. Enfront tenim ara la Penyagolosa i el poble de Vistabella, tot emblanquinat.

Travessem l’ombria de la Peña del Óvalo. A les 10,10 estem al costat del Pino Cacho, magnífic exemplar. Enfront, el refugi medieval del Pino Cacho. Peiró de pedra, amb dos arcs i una columna central amb una fornícula buida coronada per una creu de ferro. Refugi de romeries, cada primer de maig es fa la festa tradicional del Pino Cacho. Després d’anar a la missa a San Bartolomé, tornen a passar pel refugi, on es repartix “la caritat”. També el 24 d’agost passa per ací la romeria de San Bartolomé.

Continuem la pujada fins que, a les 10,30 arribem a un altiplà: el LLano de la Cañada. Situat a més de 1.000 m, passem pel costat de la Masia de la Cañada, el punt més alt del dia, amb un gran edifici molt deteriorat i una granja al costat. Ací dalt és nota per primera vegada un vent que, sense ser fort, amb la temperatura i haver parat de muntar, demana tornar-se a posar l’abric que a poc a poc ens havíem llevat en la pujada. Bones vistes. Darrere, la Penyagolosa. Enfront, l’alt de Pina, que farem el 18 de gener i que hui  serà el referent, caminant la resta de l’etapa de cara al destí de l’Artejuela.

Entrem en un carrascar que ens dóna una estora de fulles seques, baixant junt al barranc de Sant Bartolomé. Passem junt a la Fuente del Picayo i un pont de pedra que creua el barranc. Una solemne i ampla escala de pedra puja fins al conjunt de l’Ermita de San Bartolomé. Una gran plaça entre edificis i xiprers. Dalt, la carretera. Estem a 980 m i són les 10,50.

A l’esquerra, una coberta molt llarga, tancada per una gran porxada acull unes taules de pedra on, ben bé caben un centenar de persones. Allí esmorzem. Mitja hora i tornem a la ruta.

Una gran plaça entre els edificis ben restaurats del conjunt d’edificacions on està la magnífica ermita de San Bartolomé. Documentada des del S. XIV, està envoltada d’edificis on han condicionat allotjaments rurals. Destí de romeries, davant la façana de la gran ermita, ens fem la foto de grup, als peus del santet, un Sant Bertomeu amb les galtes més blanques que la cera (fa prou de fred).

Passem per darrere l’ermita i ens incorporem vora 1 Km per carretera, que abandonem per a baixar i creuar el barranc de la Casa Blanca. Torna a creuar la carretera, passem una zona de roques i arbres menuts i baixem al barranc del Carro, que porta un poc d’aigua. El passem per baix d’un pont de la carretera, d’uns 15 m d’alçària. Carretera, sender i carretera. A les 12,20 les marques ens duen a creuar la carretera, ara la CV-120, la de Sucaina a Cortes d’Arenós. Marca a Castelló: 64 Km. Disjuntiva: o fer cas de les marques i passar una tanca o abandonar el GR i anar un tram per carretera. Què fem?

Una opció i l’altra confluixen junt al barranc del Mas del Plano, ara en la carretera a Sant Vicent. Eixint per un camí paral·lel a la carretera, arribem a les 12,50, a una via peatonal que comença amb peiró amb la imatge de Sant Vicent Ferrer. Eixa via es convertix en una zona de jocs ajardinada per a entrar en la població de San Vicente de Piedrahita (o simplement, San Vicente). Dos dones estan fent treballs comunitaris de jardineria. Arribem a una plaça porticada, conjunt monumental, i la gran església dedicada al sant dominic. Ermita del XVII, església construïda en el 1750, cremada en la Guerra del Francés i restaurada en pedra. A l’esquerra, les escoles, que estan en funcionament.

Deixem el poble i, baixem a buscar un tram cimentat que du al barri del Cerrito, on també s’ha fet bona restauració. Un alberg rural a l’esquerra.

Continuem per una carretera asfaltada i, sorpresa: en venen dos de cara! són Pepe Safont i Rafa Ferrando, que han deixat el cotxe al costat del bus (al que han trobat per xamba). S’han fet 5 Km cara amunt per a eixir-nos al pas. Continuem tots per la carretera, passant pel Mirador de San Vicente.

Després de 2 Km d’asfalt, a les 13,43 abandonem la carretera i a la dreta entrem entre pins. Alguns busquen (i no troben) rovellons.

A les 13,50 tenim davant la gran fondalada del barranc de Palos, al que s’ha de baixar. Als 20 minuts estem en un camí prou pla que ens du pel Rincon de la Artijuela a prop del barranc. A l’esquerra queda les edificacions extremadament rústiques de l’aldea de La Artejuela. Situada entre parets verticals per on es despenja el barranc de La Artejuela, les cases tenen capacitat per haver albergat un centenar de persones. Després d’estar abandonada, fon repoblada per comunitats neorurals alternatives.

En arribar a un camí, el GR-7 baixa per la dreta a buscar el barranc de Palos. Allí el deixem i girem a l’esquerra, passant pel costat de l’aldea acompanyats per un cor de gossos. Caminem uns 2 Km extra fins arribar a les 14,45 a l’autobús (i el cotxe de la parella) aparcats junt a la carretera de Montanejos a Sucaina.

Anem a dinar a Montan, al conegut restaurant El Pilar, el de l’antic convent dels servites.

