Marxa senderístico-cultural a la Vall de Gallinera. L’excursió de hui forma part de les organitzades pel Centre Excursionista. Portar de guia a Rafael Cebrián Gimeno és tot un luxe. Rafa Cebrian és una autoritat en senderisme. La seua llarga sèrie de llibres “Montañas valencianas” és una contribució impagable per a tots els qui caminem per les nostres terres.

N’hem sigut 31, contant-ne nou dels no habituals en el grup, entre els qui hi havia dos simpàtics irlandesos.

Només entrar en la fantàstica Vall de Gallinera, hem anat al bar Placeta de Benissivà a esmorzar. Com feia tan bon oratge, ens hem distribuït entre les taules de dins o les de fora en la terrassa.

En bus, hem anat després al Km 25,1 de la carretera de la vall, on començava la caminada de hui. Primer per camí, passant junt a uns cirerers carregats de cireres que fregaven les nostres boques, hem agafat una senda en ascenció més dura, que ens ha deixat en la font del Castell. Allí hi ha una càlida dedicatòria a l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller.

En el replà de la font, teníem als nostres peus el castell de d’Alcalà.

En eixos paratges, a un company li han rebentat simultàniament les dues sabates. Ah, però contradient allò de “zapatero a tus zapatos” dúiem a un àngel que sap fer de sabater i de moltes coses més. Els ha fet a les sabates una “faena de aliño”, permetent que Ernesto poguera tornar al bus.

Bo, estàvem junt a la font. Rafa Cebrian ha fet una exposició extensa, documentada i detallada sobre el context del castell i la història de Jaume I i el vali Al-Azdraq, “el blavet de la Marina”. La veritat que el dels ulls blaus ja és quasi com de la família per a nosaltres. Ens l’anem trobant molts dimecres quan caminem per la muntanya: l’Orxa, Castells de Castell, etc.

Després de visitar lo que queda del castell, situat en un punt estratègic, hem continuat la pujada fins el Tossal de la Creu, culminant una pujada de 350 m de desnivell. Des dels seus 912 m es dominen la vall de Gallinera i la d’Alcalà. Vista molt àmplia: Montcabrer, Benicadell, La Safor, la Serrella i, fins i tot, el Puigcampana. No podia faltar la foto de grup.

Baixant amb precaució, hem passat junt al poblat ibèric del Xarpolar. No l’hem visitat. De lluny, Rafael Cebrian ens ha completat la informació.

Continuant la baixada hem pogut contemplar un sensacional halo solar. Un halo és un fenòmen òptic similar a l’arc del cel. Aquesta aurèola solar està causada per la refracció de la llum del sol en partícules de gel en suspensió en la troposfera. Els nostre fotògrafs ha tingut l’habilitat de captar-lo.

Hem tornat al bus (després de passar junt a les mateixes cireres), que ens ha tornat una altra vegada al Bar la Placeta.

Hem dinat ben atesos. El menú correcte. Per 12 euros ens han tret bona classe de picadetes i arròs al forn.

En acabant de dinar, hem tornat a passar per baix del castell del nostre amic, per a entrar en la vall d’Alcalà. En Alcalà de la Jovada, hem visitat el despoblat morisc de l’Atzuvieta, en estat pràcticament “congelat” des de l’expulsió dels moriscos.

Després, hem anat a la Nevera de baix, un dels més espectaculars i sencers pous de neu que mai hàgem visitat.

L’excursió s’ha rematat amb la visita a la Cova del Rull. A 2,70 €, preu de jubilat o discapacitat, ens ha acompanyat una guia que, dotada d’una immensa paciència, anava repetint amb veu clara i parsimoniosa a cada grupet la interpretació de les formes capricioses de les estalactites i estalagmites. L’autoria de les diferents interpretacions li les encolomava al pobre tio Rull. El simbolisme, en algun moment, anava pujant de to, arribant al clímax en el racó de les vídues i, després, en el dels vidus.

A la tornada, hem baixat de la vall fins a la plana de Pego, superant unes revoltes vertiginoses. S’ha explicat, amb un detall similar al del castell, la pròxima marxa als canons del Xúquer de Xalans.

A València hem arribat passades les 9. En total hui han sigut només 6 Km, així que Carlos Polo ja pot anar a que li prenguen mida de mànegues, que estan a punt de fer-li una prenda roja.

Josep Requena

Com tots els anys, dins de la “semana del mayor”, el dimecres està reservat per a fer una marxa compartida amb els que tenen ganes de caminar però que encara no s’han decidit a vindre a la muntanya o que hi ha alguna cosa que els ho impedix.

Hem fet una visita a l’horta. La tenim al costat de casa i, moltes vegades, no la coneixem o, pot ser, no valorem una perla que tenim tan prop de casa. L’Horta és una joia amenaçada. La part de l’Horta que hem visitat és manté prou viva i en plena producció, però també té amenaces. Hem caminat per l’horta d’Alboraia, Almàssera i Meliana.

A les 9 del matí, en el lloc previst del carrer Vicent Saragossà, ens hem reunit una multitud. Cinquanta-set companys, comptant-ne dos que s’han sumat només hem començat a fer els primers metres.

Fernando ha donat la benvinguda a tots  i ha explicat el pla. També ha advertit que, com que anàvem a anar per un carril bici, havíem d’estar atents als qui no porten el timbre.

La ruta és l’antiga via “xurra”, plataforma de l’antic ferrocarril a Aragó, habilitada com a via verda.

En arribar a Alboraia, hem girat a la dreta per recórrer “La ruta de les palmeres” la primera de cinc rutes turístiques que ha fet l’ajuntament d’Alboraia. Recorre un tros d’horta on hi ha alqueries, barraques i cultiu de xufes.

Encara que eixos tres elements els anàvem a trobar més vegades en el recorregut, faré una breu explicació d’ells.

L’alqueria és clau en l’arquitectura rural valenciana. Abunden en l’horta. En tenim moltes en Alboraia. Inicialment tenien un origen senyorial, sobretot dels segles XVI al XVIII. El terme “alqueria” s’ha anat estenent a una casa de llauradors, però originàriament era un conjunt de cases. La casa principal tenia la façana al migdia o sud-est (llebeig). Solien tenir una torre i una capella. Les dependències superiors eren per als senyors o propietaris; les inferiors per als estatgers (o arrendataris). En el terme de València, el Pla General del 1988 tenia registrades 420 alqueries. En el 2003 en quedaven 270. L’ajuntament n’ha rehabilitat 20. En el tram de la ruta de les palmeres hem passat junt a la de Les Palmeres, la de Requeni i prop de la del Retoret.

