Una etapa magnífica per la serra de Mariola que li la deguem al coneixement de la zona que té Eduard Castelló i a l’assessorament previ sobre el terreny per a passar l’Escorrupènia, per part de les tres amigues d’Alcoi, les Todoterreno: Mari, Manoli i Carmina.
Serà un trajecte lineal entre Muro i Sant Cristòfol, aprofitant una part del SL-56 (ruta 7 del Parc Natural de la Serra de Mariola) i part del PR-27, Cocentaina-Agres.
Cinquanta-cinc participants, dels que dos han acudit a Muro en el seu cotxe.
Durant el camí hem comentat les, en teoria, dos opcions previstes, més una tercera de baixa exigència. (Al final de la correguda, he comptat set variants fetes). També s’ha valorat la dificultat que comportava el pas per l’Escorrupènia, autèntica peladilla del dia, per tal de que cadascú triara l’opció que se li ajustara més.
Dels afores de Muro, hem començat a caminar, a les 8.35 h., anant pel SL-56 i pel camí de les Llorences, que està cimentat fins a passar per baix de la via del tren. Això ha sigut a les 8.55 h. El tren, camí d’Alcoi, ha xiulat per a saludar-nos.
Seguim un camí de terra junt a la via entre oliveres uns 200 m. Gir a la dreta, abandonant el camí i la via, per una senda a la dreta. Va entre pins per la ratlla entre Muro i Cocentaina. A l’esquerra, el barranc de la Querola. A les 9.10 h, abandonem el barranc i el SL-56, anant per senda a mà dreta. Per la dreta, hi ha un tap de boira sobre Muro, l’embassament de Beniarrés, que està al 87%, i el Benicadell.
Arribem al punt clau per a entrar en l’Escorrupènia. Són les 9.16 h.
L’Eduard, coneixedor de la dificultat, es queda allí generosament per a custodiar totes les motxilles. Els vint-i-tres arriscats ho passarem a pèl.
L’aperitiu és una primera remuntada forta i pedregosa que deixa a la porta del laberint de roca. Tot el recorregut, des del principi al final, està marcat per fletxes roges i pilons de pedres. Més distragut que Port Aventura, allò és un pujar de qualsevol manera, passar badalls estrets aptes per al calibre d’Stan Laurel, baixades i pujades en vertical. Una roca llisa a 45º amb talls providencials per a ficar les puntetes dels dits permet arribar al punt més alt de l’Escorrupènia. Entre les roques es veu el castell de Cocentaina.
Fem una foto de grup. La baixada, per la part contrària, és molt més fàcil. Cal desfer tot el desnivell guanyat, però una mitja senda que passa entre pedreres, baixa en línia recta per a retrobar-nos amb l’Eduard i les motxilles. Les 10.05 h.
Anem per senda de cara al Montcabrer i la Mariola. Per una propietat particular, la senda l’han desviada per la dreta.
En tornar a un camí, trobem un bancal a l’ombra a on esmorzem de les 10.25 a les 10.50 h.
Tornem al camí, amunt i amb revoltes. En entrar definitivament en el terme de Cocentaina, és el camí de la Boronada. Botem una cadena. Un poc més avant, en una bifurcació (11.07 h) trobem a uns quants de l’alternativa B, els que han fet fins ara lo mateix que nosaltres, excepte l’Escorrupènia. El grup principal del B, guiats per Paco han seguit recte pel camí de la Boronada un tram curt pel SL-56 i, en arribar al barranc del mateix nom, l’han abandonat per la dreta per a buscar el PR-27 en la font de l’Esquerola, que ja no deixaran, passant per la de Huit Piletes, la senda ecològica i Sant Cristòfol.
El grup A, reforçat amb nous efectius se’n va pel camí de la dreta. Un poc abans de la font de la Boronada, abandonem el PR-56, que seguix cap al racó Llobet. Nosaltres pel camí de l’esquerra, indicació “mas de Llopis”. A les 11.27 h, deixem el camí, pujant per una senda a la dreta. Prompte desapareixen els pins. Allí dalt es veuen les restes del mas de Llopis, l’objectiu i el punt més alt del dia. La Balconada de Llopis és un mirador fantàstic sobre el Comtat. Foto de grup. Les 11.45 h. Del Montcabrer baixa un grup de trenta senderistes.
Ací ens hem incorporat al PR-27. Gran idea ha sigut, la d’Eduard, modificar sobre la marxa el pla previst per als de l’A.
La senda, als peus de les Monteses, passa per la font de Sanxo. Un poc més avant, Ximo indica a l’esquerra la cava de la Font de Sanxo. De seguida, Eduard suggerix que qui vullga, pot seguir avant i avall pel PR-27, però que recomana anar per la dreta a anar a la font de l’Heura, opció majoritària. La senda, per un paratge fantàstic arrimat a la paret de les Monteses arriba al racó de la font de l’Hedra. El punt, molt pintoresc, té valor sentimental per a ell de caràcter familiar i perquè allí es va constituir el club de muntanya de Cocentaina.
Ara, a baixar per una senda que cal transitar amb compte. En arribar a les penyes de l’Alberri, en els punts més verticals s’han posat unes planxes de ferro de 15×10 cm per anar posant els peus. Uns escalons precaris però suficients.
La senda baixa ara prou i passem junt a una gran creu metàl·lica (13.07 h).
A les 13.15 h, arribem una altra volta al PR-27. El seguim, arribant prompte a un pannell ceràmic amb els pobles de la comarca. Estem en la senda ecològica. De la font de les Huit Piletes i la de la Penya Banyada ix aigua, que junt a la que baixa pel barranc de Fontanelles que comença en la font de l’Heura, fa que per la senda córrega l’aigua.
La part final de la senda està equipada amb taules i baranes de fusta. Acaba la senda amb un gran pannell ceràmic en una paret que il·lustra la senda ecològica.
Un tram de camí i acabem esta magnífica marxa en l’ermita de Sant Cristòfol. Les 14 h.
Anem a dinar al bar Cabeza de Muro. Lloc recomanable i de bona capacitat. Excel·lent l’olleta de Muro.
En acabar, Pepe L. Tortosa proclama que Jorge Beltrán hui a superat els 3000 km.
De tornada, Pablo Flández anima a que assistim el dimarts a les 17 h a vore la pel·lícula de Ken Loach Daniel Blake y la burocrácia, film de temàtica social guanyadora de la Palma d’Or de Cannes.
Josep Requena