Ampliació informació de Vicente Taroncher i Ramón Biforcos

Es tradicional que fem cada any una marxa gastronòmico-fallero-cultural en la setmana de falles.

Enguany s’ha fet una visita als ponts històrics de València, una joia, no sempre ben coneguda, que junt als formidables murs medievals del llit del Túria conformen un conjunt històric de primera magnitud. Per a fer la visita hem tingut el privilegi d’escoltar les explicacions de dos companys senderistes altament qualificats: Vicent Taroncher, que s’ha encarregat de la part històrica i Ramón Biforcos dels aspectes arquitectònics.

Però com tota visita fallera ha de començar amb les piles carregades, enguany no hem fet l’habitual preàmbul xocolatero-bunyoler, sinó que, estratègicament, s’ha fet un esmorzar en el bar restaurant Sondelluna del carrer de LLeida, molt prop del pont de Sant Josep, primer monument a visitar.

Reunits amb els que s’han presentat a les 11 h  en la plaça del Portal Nou ha començat la visita. Vicent i Ramón han distribuït  un dossier molt ben documentat, il·lustrat i enquadernat amb tot luxe de detalls, tant de la part històrica de Vicent com de l’arquitectònica de Ramón. Un document tan complet que fa innecessària en esta crònica explicacions i descripcions. El detall de la informació és mereixedor d’agraïment.

Coneixíem d’altres vegades la solvència de Vicent, però en el seu debut, Ramón ha tingut una precisió expositiva i explicativa de la no sempre fàcil tècnica constructiva medieval perfecta. Que no siga l’última vegada, Ramón!

Només dir que a l’inici, Vicent ha fet una introducció sobre la importància d’eixe patrimoni valencià medieval singular, que data en els seus inicis amb la creació per privilegi de Pere el Cerimoniós en el segle XIV de la Junta de Murs e Valls (o Fàbrica de Murs e Valls) organisme que, amb les forces vives de la ciutat, noblesa, clero, la mateixa ciutat, el Racional o el Justícia, tenia encomanades les obres de ponts, muralles, etc. així com atendre emergències, com ara inundacions i incendis.

En eixe primer punt és a on Vicent i Ramón es on fan les explicacions més generals.

Front al pont de Sant Josep o pont Nou, per ser l’últim en ser construït en pedra dels cinc (1604-1607) sobre un anterior de fusta del segle XIV. Sobre dos dels seus tallamars, tenia dos templets amb estàtues dels sants valencians Lluís Bertran i Tomás de Villanueva, obra del genovés Giacomo Ponsonelli, que foren retirades en 1906 i posteriorment reubicades en el pont de la Trinitat.

Baixem al llit del Túria i continuem aigües avall fins al pont dels Serrans. Principal accés històric a la ciutat. Vicent parla de la Via Augusta Romana i del pont musulmà al-Qantara.

Potser eclipsat per la monumentalitat i esplendor de les torres dels Serrans, és el segon pont de pedra més antic de València. La Fàbrica de Murs e Valls va construir-lo en el 1518 en substitució del anterior de fusta que se l’endugué la riuada de 1517. El pont dels Serrans va arribar a tindre cinc templets amb estàtues, que els propis habitants de València abocaren sobre el riu per a la millor defensa durant l’atac napoleònic.

Anem ara al pont més antic de València, el de la Trinitat, construït entre els segles XIV i XV, encara que reedificat només parcialment després de la gran riuada de 1517. Inicialment es deia pont del Catalans i, després, pont de la Trinitat, degut al gran convent  de la Trinitat, on va residir quaranta-cinc anys la religiosa i escriptora valenciana (i protofeminista) sor Isabel de Villena. El pont tenia dos templets del 1722 que van ser destruïts per l’atac a València de les forces realistes del 1823. En 1947 es col·locaren les dos estàtues que van ser retirades del pont de Sant Josep.

Toca ara el pont del Real. Del mateix estil del gòtic català que el dels Serrans, el de la Trinitat i el de la Mar, comunica l’antic Palau Reial (que estava ubica en la zona dels actuals Vivers) amb el convent de Sant Doménec. Anteriorment, com tots, era de fusta. Se l’emportà la riuada de 1517. Se’n construí un de nou també de fusta que acabà també deteriorat. L’actual fon acabat el 1599 amb motiu del casament en la catedral de València de Felip II de València (Felip III) amb Margarida d’Àustria. Molt elegant, tenia dos estàtues de Sant Vicent de la Roda i de Sant Vicent Ferrer, del 1603. Les rèpliques actuals substituïren les anteriors. Amb motiu de la riuada del 57 i per necessitats del trànsit, la seua amplària va ser duplicada, cosa que des de baix s’aprecia perfectament.

Només queda el pont de la Mar. Pràcticament alineat amb l’actual carrer de Sorní, era el que, abans de fer-se el pont d’Aragó, comunicava la ciutat de València des de la porta de la Mar amb el port. És oblicu al llit del riu i paral·lel al d’Aragó. D’estil gòtic tardà, va passar de pont de trànsit (la documentació de Vicent mostra carros i un tramvia passant per un pont) a pont peatonal, en estar en servici el d’Aragó, amb unes escalinates per a salvar el desnivell amb la plaça d’Amèrica i l’Albereda. Té dos templets triangulars barrocs sobre torretes, amb les estàtues de Sant Pasqual Bailón i de la Mare de Déu dels Desemparats.

Acabada la visita històrica, cal anar a la mascletà, a càrrec de la pirotècnia Zarzoso d’Altura (sí, eixes casetes pirotècniques que veiem en les nostres eixides, a l’esquerra de l’autovia, en passar entre Sogorb i Altura.

El remat, també un clàssic, en Le Cinque Lune.

Josep Requena