La barraca és una construcció agrícola popular. De dimensions 9 x 5,5 m, té la façana principal quasi sempre orientada al migdia. Una porta lateral davant ,confrontant en una altra darrere, permetia la ventilació. La mitja part de la barraca que acaba en les portes servix de cuina, estança i magatzem d’eines del camp.

L’altra mitja part són dormitoris, generalment tres. A l’andana, que abans se solia dedicar a la cria de cucs de seda, s’accedix per una escala vertical. Els materials són senzills i fàcils de trobar en la zona. El barro, canyes, palla i carritx. Amb barro es fan el gasons per fer les parets de 2,5 m. Per a fer el sostre, van unes costelles de fusta separades d’1 a 2 m. Sobre les costelles es teixix la polsera o coberta, a base de canyes travessades cobertes de feixos de carritx i palla. Uns tirants de fusta horitzontals que descansen en la part superior de les parets, travessats per canyes, fan el terra de l’andana. Per circular per ella, hi ha uns taulons de fusta o costers.

En eixe tram tenim les barraques del Güere, curiosa doble barraca vivenda-estable.

La xufa és el cultiu característic d’Alboraia. És una planta que prové de l’orient pròxim. Requerix sols arenosos i clima càlid. Es planta en l’abril o maig. És a dir, que la teníem acabadeta de plantar. Es rega setmanalment i es recull al novembre o desembre. De la xufa es trau l’orxata, beguda energètica i diürètica, rica en minerals i vitamines. Primer es deia llet de xufa, però al final ha quedat el nom d’orxata. Una teoria “poc científica” diu que el nom ve de, quan el mateixíssim Jaume I entrava a conquerir València des de El Puig, una llauradora li’n va oferir un got i el rei, agraït, li contestà: “açò és or, xata”. En fi,, la veritat és que el nom ve del llatí Hordeata: fet de hordeum (ordi o “cebada”). Originàriament, l’orxata estava feta d’ordi.

En la rodalia hi ha cultivades unes 1000 Ha de xufes, amb una producció de 10 TM/Ha.

Acabada la ruta de les palmeres, hem tornat a la via verda, ara avinguda d’Aragó d’Alboraia, anant a parar al Pont del moro. Està molt ben conservat. Té 8 m de llarg i 5 d’ample i unia València i Alboraia per damunt de la séquia de Vera. És d’origen romànic.

Continuant per l’avinguda ens hem detingut en una sénia. La que han posat és una maquinària relativament moderna, ja que les sénies tradicionals eren de fusta. El nom ve de l’àrab “saniya”. Hi ha moltes paraules valencianes relacionades amb el rec o l’aigua que compartixen el mateix origen: séquia, aljub, marjal, etc. La sénia és un mecanisme per a extraure l’aigua per a rec i va ser perfeccionat pels àrabs,  N’hi ha que aprofiten l’energia d’un corrent d’aigua i també sénies de sang o de tracció animal per a treure aigua de pous. Transforma el moviment horitzontal de la roda tirada per l’animal en moviment vertical, que és la que eleva l’aigua. Les rodes verticals fan girar la cadena que porta els catúfols, recipients per a pujar l’aigua.

En l’Horta hi havia 6000 sénies el 1921, que regaven 215.000 fanecades.

Quan ja estàvem prou informats de coses de l’horta, hem anat a una cosa més precisa: esmorzar.

En la Casa de la Cultura estaven informats de quants anàvem a voler entrepà, encara que eixa informació no ha aprofitat per a agilitzar-ho massa. Un parell de cambrers-cuiners finalment ens han servit picadetes, entrepans, begudes i cafens. Llevat del “vici de menjar” la resta ha sigut “p.c.a.” (per als qui no estan al dia, significa: “per compte de l’Associació”).

Tornats a la marxa, s’ha creuat el barranc del Carraixet, per anar per la vora esquerre a l’ermita del Peixets o del Miracle.

L’ermita, al costat de la desembocadura del barranc i construïda el 1907 en el lloc d’una més antiga, és d’estil neogòtic. El “miracle dels peixets” és una història que conta que, l’any 1348, el capellà d’Alboraia anà a donar l’extremunció a un convers d’Almàssera. En creuar al barranc, com que hi havia una forta tronada, li caigué a l’aigua l’arqueta on duia les formes. El capellà tornà a demanar ajuda i, al final, recuperaren les hòsties: junt on ara està l’ermita, uns peixos (tres segons Alboraia i dos segons Almàssera) les dipositaren en el calze que Dª Teresa Gil de Vidaurre, tercera esposa de Jaume I, havia regalat a la parròquia d’Alboraia.

De tornada per l’altra vora del Carraixet, mentre contàvem ànecs i fotges, ens hem creuat amb una filera de genets i amazones.

Tornat a creuar el Carraixet, ens hem reincorporat a la via verda. Una llarga recta ens ha portat, creuant el braç del Gaiato, un ramal de la séquia de Rascanya, que és una de les huit del Tribunal de les Aigües, hem travessat una extensa zona d’horta, passant prop de l’ermita de santa Bàrbara, que alberga vàries imatges de sants, una alqueria restaurada, acabant a l’entrada de Meliana. A la dreta teníem l’imponent construcció del Palauet i fàbrica de Nolla. De finals del XIX, a l’impressionant fàbrica de taulells de Nolla estava adossat el palauet, on vivia el director de la fàbrica. El palauet després l’adquirí una senyora francesa, anomenant-se també “vila Ivonne”. La fàbrica l’adquirí posteriorment l’empresa Gardy.

Fernando ha donat l’opció de tornar “a pata” per la via xurra o anar a buscar el metro a l’estació d’Almàssera.

Feta la ruta, els seus quinze quilòmetres han fet passar a Toni Limonge a la categoria senyorial de “baron rojo”. Ha clavat els 2.000 km. Enhorabona!

Josep Requena

Paco Castelló ens ha portat a una marxa a l’Aitana que ha resultat perfecta, d’una dificultat mitja molt assequible per a tots, a un ritme tranquil, bon oratge i rematat per un bon dinar.

Al repte de pujar als més de 1500 m de l’Aitana, hem acudit 30 senderistes que seguint el “mapa del tresor” que havia preparat Paco, hem acudit puntualment a les 9’30 a la font de Pertegat de Benifato.

Iniciant la marxa a 1025 m sobre el mar, hem pres el PR-10, per pista ascendent en direcció sud-est, cap al coll de Tagarina. Primer, ens hem desviat un poc a la dreta per a visitar la cava de la Teixera, on hem esmorzat.