Ens servixen un arròs a banda que entra ajudat per l’hora. De segon, un dels tres  plats que prèviament havia encomanat Ximo.

En acabar, Paco Castelló recull l’import de la llicència federativa del 2012, mentre que Pepe i Pablo (tresorer suplent) fan l’arreplega, quadrant-la al cèntim.

De tornada, Pepe Monedero, en primer lloc anuncia, entre aplaudiments, que el Pablo Flàndez hui s’ha guanyat ser investit Cavaller Senderista, amb 1.000 Km clavats. Després explica el repartiment de samarretes multicolor i multitalla que farà en el dinar de nadal a Eslida. Prevalència dels quilòmetres fets a l’hora de triar color. Finalment, demana votació per a aclarir si continua fent-se la prova d’orientació, ja que planteja comprar el material de balises i banderoles. S’aprova per majoria.

I, la setmana que ve, a  Aín i al dinar de Nadal al Paquita d’Eslida.

Josep Requena

 

Després de fer una parada molt productiva a Sedaví, passem prop de Canals per a recollir l’Eliseu. Quaranta-un per a fer una marxa molt atractiva preparada per l’experimentat xativí, Paco Castelló. Es tracta de recórrer pam a pam, la part nord de la Serra Grossa, a partir del Port Vell de l’Olleria.

La Serra Grossa té vora 50 Km i separa la Vall d’Albaida de la Costera. Amb alineació de sud-oest a nord-est, és una de les últimes serres pre-bètiques valencianes, fins a col·lisionar amb les últimes alineacions ibèriques (la Serra de Corbera) en la zona del Buixcarró – Montdúver. Al llarg de la serra discorre la falla sud-valenciana, que arranca a Xeresa, passa per Barx, la Serra Grossa i arriba a Montesa. Toquem ferro. En el 1748 hi va haver un terratrèmol en la zona, entre Vallada i Montesa.

Hui, la moguda en la serra té un altre caràcter: els rovellons (o pebrassos). Hem sabut una cosa nova: a la Serra Grossa hi han bolets lactàrius deliciosus.

L’autobús ha parat en el Port Vell de l’Olleria, que tants records evoca de l’època (no fa tant) en què anàvem a Ontinyent passant les revoltes del port darrere d’una processó desesperant de camions. Quan arribaves al restaurant del port pensaves, “ja s’acabat”. Davant de les restes del restaurant, canviats i a caminar.

Comencem a les 9,10, camí cimentat amunt. Què és açò de tant de cotxe? Tots porten en els seients de darrere cistelles. Durant la marxa, veurem una descomunal escampadissa de vehicles i persones ocupant materialment la serra a la busca del rovelló (que ací són pebrassos). Sí que vérem que, a eixa hora del matí, les cistelles no anaven plenes, ni de bon tros.

De seguida, arribem a la part alta, fora dels pins. Bona vista del Castell de Montesa, Canals i l’Alcúdia de Crespins, i, darrere, la Canal de Navarrés, a l’esquerra.

9,30. En una revolta, junt a un cartell indicador de Senders de l’Olleria, anem a l’esquerra a la Creu, bona talaia a 518 m, amb vista sobre la Vall d’Albaida. La vista magnífica. Visibilitat sobre la Mariola i el Montcabrer, que el farem el 21 de març, i el Benicadell. La part oposada de la vall, la del pantà de Bellús, Benigànim i Llutxent, totalment coberta per una boira molt espessa.

Tornem i seguim caminant pel camí de la serra, entretinguts en les vistes i en anar fent comentaris amb els collidors.

A les 10,10 parem mitja hora a esmorzar de cara al sol i al Benicadell.

Tornem a la faena, ara un poc de pujada. Veiem que, vora 11, la boira s’ha desfet, quedant a la vista el contorn del Pantà de Bellús, que veiem a traves de la porta que obri en la serra el gran Barranc de l’Aigua.

Paco diu que estem ara en el Tramussar. Barrejat amb la garriga, hi ha moltes plantes de tramussos, endèmiques de la zona. Passant junt als Bancalets de l’Ermità, en el Tossal del Poll, Paco abandona el camí, i entrem per un sender poc marcat entre un coscollar tacat de margallons. De cara, l’inici del Bisquert i la Serra de Corbera.

En un punt alt, entre el Tossal Gallut i la Penya de la Mel, una bicicleta de xiquet rovellada, plantada entre un pedestal de pedres.

En passar la Penya de la Mel, comença la baixada més pronunciada i llarga de hui. A l’esquerra, la Serra de Vernissa i el Castell de Xàtiva. Només començar a baixar, quatre revolloners estan dedicats a devorar un esmorzar pantagruèlic. Com l’han pujat fins a eixe punt tan inaccessible?

Després de la baixada, una pujadeta més i comencem a escoltar el trànsit de la carretera. Entrem en una zona de pins de repoblament. Baixem per fi a creuar la carretera, però ho fem per davall, pel llit del Barranc de la Penya de la Mel, al costat del K. 837 de la N-340. Les 12,30.

Ara pugem per un sender que va per una ombria molt humida. Margallons i molsa. Ens trobem un sender ben marcat que ve de l’esquerra i que continua avant. Parem un poc de cara a la Penya de l’Esventador, que la veurem després amb més detall, i fem un gir de 180º a l’esquerra. A les 13,10 el sender mor en un camí junt a un camp de (bones) mandarines. Passa un ciclista de muntanya. Passem una cadena i tornem a sender fins arribar a les 13,25 a la barana de fusta junt al Riu d’Albaida. A l’esquerra està l’Assut de la Séquia de la Murta i el Molí de la Cova Negra. Tirem a la dreta pel fantàstic traçat protegit per una barana de fusta.

