Ja és primavera en el Corte Inglés. Però pareixia que la nova estació encara no havia arribat a Vallada. Alertes de fred, imatges apocalíptiques de neu, temperatures polars. Els meteoròlegs ens varen induir a anar a Vallada proveïts d’indumentària siberiana. Però no ha sigut per a tant, ni de bon tros. Encara que de bon matí feia fred (no massa) el dia ha sigut modèlic: ras, molt de sol, gens de vent i temperatures protoprimaverals. Un oratge inesperadament molt bo. N’hem sigut cinquanta-dos.
L’etapa de hui des de Vallada al Tossal i al penyó, amb visita opcional al castell la vàrem fer un 3 de maig de 2006 (la del fang) que repetírem en sec el 4 d’octubre del mateix any (en el que visitàrem el sumidor).
Vicent Soler, gran coneixedor de la zona, ha proposat i guiat una marxa molt agradable que ha començat en els carrers de Vallada, on ha parat l’autobús, a les 8.45 h. Hem pujat pel Camí del Campello a la zona de les ermites (Sant Sebastià i del Crist). Allí s’ha girat a mà esquerra, passant per un pont de fusta que salva el barranc de l’Ermita. (Quan el passàrem en el 2006 era un pont penjant. Ara és nou i rígid, però ja té un forat). A la dreta, comença de seguida una senda magnífica. Tota la ruta està marcada amb senyals repintades de PR, tot que, havent molts pals senyalitzadors, amb destins, altures, distàncies i temps, en cap lloc està el PR numerat.. Sempre cara amunt, estem anant per l’ombria del Jaços, arribant al punt alt a les 9.45 h. La senda fa una baixada i la senda mor en una bifurcació de camins. D’esquerra a dreta passa el camí de la font d’Espanya. Al recte, amb un senyal negatiu de PR, seguix el camí de la Saladella Llarga, més estret. Sense un objectiu clar, tirem al recte fent una volta, diguem-ne “heterodoxa” (ai, els bancals!), tornant feliçment al camí de la font d’Espanya a les 10.08 h.
Camí a l’esquerra, als pocs metres trobem, baix d’una línia d’alta tensió de 400 kV, la indicació de la font de la Gotxa que, naturalment, no visitem. Acabem de pujar camí amunt, arribant a la font d’Espanya a les 10.17 h. Parem a esmorzar. Entre reposar les forces i la foto de grup es fan les 10.40 h.
Seguim i, després de 5 minuts per camí pla, l’abandonem per un altre més estret i prou més costerut, tornant a passar per baix dels 400 kV. Abandonem el camí que accedix a la casa del Tossal, començant senda amunt a fer la gran fita que domina el poble. La senda, entre roques i coscolla és molt bonica. Arribem als 726 m del Tossal a les 11.20 h. Vistes extraordinàries sobre l’alt de la Creu de la serra Grossa i el massís del Caroig.
La senda baixa del Tossal fins arribar a un camí, que per l’esquerra porta a la carretera que va des de Vallada fins a Ontinyent. A l’esquerra està prop l’alt del Campello, te ressonàncies ciclistes.
Passem l’asfalt de la CV-649 als peus de la penya del Sol. El nou objectiu és l’imponent dit de roca del Penyó. Anem a per ell.
Primer, abandonem un camí, uns per a on toca; uns altres ho allarguen un poc passant per la porxada d’una caseta. En la zona hi ha grans clots naturals que no visitem.
La senda abaixa al camí que puja a la part de darrere del Penyó (aquell del fang). En arribar dalt, un indicador marca a la dreta una senda que va a la cova dels Sumidors, que visitàrem uns quants en octubre del 2006.
Segons la web de l’Ajuntament, el túnel dels Sumidors és la cavitat més important del món en desnivell càrstic. El recorregut és d’uns 1300 m i salva un desnivell de 205 m.
Uns metres més avant del camí, ix a la dreta la senda que va al Penyó.
El desnivell és bo des del principi. La traca final és la punta del dit de roca que està ben condicionada per a l’accés, amb algun escaló d’obra i cadenes a la dreta per a ajudar-se.
En la punteta del Penyó hi ha una creu rovellada i una vista excepcional. (12.40 h). Als peus de la vertical del Penyó, l’àrea de les ermites i Vallada. Fem les fotos com podem, ben juntets per a aprofitar l’espai escàs.
Desfem la ruta de pujada, la de les cadenes, i la rostària de la senda que ocasiona culades als més experimentats.
Arribem a una bifurcació. Senda a la dreta pel PR marcat que porta al castell i a la penya de l’Àguila; a l’esquerra, senda a la cova dels Sumidors. Pausa valorativa i, al final, Vicent opta perquè cal anar cap a la penya de l’Àguila.
La senda baixa a la solana del Castell. De l’esquerra ve el camí de la Font d’Arnau, recte, la senda del castell de Vallada, a la dreta, una senda magnífica que va per l’ombria del Penyó junt al barranc de Bellús. A les 13.35 h, ens desviem un poc per l’esquerra per una senda atractiva que porta a la penya de l’Àguila. Bon mirador sobre el Penyó, el castell i les parets que baixen verticals des de les ruïnes de l’orde de Montesa fins al barranc. Contemplem un poc les maniobres d’un escalador (o escaladora, que no tenim tanta vista).
Queda baixar fins al llit del barranc de la Saladella (al que aboca el dels Sumidors). Porta aigua i el passem tres vegades per gual de pedres. Pel garroferar de les Ermites, acabem en la carretera entre els xiprers de les últimes estacions del calvari, deixant l’àrea recreativa a l’esquerra.
Arribem a l’autobús a les 14.12 h. Molt bé, Vicent.
Anem a dinar al Mesón Perales de Moixent. Bo i abundant.
En acabar, Vicent obsequia amb bombons pels seus 4000 km.
Toni Limonge comunica que, després de la marxa de fi de curs a Xulilla, està previst un viatge al balneari Sicília de Jaraba. I que Paco Castelló hui s’ha convertit en Súper Senderista en haver superat els 7000 km.
Josep Requena