És un fantàstic pou de la neu, ben conservat i de gran profunditat. La zona d’Aitana té un bon conjunt de pous de la neu. La seua indústria, des del segle XVIII era de tal importància que exportaven neu a Eivissa i el nord d’Àfrica.

Deixant a la dreta un bosquet d’aurons, hem arribat als 1250 m del coll de Tagarina. Primera parada per a gaudir d’una gran vista. Al nord: la Serrella, l’Aixortà, el pantà de Guadalest, el Bèrnia, Ifac. Al sud: el Puig Campana, l’Alacantí, el Cabeçó d’Or. I sobre tot, la mar.

Ara, abandonant la pista, ha començat una ascensió més forta cap a l’oest. La senda està marcada. Hem fet una primera parada,  junt a l’alt de Tagarina a 1400 m.

Ara quedava l’últim esforç per a ascendir a l’alt d’Aitana. Del grup s’han posat a tirar una parella de campiones: Conxa i Lola. Primer ha marcat un bon ritme Conxa. L’últim tram li ha passat el testimoni a Lola que ha acabat de liderar l’ascensió fins als 1550 m d’Aitana. Paco, més inquiet, s’ha acostat a les instal·lacions de la base d’Aitana.

La base d’Aitana és un complex  de l’exèrcit de l’Aire que té el seu origen en plena guerra freda, fruit d’un acord del 1953 entre Espanya i els EEUU per a vigilar, amb radars, l’espai aeri. En el mateix context estaven, entre d’altres, les bases de Rota i de Moron. Allò que eufemísticament deia el règim anterior :”bases de utilización conjunta”. Un poc més avall, junt al port de Tudons, estaven les instal·lacions militars, que han sigut desmantellades a finals del 2007. Ara queden els radars militars en el cim, junt a un cabàs d’altres antenes d’empreses privades. Fins i tot, els ufòlegs afirmen que d’allí tenen un arxiu secret d’avistaments d’OVNIS. La pobra Aitana dóna per a tot.

Entre totes les possibilitats paisatgístiques, ens hem fet la foto de grup tenint de fons dos enormes “boles” i una fotracada d’antenes. En eixa foto de grup ha faltat el nostre “àngel”.

Després de la contemplació del magnífic paisatge des del punt més alt de les nostres comarques meridionals, hem fet un poc de baixada en el mateix sentit de la pujada, fins arribar a l’estremidora zona geològica dels avenços (o simes) de Partagat. Són tres enormes fractures, citades per Cavanilles, que arriben a tenir més de 100 metres de caiguda vertical. Acollonants.

Girant ara cap a ponent, hem passat el Passet de la Rabosa. Davant teníem l’orifici cilíndric perfecte de la Roca Forata, que emmarcava un cercle de cel. Al principi li ve justetet passar a la motxilla. Continuant una baixada entre roques impressionants hi ha un sender botànic amb cartells informatius. La informació sobre el teix o la moixera l’hem deixada passar, perquè, en eixos moments, era prioritari anar mirant on posàvem les botes per a no caure a rodolons.

El sender botànic ha acabat en un dels múltiples pous de la neu junt a la font de Forata, curiosa successió en cascada de piques.

De tornada i passant per la font de l’Arbret o del Nouer (segons Ximo, també es diu font de Mandàs), hem contemplat les parets verticals del Penyó Rapel, mentre pegàvem alguna culada per les pedretes traïdores.

Puntualment s’ha tornat a la font de Pertegat a les 14 h.

Ens hem distribuït per a dinar en tres taules circulars. En una d’elles, la que tenia ombra, ha tingut lloc una bacanal a base d’ensaladilles, pisto, truites, neveretes en plural, embotits, vi, pastissos, cafés, etc. etc. I, fins i tot, dos cadiretes platgeres.

Un dia fantàstic i un altre vint-i-cinc mil a la butxaca.

Josep Requena

Una bona representació del nostre grup ha participat enguany en la tornada dels peregrins de Les Useres. S’ha fet un viatge a les terres de l’Alcalatén i una caminada de quasi 30 Km, però sobre tot, s’ha fet un viatge en el temps. És una tradició medieval, conservada amb gran fidelitat i autenticitat.

Cada últim divendres d’abril es fa la pujada des de Les Useres a Sant Joan de Penyagolosa i el dissabte la tornada. La tradició es remunta, segons els indicis, al segle XIV. És un acte penitencial que pot tenir els orígens en una pesta que assolà el Mediterrani durant el segle XIV o també per a demanar salut i pluja.

Els personatges principals són els tretze peregrins, que representen Jesús i els dotze apòstols, acompanyats d’un seguici que fa en total quaranta-set persones i dèneu cavalleries o càrregues. Els tretze peregrins es designen cada any per rigorós ordre de les cases de Les Useres. Es deixen créixer barba i cabells durant un mes abans. En la peregrinació guarden total silenci i, en determinats trajectes, han d’anar descalços. La seua indumentària és autènticament medieval. Uns altres personatges claus són els cantors. Entonen durant la peregrinació uns càntics en llatí d’una polifonia antiga que recorda la de la Festa d’Elx. És emocionant. És de senyalar que durant les dures pujades continuen cantant.

Tot està previst i fixat: les oracions, les parades, l’horari, l’alimentació.

El dissabte, que és el que vàrem fer nosaltres, després d’una sèrie de ritus, s’ix de Sant Joan a les 13 h, arribant a Xodos a les 15 h. Eixe moment és d’una gran intensitat. L’església està en la part alta del poble, en un entorn medieval de gran bellesa. L’acte cerimoniós d’entrada i eixida dels peregrins i cantors en l’església, seguit en absolut silenci pel nombrós públic, és emocionant.

Tota la vesprada de tornada, té varies parades, passant per baix de l’ermita-castell de Sant Miquel de les Torrosselles, on havien entrat els peregrins el dia anterior.

L’arribada a Les Useres es fa de nit, a les 21,30. Les Useres està ple de gom a gom. Prèviament, unes cavalleries s’han avançat per a repartir un tros de pa a tot el poble en el Corral Roig, lloc d’entrada on els estan esperant la gent del poble.

Finalment, en processó, portant els peregrins un fanal cadascú, van passant descalços sobre una enramada que fa tot el trajecte que passa primer per un parell d’ermites i acaba en l’església.