Açò és l’únic pas natural entre la Vall d’Albaida i la Costera, per on passa el riu, la línia del tren de Xàtiva a Alcoi i per on anem, que és el camí vell de Xàtiva a Gandia i Dénia. El paratge, tancat entre el final de la Serra Grossa i la Penya de l’Esventador (el final de la Serra del Palmeral) és l’Estret de les Aigües.

Arribem a la Casa de la Llum, fàbrica d’electricitat que estava moguda per una séquia de bones dimensions. Al costat, un molí gran restaurant. A la dreta, una gran àrea de descans ocupada pel rebombori d’un exèrcit de xiquets de primària. Al front, i anant a la seua, escaladors agafats com a sargantanes a l’Esventador.

Fem la foto de grup i completem el recorregut per l’estret, passant pel Brollador de Bellús, les restes de l’antiga conducció d’aigua a Xàtiva i l’assut.

A les 14, deixem la zona i pugem per un camí cimentat, mentre que del túnel de l’Esventador ix el tren de Xàtiva a Alcoi.

De cara a la pressa del pantà i al sol, només queda passar per Les Porcateres, ara abandonades, però de les que encara ix una fortor desagradable, creuar les pedres del Barranc del Salt, que és el que va recollint els barrancs que es despengen de la Serra Grossa des del Port de l’Olleria i arribar a Bellús. 14,16.

Una volta localitzat l’autobús, anem al restaurant El Pozo a dinar.

Una taula per als quaranta-un. L’arròs al forn, ben carregat de bombo, ens deixa arreglats, però encara queda tirar-li al segon plat. I a les postres.

Mentre ens prenem la infinita diversitat de combinacions cafens-infusions-cremats-etc., Pepe Monedero explica de manera “clara” el procediment de tria de les samarretes multicolors de totes les talles que seran repartides ( si quadra tot) en el dinar de nadal a Eslida. Mentrimentres, a Arturo li arriba la notícia de que els pelegrins de la Ruta de la Plata ja estan a 60 Km de València.

I ara a desfer el viatge: Eliseu, Sedaví i València.

En la pròxima marxa, la de l’etapa del GR-7 del dia 14, l’autobús eixirà del Gúlliver a les 7 del matí.

Josep Requena

 

 Continuem fent el GR-7. Ja en tenim caminats 122 Km en 5 etapes i hui toca la següent, des de Vistabella del Maestrat a Villahermosa del Rio (Vilafermosa). Seran més de 20 Km que travessaran uns paisatges únics, primer pel massís de la Penyagolosa i la segona part, l’extraordinari recorregut pel Riu del Carbo.

Durant l’anada, Joaquim Soler ens repartix una completa documentació sobre la marxa. Fernando comenta la instauració d’una segona parada del bus a Sedaví, per a les rutes cap al sud, que s’iniciarà la propera setmana.

Arribem a les 9,10 a Vistabella del Maestrat. Com estava previst, després de canviats de calcer i agafades motxilles, ens distribuïm entre els bars del poble per a fer un esmorzar tranquil. Quedem a les 10 a la porta de l’església. Sempre sorprén la magnífica façana renaixentista de l’església de lAssumpció.

Eixim del poble pel camí del cementeri, al que està adossada l’ermita de Sant Antoni, del XVIII.

Comencem una ascensió suau pel camí empedrat de Vistabella a Sant Joan, on veiem els primers aurons rogencs de hui. Arribem a un coll, a 1.269 m, entre el Tossal de l’Alforí i la Creveta. El camí empedrat ara baixa fins al gran pla de Vistabella, al que arribem creuant l’asfalt de la carretera a Sant Joan. A les 10,40, continuem per un camí rural. Sorprén que junt al poble més alt de les terres valencianes, a 1250 m, hi haja un altiplà d’eixes dimensions, totalment dedicat a l’agricultura. En l’anterior etapa, passàrem per la part anomenada Pla D’Avall. Hui toca el Pla d’Amunt

Caminem, després de creuar-la, junt a la Rambla del Pla, que vessa les aigües sobre el Riu Monlleó. Passem junta una tanca on hi ha una caseta de fusta. Sempre de cara al cim de la Penyagolosa. Un encreuament de camins i, a la dreta, uns masos (Pinaret, Casa Nova, Badal). A les 11,25 arribem a la Font de l’Espinal, ara ja entre els primers pins. Construccions de pedra: un abeurador, un llavador, bassa i taules.

Continuem, ara muntant entre una gran pineda, per un sender de pedres verdíssimes, envoltat de molsa, i molta humitat. És la zona coneguda com El Calvari, que ens du al Planàs, àrea condicionada d’acampada, amb torrador, fonts, taules i tanques. Un caravan i un cavaller, no massa elegant, que ens ix al pas.

A la porta del Planàs, un monumental exemplar de pi i la pista de Sant Joan a Puertomingalvo.

Un poc més avant, passem per l’arbre monumental “El Pi de les Quatre Forques”, exemplar de pi negre, de 250 anys. Estem al costat de la carretera a Sant Joan, en el punt on mor el Barranc de l’Avellanar i on la Rambla del Pla canvia de nom i passa a dir-se Rambla de Sant Joan.

