Continuant amb les marxes del GR 36, hui corresponia caminar la travessia de l’Alcúdia de Veo a Eslida, quarta marxa d’esta sèrie en ple Parc Natural de la Serra d’Espadà.
El bus complet va portar a 54 senderistes al punt d’eixida a l’Alcúdia. Complint amb les normes, el comité de l’overbooking va haver de deixar fora de l’excursió a una veterana i il·lustre senderista per apuntar-se després de l’hora de tancament i a un senderista jove per ser el de menys quilòmetres acumulats. Tots ho hem lamentat, però som molts i no es va trobar una altra solució.
L’Alcúdia de Veo és el principal nucli de població, uns 200 habitants, d’un municipi del què formen part també Veo i Benitandús. Curiosament a l’Alcúdia es parla castellà i a Veo i Benitandús valencià. Una altra curiositat d’este lloc és que en unes eleccions municipals de fa anys, dos candidats a l’alcaldia van empatar a vots i l’alcalde es va decidir en un sorteig davant de notari. Va resultar “agraciada” una senyora que va haver de fer-ho bé perquè després va ser reelegida en diverses ocasions i va estar 20 anys d’alcaldessa.
Però anem a la marxa que és al que hem vingut. El dia està un poc ennuvolat però la temperatura és molt agradable. A les 8:50 eixim de l’Alcúdia, creuem el pont sobre el riu i deixant a l’esquerra el restaurant Espadàn prenem una senda en descens cap al riu. Un tram del GR està traçat sobre el mur d’una séquia que va tan plena que es desborda l’aigua pel mur. Per a no córrer riscos innecessaris, com el que va passar fa dos setmanes en el riu de Gaibiel, el guia decidix que no es pot passar per allí i tornem arrere. El trajecte fins Veo ho fem per la vorera d’emergència de la carretera amb la sort que a penes hi ha tràfic i només passen dos cotxes. A Veo arribem a les 9:15.
Reprenem el GR 36, baixem fins al riu de Veo, no porta aigua, ho travessem i prenem una senda molt ben traçada, amb alguns trams empedrats i altres no, però prou bona de xafar. Anem en ascens fins al coll de Veoon parem per a fer reagrupament. Des d’ací iniciem el descens cap a Aín. A les 10:15 parem a esmorzar en un punt des d’on es veu el pintoresc panorama d’Aín. Al poc es posa a ploure. De seguida apareixen els impermeables, els paraigües, els plàstics i fins les capes pluvials. Pareix que el més abundant són els paraigües. També hi ha alguns senderistes a qui l’aigua els ha agarrat per sorpresa i no porten res amb que cobrir-se més que la gorra. Ja no podrem dir això de que els dimecres mai plou.
La pluja de hui no és gran cosa, però este xicotet incident meteorològic fa que es trenque una norma no escrita però matemàtica: la mitja hora habitual de l’esmorzar a penes dura vint minuts.
Reprenem la marxa i a les 10:50 arribem a la plaça d’Aín. Ha deixat de ploure i cal guardar paraigües i impermeables. Prop de la plaça està el bus per a arreplegar als del grup B que ací donen per finalitzada l’etapa. A Eslida arribaran molt còmodes assentats en les butaques del vehicle. Alguns més dels habituals s’apunten al B crec que pel temor de la pluja, però ja no tornarà a ploure i inclús poc després eixirà el sol.
Després d’unes vacil·lacions per dins d’este poble prenem el GR en direcció est. Passem pel Molí de l’Arc i les càmeres es disparen quasi soles pel bonic del paratge. Seguim, ara en ascens, primer suau i després amb més pendent, encara que sense massa dificultats. Molta vegetació, molts pins, rodeno. Com les millors rutes de l’Espadà. Per fi arribem al coll de Barres, punt més alt de la ruta de hui a 754 m snm. Són les 12:07 i tenim sol i bona temperatura. El pannell indicador del GR ens diu que fins a Eslida queden 3,2 km i es tarda 1:17 h. Foto de grup en este coll. S’insistix en el fet que només hauria de fer-se la foto amb una càmera, però açò no hi ha qui ho arregle. Paco ha de fer diversos clics amb huit o deu càmeres i provar els seus diferents mecanismes, però a ell li agrada i es divertix. I tots posem amb un cert plaer i orgull de pertinença al grup.
A partir d’ací ve una baixada molt vertical fins quasi entrar a Eslida. En un punt, uns quants hem hagut d’arrossegar el cul per terra per a poder baixar sense risc una rampa molt esvarosa. Ha sigut l’únic moment amb una certa emoció en este tram. A les 13:30 estàvem entrant en el poble.
Com a nota destacada d’esta marxa cal mencionar la gran quantitat d’espàrrecs recol·lectada pels diversos aficionats. Alguns inclús tenien “contractats” ajudants que n’arreplegaven per a ells. Al final les bosses d’espàrrecs eren enormes. Algú ha suggerit que podríem fer un concurs d’espàrrecs, però un altre més pràctic ha dit que podríem donar-los a Paquita, la del restaurant, perquè ens fera una immensa truita per a tots i encara en sobrarien. No s’ha fet ni una cosa ni l’altra. Cadascú amb la seua bossa a sa casa.
A l’entrada del restaurant Casa Paquita ens esperen tres il·lustres i volguts senderistes que ja van deixar el grup i hui vénen a acompanyar-nos en el dinar. Són Fernando Viña, Vicente Martín i Agustín Seytre. Ens hem alegrat molt de veure’ls i els hem donat un gran abraç quasi col·lectiu. El menjar en Casa Paquita, prou bé, com sempre, encara que també, com sempre, ens ha canviat algun plat. En esta ocasió el promés i sol·licitat emperador s’ha convertit per art de Paquita en abadejo amb allioli. Però estava bo.
Després dels carajillos i els cremaets, Jorge Beltrán ens ha invitat a bombons per a celebrar els seus tres mil quilòmetres. Enhorabona. I la setmana que ve, dimecres de la setmana santa, una preciosa marxa no computable per l’entorn de Xàtiva. A veure si ja pot vindre el cronista titular, Josep Requena, a qui li desitgem la més ràpida recuperació.
J. López Tortosa