Respecte a lo nostre, tots els assistents ens n'hem recordat dels qui no heu pogut assistir. L’any que ve, hem pensat en organitzar-ho de manera que siga factible participar-hi, optant per dos nivells de dificultat. En total són 28 Km, seguint el GR-33, preciós i perfectament marcat. Està declarat Monument Natural pel Decret 40/2007 i és conegut com el Camí de la Lluna Plena. De tornada, hi ha una ascensió acumulada de 580 m. Es podria organitzar per a que, el qui vulga, faça únicament el trajecte de Xodos a Les Useres. Hi ha un parell de pujades llargues i en total es remuntaran un poc més de 400 m en 19 km, assequible per a qualsevol dels nostres senderistes. És una experiència que no us hauríeu de perdre.

Una nota humana d’enguany: l’anciana de motxilla i calcetins blancs desmorrellats, que pareixia un personatge d’una de les pel·lícules més crues de Buñuel, que ens va cridar l’atenció, primer en Sant Joan, després en Xodos i amb la que estiguérem parlant de nit a la porta de sa casa en Les Useres. Una persona autèntica i simpàtica que ens va contar mil anècdotes sobre la festa.

Més informació sobre Els Peregrins i el GR-33 en:

http://www.lesuseres.es/index.php?q=ca/node/72

                                                                                                     Josep Requena

La marxa per Toràs, presentada com a mitja-baixa, ha tingut molt bona acollida. 44 participants han acudit a la plaça de l’església de Toràs a les 9,30. La plaça d’aquest poble de l’Alt Palància, que habitualment a l’estiu està a rebentar, hui la teníem tota per als nostres cotxes.

En la solemne escalinata de l’església parroquial de santa Quitèria (que curiós, la mateixa santa de l’ermita de Calles, on acabàrem la setmana passada) tots, menys el fotògraf, han format un grup compacte.

A les 9’45, hem eixit per la plaça Redonda (que és quadrada) i per un carreró, per a buscar la pista que, en pujada forta, ha contribuït a atenuar la fresqueta que feia a eixes hores.

El guia, és a dir jo, ha portat al grup per un sender molt humit i ple de vegetació als peus de la curiosa pressa del pantà de Camarillas. El pantà, que estava ple, no està capacitat per a resoldre els problemes de l’aigua, però és tan xicotet que té el seu encant. També té encant la pressa, ja que està excavada en pedra.

La pujada per una roca que tenia, com fet aposta, unes formes d’escala ha suscitat els primers dubtes sobre lo fàcil que s’anunciava l’excursió. Exagerats!

Per la vora del pantà, hem arribat a l’àrea de pic-nic de la font de Camarillas, que alimenta el pantà. En taules fetes a base de moles de rodeno hem esmorzat. Qui ha volgut ha omplit la cantimplora en la font.

Passant per la zona de jocs infantils (on algú ha donat solta al, a vegades, reprimit esperit de Peter Pan) hem agafat un sender molt estret que remuntava el barranc del Regajo. És un barranquet, però, apart de les molestes argelagues, s’hi poden trobar exemplars de roure valencià, i, en la capçalera, oms comuns i xops blancs i negres.

Acabat el recorregut pel barranc, hem entrat en una pista entre pins. Això ha sigut la tònica ara: pista per pins i camí pla, amb el decorat de les immenses torres d’un nou parc eòlic que estaven fabricant kWh sense parar.

Passant junt a camps d’ametlers i ja en terme de Viver, hem creuat per baix la via del tren de Saragossa i, a nivell, la via verda d’Ojos Negros. Paral·lels a ella, hem arribat al GR-7, que hem pres en direcció nord.

Girant a la dreta, hem entrat en el desolat aspecte de l’aldea abandonada de Monleón. Més pista i més pins i torna a creuar la via verda.

Per segona vegada s’ha creuat la via del tren, però ara en superfície. Cap perill. No és un AVE. Els dos o tres trens que pugen i baixen al dia ho fan per eixes fortes rampes a una velocitat inferior al pas humà.

En uns minuts estàvem junt a l’enorme clot d’una pedrera. Ara tocava una maniobra aparentment innocent: baixar camp a través, xafant pinotxa un tram curt d’a penes 150 m, per a trobar-nos amb la pista del barranc d’Aguamala. Però el guia, jo, s’ha deixat “engatusar” pels càntics de sirena d’una sendeta temptadora, que l’ha dut, totalment obnubilat, en una direcció equivocada, anant a parar a una altra pista similar a la buscada. En caminar un poc per la pista i en veure tan damunt els camps d’ametlers de Toràs, ha quedat clara l’errada. Marxa enrere, i, el que és pitjor, cap amunt. El guia, jo, desconcertat, ha tirat mà de les noves tecnologies. Uns quants GPS han acudit com a àngels de la guarda. Per a corregir el canvi de barrancada, s’ha hagut de pujar camp a través i després fer una forta baixada cap a la pista bona. El grup, tocat en la seua moral, entonava en veu baixa un càntic massa conegut en el Mestalla: “guia vete ya, guia vete ya, guiia-veete-yaaa”.

Amb els ànims ja més tranquil·litzats, hem arribat a la pista bona. Remuntant el barranc d’Aguamala, ens hem canviat al barranc del Cantalar que ens ha dut, sempre a l’ombra, fins a la carretera de Toràs.

A la plaça s’ha arribat a les 14,45 i, canviats, hem dut els cotxes a l’explanada del restaurant El Tejado Azul, que és tot blau, llevat de la teulada.

Joaquin i la seua dona ens han servit la beguda, que ha desaparegut com qui rega el desert, ensalades (i cacaus), una bona paella, les postres i cafens. 11 euros més el de sempre.

En tornar a València s’ha posat a ploure.

                                                                                                               Josep Requena

Hui, 16 d’abril, ha tocat marxa del Centre Excursionista. El títol de l’excursió: “LA PEÑA CORTADA (L’aigua al món romà)”. Els guies: Teresa Casquel i Pepe Martínez Monedero. Es tractava d’admirar una joia, increïblement desconeguda per molts valencians, de la enginyeria civil romana: el canal hidràulic de la Peña Cortada de Xelva.

Però, dos mil anys després dels romans, va i ens falla l’enginyeria mecànica automobilística del segle XXI. En el Gúlliver ens fan saber que el bus s’havia avariat. Això ha produït un retard de més de mitja hora mentre venia el bus de substitució.

Després de la retenció desesperant de les obres eternes de la carretera d’Ademús i de recollir al grupet de Sant Antoni de Benaixeve, s’ha completat l’expedició amb 34 participants. Deu d’ells no eren dels habituals de les eixides dels dimecres.