Continuem entre pins i bona vegetació, fins arribar a les 12,15 ara si, a la carretera de Sant Joan, al punt on mor el Barranc de la Pegunta, en una plataforma de fusta on s’ha construït un sender adaptat de 600 m que recorre vora Rambla per darrere de l’ermitori.

A la porta de Sant Joan fem una parada. Foto de grup. Sant Joan és un important inici de senders. A part del GR-7, hi ha 7 PR. El més important, el PR-79, que ve des de Llucena.

Passem per dalt del cenobi i remuntem un camí en ascensió suau junt a la Rambla, que ara ha canviat de nom. És la de la Teixera, que recull l’aigua del cim del Penyagolosa. Indicador a l’esquerra de “Barranc Obscur” i arribem junt a la LLoma Plana. Passem una cadena que barra el pas i estem en el punt més alt del dia, a 1375 m.

Davant, la vista impressionant del gran canó del Riu del Carbo. El dia està ennuvolat, però la vista és magnífica.

Un gir molt fort a l’esquerra i baixem a l’Ereta. Eixe punt no és només el límit entre els termes de Vistabella i Villahermosa, entre l’Alcalatén i l’Alt Millars. És frontera lingüística. Des de que isquérem de Fredes, hem fet 133 Km per comarques amb topònims en valencià. Ací mateix, a l’Ereta, passa un barranc que, aigües amunt, és el Barranc dels Morts i, aigües avall, és el Barranco de los Muertos. Entrem en la zona castellanoparlant de les terres valencianes i així continuarem durant els següents 330 Km i 16 etapes del Gr-7, fins que arribarem a Vallada, on tornarem a trobar-nos amb topònims en valencià.

Passem per un cofre metàl·lic amb un llibre de visites del GR-7. Iniciem un sender en baixada, deixant a l’esquerra la Rocha de San Juan. La baixada és llarga entre pedreres, vegetació de pins i aurons.

A la dreta, masos i la profunditat impressionant del Carbo. Arribem a les 14,10 al Mas de Perico, que està en obres. El camí està empedrat i comencen a caure gotetes. Un poc més avall se n’eixim del GR-7 i baixem a la cascada del Carbo. Passem pel Molino de la Roca i, creuant el riu per primera vegada (maniobra que farem encara set vegades més), arribem a les 14,30 al meravellós paratge de la cascada del Carbo. Immillorable per a parar a dinar. Continuen caient gotetes, però no molesten. Aprofitem les vistes de la gran paret vertical per on es despenja a plom un cabal d’aigua abundant i constant. Moltes fotos.

En acabar, Ximo Soler ens proposa una alternativa per a incorporar-nos al GR-7 aigües avall. Bona idea. Un tram de sender junt a parets verticals, molta vegetació, passant pel costat del Caseto Royo. Baixem al Carbo, just on està el Molino de Abajo del Carbo. Primer, veiem la Fuente de la Higuera.

Creuem el riu i ens tornem a incorporar al GR. Passem l’estret rocallós del Paso del Aire. Riu avall, arribem a la Masia de los Roncales, on actualment hi ha la Posada del Rio Carbo i l’Albergue Roncales.

Passem per una zona amb vegetació espessa. De cara, en una revolta, per fi veiem les cases de Vilafermosa, que desapareix de la nostra vista en entrar en un tram del riu sinuós entre muntanyes. Horts amb somiers de porta i més passos de riu. A l’esquerra, el camí que munta al Mas de Borràs.

Tornem a veure, ara definitivament, el poble. El pont medieval a l’esquerra. Un camí cimentat ascendent ens deixa finalment en el poble, el la plaça on està l’ajuntament porticat, del XVII, actualment molt rehabilitat. Ara ens perdem en un laberint de carrers, que ens porten a la plaça de l’església. Gran façana barroca del XVII. Enfront, el castell, carregat d’història.

Com podem o per pura intuïció anem buscant, fins que arribem a veure la carretera, l’autobús, junt al Restaurant Ruta de Aragon, on dinàrem el 9 d’abril del 2008, quan férem també la ruta del Carbo amb Pepe Benet.

Són les 17 h. Un pal del GR-7 marca San Vicente de Piedrahíta, 3 h 11 min: el pròxim repte del GR-7, programat per al 14 de desembre.

Entre un seguit de revoltes, Fernando anuncia que Àlex Gomis i Toni Pastor han superat hui els 1.000 Km i que seran investits Cavallers Senderistes amb tots els honors en el dinar de Nadal.

Després ha fet una admonició per no haver esperat a la gent de la cua en arribar al poble. I és que el laberint de carrers era complicat.

Després ha explicat detalls de la marxa del dimecres que ve a Polop i després a la Convenció de Benidorm. Pagarem només l’autobús. També les maniobres possibles per a acompanyants que no hagen de caminar, ja que el bus anirà directament a Polop i es quedarà fins al final de la marxa de la muntada al Coll del Llamp. Finalment, ha comprovat que hi ha prou clientela per a l’experiment de la segona parada a l’entrada de Sedaví.

Després de moltes revoltes, arribem a l’autovia i cap a casa.

Ah, i demà si que plourà.

Josep Requena

 

Seguim amb el projecte de fer el GR-7 al llarg de les terres valencianes. Hui l’etapa de Culla a Vistabella del Maestrat. 20 Km amb un perfil “invers”, és a dir, la primera part tot de baixada i la segona, pujar i pujar.