En Xelva, el bus ha aparcat com ha pogut i hem esmorzat en el bar Conrado. A les 11 estàvem passant per la curta distància (no sé si serà una metàfora premonitòria) que separa la plaça de bous del cementeri de Xelva.

A partir d’ací, ja pel PR-92, hem caminat per una pista que ha deixat dalt a l’esquerre la torre de guaita àrab de la Torrecilla, d’origen ibero-romà.

Caminant entre camps, hem arribat a un punt on Teresa ens ha assenyalat un primer senyal de la conducció romana. Les restes d’una séquia apuntaven cap a la zona de la Peña Cortada. Allí, la “senyo” ha explicat la importància històrica del conjunt hidràulic que tindria en l’antiguitat. Considerat el tercer aqüeducte en importància dels que queden de la Hispània romana, els seus vestigis tenen una longitud de més de 28 km. Les aigües es captaven del riu Tuéjar i el destí no ha estat definitivament aclarit. De les moltes hipòtesis (Sagunt, el Villar o Llíria) sembla que la capital del Camp de Túria és l’opció actualment més acceptada.

Seguidament, hem anat a visitar les restes del aqüeducte que salvava la rambla d’Alcotas, on queden tres piles i un arc sencer. Sobre el pic del Remedio de fons, Teresa ha continuat amb les seues explicacions sempre molt instructives.

Ara, abandonant la pista, un curt sender ascendent ens ha portat a la meravella de la Peña Cortada. Encaixada entre les altes parets verticals de la rambla de la Cueva del Gato, just on dibuixa una corba molt tancada, tenim l’aqüeducte pont, que reunix les tècniques romanes del pont i de l’arc triomfal, emprades pels autors de l’obra per a ressaltar el poder imperial.

El nostre grup ha passat els seus 36 metres amb respecte, per la importància de l’obra i perquè, per la carència de baranes, els 33 m de caiguda imposen un poc de vertigen.

Després de passar per l’espectacular tall vertical en roca viva, ens hem endinsat en la successió de túnels. Teresa ha explicat que la separació d’onze metres entre finestres era un mètode constructiu dels romans per a atacar en mina des dels dos costats.

Acabada la zona de túnels, en el nostre grup s’ha fet lo que mai no s’ha de fer (perdó Teresa). El grup s’ha dividit en tres: a) les persones prudents, liderades per Teresa i Pepe Monedero, b) els aventurers i c) les cabres loques.

El grup principal ha continuat tranquil·lament pel traçat del sender que du en lleugera ascensió cap a la Torre de Castro. El segon grup i el tercer han baixat cap al llit del barranc d’Alcotas. El grup d’aventurers han pres un sender que Carlos recordava i ha confluït amb el grup de Teresa. El tercer grup anava fent de les seues. Desdenyant un sender en baixada protegit per unes sòlides baranes de fusta, han experimentat l’emoció d’anar no se sap a on. Mentre pujaven per lo que en principi era alguna cosa similar a un sender, que el nou GPS de Pepe ha marcat com una pendent de 400 m al 41%, el grup a) avisava  pel “walki” que veien dos grups dividits. Ignoraven la partició b) i c). Quan els pioners, en desesperada pujada, han acabat en una paret vertical davant del nas i un gran precipici vertical als peus, ha sonat una altra volta el “walki”. Pepe Benet li ha donat novetats a Pepe Monedero amb un eufemisme deliciós: “estamos un poco enriscados”.

Amb la cua entre cames, mitja volta, a desfer la forta pujada i prendre el sender de les baranes, que ha valgut la pena. Es recorre un tram molt encaixat de la rambla d’Alcotas des d’on, alçant el cap, es podia veure (amb les galtes roges) fins a on acabàvem de pujar.

Un poc més avall, a crits i moviments de braços, ens hem saludat de lluny els dos grups. El grup principal venia per dalt. Després de passar junt a la torre de Castro, d’origen medieval però destruïda en les guerres carlines, havia visitat una cova, amb entrada i eixida. Baixant pel sender del mas de Solaz, s’ha reunit amb els sis “enriscados“ només passar l’esvelt viaducte de la variant de Calles.

Entrant pel barri de l’ermita de santa Quitèria, ens estava esperant l’autobús, que ha arribat a Xelva a les 14’45. El dinar en el restaurant Los Pacos. Per 10 €, olla, pollastre al forn i postres variades.

En acabar de dinar, s’ha reparat un oblit. En la marxa de la setmana passada al riu Carbo, apart de Yolanda, Santiago Vandellós també havia arribat als 1000 km. El nou cavaller senderista ha rebut un fort aplaudiment.

De tornada a València, Fernando ha convidat els nouvinguts a acompanyar-nos sempre que vulguen i s’han donat detalls de la marxa del dimecres que va per les pinedes de Toràs i el pantà de Camarillas.

Josep Requena

Magnífica ruta d’aigua, la marxa que hem fet hui pel riu Carbo, organitzada perfectament com sempre per Pepe Benet. És una part de la 9ª etapa del GR-7 : Sant Joan de Penyagolosa -Villahermosa del Río.

Trenta-un senderistes en bus han fet l’anada a Villahermosa del Rio en un trajecte que ha quedat ralentit pel trànsit, especialment pel pas per l’Alcora i uns quants camions fins arribar a Castillo de Villamalefa.

En Villahermosa del Rio ens estaven esperant uns reforços: tres senderistes que havien anat en cotxe per uns compromisos que tenien per a la tornada. Apart dels reforços, ens ha rebut també en el poble un lleuger ruixat que feia presagiar pluja. Però res, quatre gotes. Però diu el refrany: “en abril, cada gota val per mil”.

Primer, hem visitat la plaça major del poble, on hi ha l’església de la Mare de Deu de la Nativitat, enorme edifici del segle XVIII, amb retaules gòtics dels segles XIV i XV i una imatge de Sant Bartomeu del segle XIII. Enfront, les restes  d’un castell carregat d’història. És d’origen musulmà de l’època d’Abu Zayd i tingué protagonisme en les guerres carlines.

El nostre sentit pràctic ens va fer passar directament de la història a la panxa, distribuint-nos en dos bars del poble, mentre continuaven caient gotetes.

A les 10’40 hem començat a caminar, baixant pels carrers en direcció nord cap al riu.

Quan estàvem al nivell de l’aigua, hem vist les marques del GR-7, que ens han conduït a un agradable sender paral·lel a l’aigua. Al poc d’eixir del poble hem hagut de passar per un tram un poc inundat per l’aigua sobrant d’una séquia superior.

A les 11’30, hem arribat al Mas de Roncales, antiga aldea on actualment hi ha l’Alberg Roncales i la Posada del Rio Carbo.

El camí era idíl·lic, acompanyats sempre per una aigua cristal·lina encaixada entre uns pedres i penyals accidentats i de colors molts obscurs.

Després de creuar unes quantes vegades el riu, veiem a l’altra part del nostre GR un sender paral·lel al riu, que segurament seria una séquia entubada.

Passant per trams empedrats, hem arribat a un molí d’aigua amb un taulell ceràmic que indicava “Fàbrica de harina Joaquin”. Hi es podia veure, en mal estat, la turbina i la mola per a moldre el blat.

Després de creuar una vegada més el riu i acompanyats per un parell de tranquils i submisos gossos, una pujada en ziga-zaga ens ha portat a un espai més ampli, tot abancalat, on semblava que s’havia detingut el temps, podent imaginar l’activitat humana que hi hauria abans, amb cultiu de cereals, molins d’aigua i tota una dispersió de masos a diferents altures.

Separant-nos per l’esquerre del GR-7, hem baixat al caramelet del dia: una gran cascada que cau sobre una gran bassa d’aigua que, on està fregant els 1000 m, déu d’estar molt freda a l’estiu. Junt a la cascada, un enorme edifici, també antic molí d’aigua de blat, amb un curiós “aqüeducte” aeri fet a base d’un gran va de vora 40 m de precari tub de llanda.

Allí al costat, Pepe Benet ha fet una inspirada al·locució. Evidentment tenia raó, no hi havia temps per a seguir el tram més exigent anunciat per als qui hagueren tingut ganes de caminar un poc més. Hauríem d’haver seguit el GR-7, però ja era tard.

El riu Carbo naix uns 3 quilòmetres més amunt, en terme de Vistabella, prop de Sant Joan de Penyagolosa. Per a un altre dia.

Així que, de tornada, a desfer el camí. Tot el trajecte, fins al poble, hem estat acompanyats en respectuós silenci pel parell de gossos que, segurament, esperarien que, com ells saben que sol passar, els senderistes pararíem per a fer un mosset.

Arribats al poble a les 14’40, després d’haver creuat el riu 18 vegades, 9 a l’anada i 9 a la tornada, hem dit adéu als tres companys automobilístics i ens n’hem anat a dinar a l’hostal restaurant Ruta de Aragón. Després de fer una última ascensió per una llarga escalinata, ens han servit molt àgilment ensalades, potatge de cigrons, pollastre al forn, darreries i café.

Una tancada ovació ha premiat els 1.000 metres acabats d'aconseguir per Yolanda.

Pepe Monedero, corregint la tàctica (no com fan alguns entrenadors de futbol), ha presentat la marxa de les Useres d’una manera prou més atractiva, endarrerint l’hora d’eixida de València i avançant la de tornada. Ha tingut l’èxit d’una primera bona llista de participants.

La tornada ha sigut més fluida, mentre veiem (o dormíem) Troia, fins que hem arribat prop de València, on ens ha retingut la caravana d’entrada.

Passant per Alboraia, quan Aquil·les (Brad Pitt) es carregava Hèctor (Orlando Bloom, no el nostre flamant “barón rojo”), una pudor procedent dels camps de xufes i cols acabats de femar es colava dins del bus.

A les 18,30 estàvem en el Gulliver.

Josep Requena

Hui hem fet una marxa, guiada per Pepe Monedero, de Polop a Finestrat, passant pel cim del Ponoig.

L’etapa era molt atractiva i han assistit 35 senderistes, que a les 9.40 estàvem arribant a Polop. Una confusió en una circumval·lació nova ha obligat al bus a fer-nos unes voltetes turístiques per La Nucia i Polop, fins que s’ha arribat a la rotonda inici de la marxa.

A les 10 ja estàvem amb botes canviades i disposats a caminar. Hem pres un camí asfaltat prou ascendent que ens ha fet treballar, des de l’inici, de cintura cap avall (com sempre).

Estava el sol fora i anàvem pujant, deixant una indicació que a la dreta indicava el PR-47, que va a Callosa d’en Sarrià pel camí del Castellet. Buscant un lloc per a esmorzar, a les 10,30 hem trobat en una revolta del camí una zona de pins i roques molt adequada. Ombra i bona vista. Mitja hora més tard, ja alimentats, estàvem un poc més amunt en el Mirador, magnífica talaia que abastava gran part de la Marina Baixa, el Bèrnia i la mar.

Allí, per un camí un poc de baixada, ens hem endinsat en una vall anomenada la Foia Cabal, per on corre el barranc Gulapdar i que està tancada a la dreta per les parets verticals i molt altes del Sanxet, pic de 1189 m, i a l’esquerre el “Leon Dormido”, que és com denominava Gabriel Miró al Ponoig. La vall, verda i preciosa, ha donat una bona collita d’espàrrecs. Al front i tancant la vall, el coll del Llamp que ens esperava.

En passar per la Casa de Déu, al recte un indicador marcava el PR-15, que venint de Polop per la mateixa ruta, li pega la volta al Sanxet.

La nostra ruta, botant una cadena, era a l’esquerre. El pal indicava 4,5 Km al cim del Ponoig. La ruta era ara per senda molt ben senyalitzada. Això no ha impedit una vacil·lació i ens hem dividit un tram en dos grups, uns que seguien un camí al recte que pareixia el lògic; uns altres que baixant un poc han seguit les marques. Els de dalt han hagut de rectificar, baixant entre matolls.

A les 12’15 estàvem en el coll del Llamp, a 920 m sobre el mar. Allí es desvien els PR 13 i 15: el 15 que li pega la volta al Sanxet i el 13 que va a Finestrat, però pel Mas de Sacarets i pels Castellets, eixa formació que ens crida tant l’atenció des del Ponoig o del Puig Campana i que sembla l’espina dorsal corbada d’un dinosaure.

Allí hem fet una paradeta de reagrupament però, com sempre, hi ha impacients i el coll del Ponoig estava prop; s’ha pegat una estirada i el reagrupament complet l’hem fet en el coll del Ponoig. A 974 m, en eixe punt, a part de ajuntar-nos tots, també és el punt on s’ajunten els termes de Benimantell, Polop, Benidorm i Finestrat.

Ara el sol s’havia amagat i bufava un vent fresquet.Teníem Una vista molt bona. El Puig Campana, el Sanxet, la serra Gelada, la mar. Eren les 12,35.