L’autobús ha parat a les 9,20 a Culla, davant per davant del restaurant La Setena.

Estàvem pendents del fred que faria a eixa altura de bon matí. Però, només baixar del bus ens trobem amb una senyora de mànega curta. La majoria decidix començar en cos de camisa.

A les 9,30, iniciem l’etapa, girant per un carrer per la dreta, amb corrals, passem per un hort on hi havia un magnífic cavall blanc. Més avant, un gall canta per tres vegades. Uf, serà un avis? No ho sé, però mentre veiem un parell de cavalls més al costat d’una carrasca monumental, Toni nota una molèstia muscular que aconsella que torne al bus.

El punt té una vista molt àmplia. Veiem el nostre destí, Vistabella del Maestrat, per la dreta del cim de la Penyagolosa.

Des del Mas de Vilella, baixem per un sender a buscar un camí forestal que baixa pel Barranc de la Roca del Corb o de Santa Maria. El camí és pedregós i mor molt a prop, en el Mas de la Bassa d’en Ponç. Un company fa un mal pas. Les conseqüències requerixen que l’atenguen professionals adequats.

Mentre és atés, uns s’estan amb ell, mentre que la resta del grup esmorza. Passa el temps i la incidència es resol del tot a les 11,50. Com que encara estem a 3 Km de l’eixida, després de parlar-ho, un grup d’onze opta per tornar-se’n amb Toni i fer el trajecte Culla-Benassal i anar amb el bus a Vistabella. La majoria opta per completar el recorregut de hui, fent els 17 Km que falten, amb la intenció (la il·lusió) d’arribar encara a una hora raonable al restaurant de Vistabella.

Allí mateix, s’abandona el camí, baixant per un sender junt al Barranc de la Foieta Fonda. Té trams ben empedrats (això ens ho trobarem en bon estat durant molts trajectes de l’etapa). Arribem al Mas de l’Alar, on un taulell indica el segon “Respons” de la Processó o Rogativa de Culla a Sant Joan de Penyagolosa (el primer l’havíem vist a l’eixida del poble).

Val la pena parar-se un poc per a parlar d’este romiatge, una de les moltes processons de vora 30 Km, tradicionals i medievals que es conserven per estes comarques del nord (Les Useres, Catí, Vallibona, etc.).

Datat almenys des del 1404, amb el motiu de pregar per l’aigua i la fam, es fa des de Culla fins a Sant Joan cada dissabte de la setmana on cau el Corpus. Són uns 30 Km. S’ix de Culla de bon matí i recorre l’actual GR-7. Com la resta de les demés rogatives, està molt ritualitzada. Primer va el Penó de Sant Joan, després la creu i els farols. A continuació els hòmens, que han d’anar en dues files. Seguidament dos bordoners o cantors, el capellà, l’alcalde, les dones (sic) també en dues files (si es pot i si no en una fila, igual que els hòmens) i, al final, les càrregues o cavalleries. Si teniu temps i ganes, podeu veure un documental que dura una hora. Apart de la informació, podreu recrear el recorregut que acabem de fer nosaltres. És interessant.

L’enllaç és: http://video.google.es/videoplay?docid=8823869995426552147

Tornem a lo nostre. Acabem la baixada des del mas de l’Alar fins al llit pedregós del riu Montlleó. Són les 12,35.

El Montlleó és un riu sec que només porta aigua en època de pluges o després de nevades que, aigües amunt, és una magnífica divisòria geogràfica, separant durant uns 25 Km les terres valencianes d’Aragó. En canvi, aigües avall, prop d’Atzeneta, el nom de riu es convertix en la Rambla de la Viuda.

Fem una parada de 3 minuts en el punt més baix de la marxa, a 550 m sobre el mar.

Ara s’ha acabat la baixada. Comencem la pujada per l’ombria de la Volta del Saltador. Molta humitat i una ombra providencial per a protegir-nos del sol durant la remuntada més forta del dia. Passem més taulells de la processó i obrim una portera.

Arribem a un prat ample. Uns arbres grans a l’esquerra i al front una gran paret de pedra. Girem a la dreta. Seguint el sender seguim remuntant i comença a aguaitar el sol. A l’esquerra es veu allà baix el Mas de Campos envoltat de ginebres i darrere, la Mola del Castell de Culla i l’ermita de Sant Cristòfol. Arribem a un camí i a les 14 fem una parada a l’ombra de 3 minuts.

Passem una gran portera metàl·lica que pareix un somier i continuem pel camí, encara a l’ombra. Eixim al sol. De cara, queda la silueta del Castell del Boi. Creuen a pocs metres unes 8 cabres salvatges que baixen a bona velocitat. El Mas de Capote, format per vàries cases, queda a l’esquerra. Un cotxe parat i uns gossos que lladren.

Seguint per pista, anem de cara al castell. Del segle XIII, propietat de l’orde del Temple i després de la de Montesa, estava en l’emplaçament antic de Vistabella del Maestrat. Als peus, l’Ermita de Sant Bartomeu, a la que arribem per una desviació que remunta per la dreta. També del XIII, cada 24 d’agost es celebra una romeria, amb rondalles, missa i esmorzar. Tenim la temptació de fer-nos la foto de grup, però són les 14,30, però encara queda un desnivell de 250 m i 8 km de distància. El pal del GR-7 indica a Vistabella 2 h i 20 ‘. Per a un altre dia.