Uns pocs s’han quedat a “custodiar” algunes motxilles, mentre que la majoria ha fet la pujada pel PR-16 al Ponoig. El sender al final és prou costerut. S’ha arribat als 1.186 m. del Ponoig a la 1’15.

No cal dir que el conjunt de la panoràmica era excepcional. Es veia Eivissa. Els 475 m del seu punt més alt, Sa Talaia, ressaltava en l’horitzó de la mar, superant una lleugera boirina. Al nord, d’esquerre a dreta, una línia molt accidentada: la Serrella amb la Mallà del Llop, l’Aixortà amb el Morro Blau, el Bèrnia i, al final, el penyal d’Ifac. En el mateix massís: el Puig Campana, el Sanxet i l’Aitana, que ens espera el dia 30. Baix teníem la mar, Benidorm i el seu bosc d’edificis verticals. Signatura amb dedicatòria en el llibre i foto de grup.

Baixem pel mateix sender al coll del Ponoig i tots junts fem una davallada prou forta de vora 100 m de desnivell fins al coll del Pouet. Mentre baixava, pensava que la visita alternativa al Puig Campana que 5 companys feren al Ponoig el 21 de novembre no va ser cap broma.

A les 14,20, arribem al coll del Pouet, mateix lloc per a dinar que aquell dia, però sense pluja. Havia quedat una vesprada estival, amb un sol fantàstic.

Ara, a les 15, comencem la tornada cap a Finestrat, pel 6’7 km del ramal del PR-289 que passa per l’ombria del Puig Campana i la font de la Solsida. El paratge de la font estava decorat amb una enorme paret vertical entapissada per una enorme planta trepadora. Tot l’encant natural de la font anava a parar a una banyera que, després, passava per un rosari de bidons de plàstic, units enginyosament en cascada.

La resta del camí va ser una caminada amb vistes relaxants al mar. Continuàvem veient Eivissa. Ara tractàvem de trobar Tabarca a l’esquerre del cap de Santa Pola. Fent una parada a l’ombra d’uns pins, un de nosaltres digué, no sé si amb rigor, que havia contat 195 pirulins d’entre el Manhattan de Benidorm.

Prou més avall, passàrem per les ruïnes de la casa de Tolo la Mallora i deixàrem a la dreta el refugi de pedra del Tio Frare, arribant als xalets de la partida del Ramal de l’Oix. Ara per camí asfaltat, completem la tornada a Finestrat, on es fiquem de cap, abans d’arribar al bus, en el bar La Font. Eren passades les 5 i havíem completat 19 fantàstics quilòmetres. Eixos van ser més que de sobra perquè el company Hèctor Romero Baró passara a ser per duplicat baró (Barón Rojo). Ja en van 8 i Carlos i Toni estan madurs i a punt de caure.

Mentre tornàvem a València, Pepe Monedero va fer un heterodox exercici de màrqueting, presentant tots els aspectes positius (alguns) i negatius (un cabàs) de la tornada dels Peregrins de les Useres del dissabte 26. Àngel intentà contrarestar el balanç, però no calia. Segur que un bon grapat d'experimentats senderistes del nostre grup participarà en eixa estimulant marxa, assistint a una tradició secular i interessantíssima que es fa des del segle XIV. Ànim!!

Josep Requena

L’oratge està com una cabra. Fa vuit dies es va fer la preparació de la mateixa excursió en mànega curta. L’etapa de hui ha sigut pràcticament siberiana. Neu, fred i molt de vent.

A les 9 del matí, els guies, Josep Requena ajudat per Paco Castelló, ja havien fet les maniobres de preparació en la plaça de El Toro. Restaurant avisat i tots els cotxes al km. 7 de la carretera de la base a descarregar a la gent. Allí, en zona d’ombria, donaven ganes de no eixir del cotxe. Els vehicles han anat a aparcar a la base, per a tornar-ne dos amb els xofers. La maniobra ha durat un poc més pel gel en algun punt de la carretera. En eixos moments, la temperatura dalt en la base era de –6º. El temps d’espera, una mitja hora, ens ha semblat el doble. Sense estar-nos quiets, amunt i avall, tapats fins als ulls. Les quatre companyes, demostrant l’evident major intel·ligència del sexe femení, han optat per fer una confortable partida a la baralla en Alcotas.

Uns pastors que passaven en un 4x4 ens varen aconsellar que ho deixàrem estar. Però els vint-i-tres senderistes masculins, au, avant!. (S’ha de dir en veu baixa que un notable galàctic, com qui no vol la cosa i vist el panorama, ha fet “mutis por el foro”).

Xafant neu i gel i un vent de dimonis, hem començat a fer el sender cap a la Cueva del Agua, marcat per pilots de pedres, que remuntava el barranc del mateix nom, sempre en suau pujada. Serien les 10,30 quan hem esmorzat, arrecerats en els corrals de la Cueva del Agua. Per raons obvies i evidents, hem aprofitat per a fer pipí dins dels corrals i no fora. Les botes de vi, el café calent i molt espés i el conyac han caigut com del cel.

Amb el temps de parada just, hem représ la marxa, ara entrant a l’esquerre pel barranc de la Sidra. Junt a una paret de pedra vertical, una fita marcava l’accés a la Cueva del Agua. És una balma decorada per una espectacular heura. En la cavitat de més amunt, una piqueta recull l’aigua filtrada.

Sense massa contemplacions, just per a fer una foto, hem tornat al barranc de la Sidra per a continuar fins a la seua capçalera. Conforme anàvem remuntant, la vegetació es feia més d’alta muntanya.

Tocant una pista, a 1430 m, l’hem enfilada cap a un collet que teníem 100 m més amunt. El vent era molt fort. Mirant el cel comprovàvem que els núvols anaven a tota pastilla. Efectivament, en arribar al coll, ja sense protecció del cerç o vent de mestral, la ventada ens ha obligat a fer un esforç per a mantenir la verticalitat.

Per un dorsal ascendent, mentre queien alguns floquets de neu, hem arribat al Puntal de Peiró. Des dels seus 1605 m, teníem una vista espectacular. La Penyagolosa alineada amb el Santa Bàrbara. Tot el perfil d’Espadà. La Juliana i l’Escàbia a l’est. Javalambre mig tapat pels núvols negres amenaçadors.

Com no estàvem per a fer mèrits, no ens hem entretingut ni un minut i hem pres un tallafocs enfilat cap al següent cim, passant per un coll a 1550 m i pujar –vent de mestral en popa- per una accés molt rocallós, costerut i nevat, en una zona curiosament poblada per uns pins retorçuts, cap al punt més alt de l’excursió: el puntal de l’Agrillar. Els seus 1616 m són també el punt més elevat de la serra de El Toro i una de les muntanyes valencianes més altes.