Tornem a la pista principal, en un coll on hi ha una creu de pedra. Abandonem el camí, anant per l’esquerra per un assagador, passem junt al Mas Nou, on en l’entrada està retolat l’any 1684.

De cara tenim l’extraordinari Barranc de l’Aigua. Impressionants parets verticals rematen el circ de la Roca del Ferrer que ens queda davant i a la dreta. El creuem i a l’esquerra, després de passar un túnel de carrasques, veiem la gran depressió del barranc a l’esquerra.

Passem una portera i baixem, entre un revol de mosques, per un tram empedrat de cara al Mas de la Coixa. Passem un fil d’aram amb botelles de ferro penjant i pugem per la dreta del mas, junt a dues carrasques centenàries, continuant per un assagador, superant una mascletà de carcasses de plàstic de 2 L. Ara l’empedrat és de pedra groguenca que porta a un camí més pla, junt al Mas de Baix. Un abeurador i el camí està cimentat. Tirem a la dreta per un assagador ascendent entre pins i carrasques i arribem a un altre camí cimentat junt al Mas del Collado. 15,35.

Eixim per l’esquerra. Un altre assagador en traçat pla. A la dreta, l’extens Pla d’Avall, gran extensió agrícola, amb parcel·les paral·leles i allargades. Són les 16 h quan abandonem l’assagador per un sender a l’esquerra. A Pepe Monedero se li ha format en la ment la imatge d’una cervesa fresca rematada per una bromera blanca i, impulsat per una força superior, pren una velocitat de creuer insuperable i se l’enfila de cara a Vistabella, perdent-lo ràpidament de vista.

Fem una muntada prou seguida entre roca grisenca, arribant a un pla, passant el Mas Vell i el de Mossén Joan. Parem en un abeurador prou llarg a reagrupar-nos. Allí, uns ens desviem de les marques cap al Mas de les Foies, seguint el camí, però dos senyores ens retornen al GR, junt a un casull de pedra seca.

Per fi tenim a la vista la tant desitjada Vistabella del Maestrat. Una última (i agònica) pujada per un carrer cimentat, on ens ixen al pas Fernando Beltran i Pepe Sanchis, que ja fa prou que han dinat, i a l’autobús. Fi de la epopeia. Són les 16,50.

Per un carrer en obres entrem al restaurant Penyagolosa a les cinc tocades, on amablement ens guarden l’olleta.

Ens servixen les senyoretes el plat de calent i la carn, embotit i allioli. Però, sobretot, pitxers de CERVESA FRESCA, ajudades per Fernando.

Entre unes coses i altres es fan les 18,30. Comptes fets i a tornar a casa.

Arribem al costat del Mestalla a les 20,44. Baixa de l'autobús a gran velocitat Jorge, que entrarà a l’estadi amb el València-Chelsea començat per un pèl.

Josep Requena

 

Segona marxa del curs i última de l’estiu. Demà comença la tardor, però el matí encara no es fresquet a les 8,30, quan ens trobem els del bus i els que han vingut en cotxe davant del Paquita. La primera impressió en arribar l’autobús: una caterva de senderistes s’escampa davant del restaurant. Passa que, apart dels nostres, que hui en serem cinquanta, n'hi havia un altre grup que havia coincidit en el punt d’eixida i que després coincidirà també a l’hora del dinar.

Anem a fer la ruta de les fonts d’Eslida, una ruta d’un poc més de 15 Km i vora 750 m de desnivell d’ascensió acumulada, ruta sobre la que es fa tots els anys (i ja en van 5) una carrera de muntanya a mitjans d’agost. Enguany, el guanyador de la carrera ha fet un temps d’1h, 4’ i 3’’. Per la nostra part, pensem arribar sobre les 14 h.

La volta, totalment circular, la farem en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Després d’un poc d’asfalt, per unes escaletes arribem a la Font de les Fosques. Sis xorros d’aigua diurètica. Un paisatge decorat amb sureres monumentals i una primera baixada, curta però forta, arribant al llit de la Rambla d’Aín, que recorrem, en un traçat pla, aigües amunt, fins arribar a una àrea de descans, amb taules d’obra. És la Font de Sant Josep. En una balma i presidit per un quadre ceràmic del Pare Putatiu, un xorret d’aigua amb suposades propietats organolèptiques.

Continuem vora barranc d’Aín i ara comença una pista a remuntar per una pista entre pins. Arribats a un punt, la pista comença a davallar cara al poble d’Eslida. En una cruïlla situada en un pas de barranc, Pastor oferix una tornada. Però encara no són les 10 i estem tots en forma. Així que continuem per l’opció de la dreta, ara cara amunt, per la Solana de l’Oret. Un pi marcat amb roig indica que se n’eixim per la dreta per un tram de senda entre bones sureres. Arribem a les 10,15 a la Font de Fonillet, on esmorzem. Ens distribuïm en uns murs d’obra i ens prenem mitja hora de relax a l’ombra a la remor d’una aigua mol poc mineralitzada. Serà la font més alta de les 7 que visitarem.

Tornem de pujada al camí que havíem deixat toquem un tram del PR-384 i el GR-36, sender de gran recorregut que travessa la serra d’Espadà des de la Vilavella fins a Montanejos, 65 Km per a enllaçar amb el nostre GR-7.

Abandonem el GR, que se l’enfila per la dreta de cara al Coll de Barres i nosaltres anem per l’esquerra pel PR-352 en descens pel Barranc de l’Oret. Molta vegetació, pedres, molsa i humitat. Ara és l’Ombria de l’Oret. Un tram empedrat i arribem a la Font de la Figuera, de la que no ix ni gota.

Un poc més avant, després d’un encreuament de camins, a la dreta una plataforma amb l’inici d’una tirolina. Més avant, a la dreta, indicador d’una ruta “eco-educativa” per la zona de l’Oret.

Seguint el PR-352, arribem a la Font de les Escaletes, també seca. Sempre cara amunt en trams empedrats, per fi arribem, passant pel costat d’una vinya regada gota a gota, a un bon mirador, el punt més alt del recorregut de hui, a 546 m. Vista quasi vertical sobre Eslida.

Ara bé un sender en descens, a trams empedrat. El front, per darrere dels Xalets de la Costera, per on passarem de tornada, s’obri la Plana, Nules, els edificis del Port de Borriana i la mar.

Estem ara als peus del castell d’Eslida. Castell important en el seu temps, només queden unes restes, amb una de les poques Torres de l’Homenatge de planta triangular musulmanes de les terres valencianes.

Un grup selecte i aristocràtic es queda als peus del castell, per a observar com l’altre grup atacava la fortificació. Dalt, al costat de tres pals de bandera desproporcionats, fem equilibris per a ocupar la part més alta, com a molt de cinc en cinc. Les 12.

Baixem i tots junts apareixem en la carretera CV-219, on baixa de Xóvar a tota pastilla un ciclista.

Ens desviem per la dreta fins a la Font de Matilde. Vora el Barranc de Xóvar, trobem un lloc agradable, condicionat amb taules i baranes, entre bons exemplars de sureres. Inevitables ocurrències “matildes-telefònica” i foto de grup.

Continuem, ara amunt, per un sender molt bonic, tram pla i descens pronunciat, passant per un bon castanyer, arribant, al costat d’un camí cimentat, l’última font de hui, la Font de Castro. Amb unes escaletes d’obra, la font està seca. Quan té aigua, diuen que ix a 12º. Allí es pot tornar pel camí directament a Eslida, seguint el PR-138 i el GR-36, però Pastor oferix eixa opció o una altra que és “un poc” més llarga. Com que encara és la una, optem per anar per la dreta per l’opció llarga.

És un tram del GR-7, costerut i bonic, primer ben empedrat, passant pel Corral de Segarra, de pedra seca. Després, el sender va en un gran solc excavat sobre la terra rogenca. Com que el trajecte continua sempre amunt, el nostre “pastor” comença a sentir reguinys, que ell toreja amb el seu art habitual.

Al final, com qui no vol la cosa, ens plantem en un indicador que diu que estem només a 5’ del Coll Roig. El tenim a tir de pedra.

Ara si que tornem de cara a Eslida per un camí de terra, el que ve de Xóvar. Davant, tenim les antenes de l’Aljub.

Abandonem el camí, baixant per un sender, primer entre pins, després sureres, passant per l’esquerra dels Xalets de la Costera. Acabem junt a unes cases amb gossos lladradors.

Arribem a un camí. Gir a l’esquerra i l’abandonem per la dreta, creuant un barranc, seguint una travessa per on ve el GR-36 des de la Font de Matilde. Un pal del GR-36, el PR-138, del Pr-384 i del SL-101 fa que els senyals pareguen l’arc de Sant Martí.

Arribem a les 14 h al Paquita. Ja havia arribat l’altre grup, que anava fent camí amb el dinar.

Com sempre, la intendència del restaurant està molt estudiada i va tot molt de pressa.

Al final, Paquita ens obsequia amb un barret de palla, objecte de merchandising que fa furor entre la concurrència, fins al punt de que tots els caps es cobrixen per a la foto.

Entre Paco, Pepe i Toni resolen la recollida de l’import, un polinomi de bus i dinar que s’ajusta al cèntim.

Josep Requena

Comença el curs. En principi estava programada una eixida a les fonts d’Eslida, però s’ha hagut de modificar perquè el restaurant tancava esta setmana. Joaquim Soler ens ha portat per la Devesa de Soneja, que era la marxa que inicialment estava programada per a la setmana que ve.

El l’autobús, Ximo ha repartit el fullet que tan detalladament elabora sempre sobre els detalls de la marxa. En particular, fer una part del PRV-320, però reduït i modificat a lineal, començant passat Soneja i acabant a Assuévar. Recorrerem la Devesa de Soneja, declarat Paratge Natural Municipal.

També durant el viatge d’anada, José Ramon, amb qualitats de maître de primera categoria que consolida dia a dia, ha passat prenent nota de les comandes de primer i segon plat, a partir de les tres opcions a triar.

A les 8,15 ja estàvem en el Km. 3 de la carretera CV-230, on esperaven els que havien anat amb cotxe i que n’havien deixat abans un en el restaurant d’Assuévar.

Comencem a caminar per un camí rural per a empalmar amb el PRV-320 un poc més avant. Passem per un tarongeral protegit per una estructura que seria un hivernacle anterior. Després passem per un camp d’oliveres, regades gota a gota. Arribem a la partida de La Moratilla, on a la dreta passem pels búnquers abandonats d’una pirotècnia.

A l’esquerra podem veure d’esquerra a dreta el Carrascal, el Bellota (a baix el poble d’Assuévar) i el Puntal de l’Aljub i les seues antenes.

Abandonem el camí i el sender entra en una zona de pins entre uns bancals de pedra. En una revolta pronunciada, un indicador ens porta a visitar un forn de calç a 150 m.

Entre una pineda més espessa trobem una pendent en un descens fort amb pedretes soltes que ocasionen la primera culada del curs (no diré noms).

Arribem a un camí pel que girem a la dreta. Comença el trànsit. Tractors, 4x4, furgonetes. Açò que és?

Un altre desviament del PR per a visitar la bassa i la font de la Casa del Jáyar, lloc on Joaquim ens diu que hi havia una alqueria musulmana.

Tornem al PR. Passem la Rambla d’Assuévar i el camí es convertix en sender ascendent. A l’esquerra unes parets de roca on està la Cova del Jáyar. Un poc més avant i ben a l’ombra parem per a esmorzar. Són les 10.

25 minuts i continuem entre la vegetació, passant uns quants encreuaments, fins que arribem a un camí asfaltat, pel que girem a l’esquerra. Arribem a una porta surrealista: una gran porteria de futbol travessada diagonalment per una barrera i presidida com a escut heràldic per una contundent (i molt banyuda) calavera de vaca.

Allí abandonem l’asfalt, girant a la dreta per un camí de terra. Arribem a l’indicador del PRV, on torna d’un recorregut circular que no farem. Allí mateix hi ha una àrea de descans amb tres taules de fusta.

En un coll, ve una muntada llarga, amb pedres rogenques. Hi ha bona ombra, però de tant en tant el sol ens dóna l’avís de que ací estic.

Arribem a la part superior de la zona. Les 11,25.

Allí, a l’esquerra, fora de les marques del PR, fem un recorregut didàctic, ben senyalitzat amb pals de fusta amb el cap pintat de roig. Entre la pinassa i molts exemplars de sureres, passem per una zona molt curiosa, un pedrera antiga a l’aire lliure on es fabricaven pedres de molí o “ruejos”. Encara hi ha algunes a mig fer.

Arribem a un mirador (el de “La Cagà”) amb bona vista sobre la vall del Palància, amb els aerogeneradors de l’Herragudo al fons. Bon punt per a la foto de grup.

Completem el recorregut didàctic, baixant per la zona de l’Arenal, bassa completament dessecada, reblida d’una arena blanca molt fina.

Tornem a les marques del PR. Al costat d’un magnífic pi pinyoner, pugem a una plataforma de fusta per a veure la Balsa de la Dehesa, únic exemplar de llacuna temporal  endorrèica de muntanya de les terres valencianes. Actualment i amb lo poc que ha plogut, un fangar.

Continuem, baixant per una zona molt rocallosa, girant de cara a ponent i al gran parc fotovoltaic de La Canasta. Ja en terme d’Assuévar, té una potència instal·lada de 1,5 MW. A estes hores del migdia i amb la galvana que estava caient a plom, els 22 carrers de plaques estarien fabricant kWh com a xurros.

Ara ve un moment on, inexplicablement es produix una distracció i es fragmenta el grup. Ha passat en poques ocasions: un paquet de vora el 50% no seguix el camí correcte, però encaixat al mig de la processó. Ni el grup de davant del guia ni les últimes unitats, que si que trien l’alternativa bona: eixir-se’n del camí principal, seguint les marques del PR, per a passar per una mina abandonada de barita. És un mineral de bari d’alta densitat del que s’extrau eixe metall molt útil per a diverses aplicacions.

Ara tenim el grup del guia anant per la ruta correcta que creua el camí asfaltat que unix Assuévar amb l’Algar del Palància i que s’ha creuat adés (el de la porta de la vaca) i encara per un traçat a vegades poc definit a mitja altura, per Claficas. Arriben al tocar el camí asfaltat que ve al parc solar, on recuperen a gairebé tots els que s’havien desviat. Tornen a separar-nos immediatament del camí, entrant en ascensió suau cap a la zona de la Peña Agujereada. El sol està fent estralls.

Però, per fi, de cara a Assuévar i la silueta elevada del seu esvelt castell musulmà, arriben a l’autobús aparcat en l’Hostal Rural del Palància a les 2 tocades.

Allí ja s’han fet unes cerveses dos que no havien fet la ruta completa en no pujar a la bassa i cinc que s’havien mantingut en l’asfalt des de la pèrdua en la central solar.

Dinem segons els plats inventariats per José Ramon. Home, allò no era el Bulli, però amb els 19 Km fets i la calor passada hui, entra tot, sòlid i líquid, divinament.

En acabar i abans de passar per caixa, Fernando fa un discurset d’inici de curs (no va poder estar a Calp en el tancament). Explica lo del canvi de programa de l’excursió d’Eslida i torn a recordar la regla d’anar en grup senderista (mirar al de darrere) per a evitar el trencament de hui. Que els 19 Km han sigut suficients per que Fernando Ruiz supere els 2.000 Km (Baron Rojo) i que Jorge Beltran i Javier Garcia Orozco siguen armats Cavallers Senderistes. Aplaudiments acompanyats de crits reivindicant bombons, nou ritual al que Fernando no dóna la seua benedicció.

Quadrats els comptes entre Pepe Sanchis i Paco Castelló i després d’un ràpid campionat de futbolí en la terrassa del restaurant, tornem a València de la (tòrrida però molt interessant) primera eixida del curs.

Josep Requena