No cal dir que la força del vent era brutal. Junt a unes restes de trinxeres de la guerra hi havia un monticle que marcava la fita. Nosaltres ens hem engolit la nostra vanitat i hem fet la foto de grup uns metres més avall, a recer del vendaval. No calia cridar allò de “pa-ta-ta”. El rictus polar ja estirava les nostres boques. Els fotògrafs es resistien a llevar-se els guants, però ja se sap: “gato con guantes no caza ratones”.

Baixant entre pedres i pins repoblats, hem arribat a la pista d’Abejuela a la Nava Seca, junt als corrals de Valero i el de Pampasiempre. Després d’uns temptejos, hem entrat en una pista preciosa. Ara estava decorada per una estora de neu i uns pins harmònics, però la setmana passada l’estora era verda. Els escèptics ho podran comprovar en la galeria de fotos. En suau ascensió primer i en pujada final sense sender després, s’ha anat a parar a la canyada reial de València a Aragó. Aquesta via pecuària de 75 m d’ample és just el límit entre Terol i Castelló. Per ací transitaven els ramats d’ovelles. En la tardor, baixaven d’Aragó a València fugint del fred. En les seues proximitats, hi ha uns quants pous de neu (ventisqueros).

Girant per eixa canyada a l’esquerre, se l’enfilem cap la base militar que la tenim a la vista.

El lloc que anem a visitar té història. El 1938, al final de la batalla de Terol, les tropes insurrectes no pogueren avançar cap a València pel Ragudo, així que ho feren per La Salada. Allí l’exèrcit republicà havia preparat una línia defensiva anomenada XYZ o línia Matallana. El 19 i 20 de juliol del 1938 hi hagueren combats molt forts en La Salada i els republicans detingueren l’avanç. Això es coneix com La Batalla de València. El 25 de juliol es retiren les tropes franquistes perquè hagueren de traslladar-se per a contrarestar en Gandesa la contraofensiva republicana en l’Ebre. És el 19 d’agost quan les tropes de Franco aconsegueixen ocupar La Salada. Actualment, queden moltes restes de trinxeres, cràters de l’artilleria i fosses comunes (en la Nevera Honda, a 600 m al SE de la base, hi ha soterrats 150 soldats republicans). En l’incendi forestal del 1993, es produïren fortes explosions per les restes dels combats. Hui en dia encara hi ha qui està buscant projectils sense explotar.

Després d’aquest capítol de “Cuéntame lo que pasó”, ara ve la nostra particular batalleta: l’ocupació pacífica d’una base militar abandonada. Abandonant per l’esquerre la pista en que s’havia transformat la via pecuària i agafant un sender molt estret, havíem de superar la línia Maginot de tanques amb fils en pua que aparentment ens barraven el pas. Però, en formació en fila, vam aconseguir salvar les barreres.

La base militar s’inicià el 1970, com a part d’un sistema de comunicacions per enllaçar les autoritats al més alt nivell de l’exèrcit de terra. En concret, la base de La Salada enllaçava per microones directament amb el Puig Major de Mallorca, per comunicar amb la Capitania de Balears, també directament amb el Montseny, amb serra Espuña a Múrcia i la Capitania de València (on la paràbola estava instal·lada en el campanar de l’església de Sant Domènec). Les seues potents lluminàries eren visibles de nit des de la ciutat de València. Allí dalt hi havia una dotació amb molts soldats, però la fibra òptica els va llicenciar, desmantellant-se el 1998. Hui en dia únicament queda operatiu un modest repetidor de protecció civil.

Eren les 2 i no estàvem per a moltes visites. Ficats en un garatge, lo que quedava de les portalades metàl·liques rovellades pegaven unes trompades que feien feredat. Així que directament als cotxes. Alguns herois encara tingueren la barra de canviar-se allí dalt el calcer.

Baixant per la pista, que ja estava més lliure de gel, i recollit el cotxe que esperava en el km 7, hem tornat a El Toro. L’entrada al càlid menjador de l’hotel Los Abriles ha sigut una carícia en les galtes. Ens esperaven, més fresques que una rosa, les quatre companyes.

El dinar ha estat correcte i ben atesos com sempre. El fumejant potatge de cigrons ha caigut divinament. De segon, xulles de tito amb creïlles fregides i a les postres tiramisú casolà. Cafens i carajillos. 9 euros, més l’afegit, 10.

Convençuts d’haver fet una etapa de la què segur que tindrem motius per a recordar-la, hem fet una còmoda tornada a València.

Magnífica excursió per Aín -paraula àrab que significa “font”-, dins del Parc Natural de la serra d’Espadà. El guia J.V. Pastor.

A les 9 han acudit els cotxes a la plaça del poble. 41 senderistes i el gos de Navarro 42.

A l’inici, hem seguit el GR-36 (La Vilavella-Montanejos) en un traçat comú amb el PRV-140 (Aín-Benitandús-Alcúdia de Veo).  En eixir del poble, de seguida hem pres primer una pista cimentada, després de terra, que, en suau ascensió, ens ha endinsat en una magnífica vegetació que ja no hem perdut en tota l’etapa. Un tram més amunt, el GR-36 continuava a l’esquerre en direcció a Veo, i l’hem abandonat continuant recte. Portant un barranc a l’esquerre, la pista ha arribat a una replaça. Seguint les marques del PRV-140, amb un cartell que indicava “Alcudia de Veo i Benitandús”, hem baixat per un sender. A les 10, s’ha parat a esmorzar. Encara que estàvem entre pins, davant podíem contemplar al front els magnífics Orgues de Benitandús, ben enllumenats per un sol radiant. Al final del bocata, a falta del café de Fredes, que el trobem a faltar (a Fredes.... i al café), ha reconfortat el “barrilet” de Fernando.

Amb la panxa plena, hem hagut de fer una forta baixada entre pedres humides i relliscoses. Degut a la nostra gran experiència, les culades han sigut les mínimes. Junt al barranc d’Aín, que veníem seguint des de la seua capçalera, la senda ha tingut un interessant tram empedrat. Creuant el barranc, hem arribat a una pista que ha fet un gir a la dreta. Anàvem de pujada, primer en direcció SE i, després cap al sud, creuant un pas d’aigua.

S’ha passat del barranc d’Ullastret al barranc de les Vinyes. Segons Pastor, també es coneix amb el nom poètic de “Valle Perdido”. A la dreta podíem veure l’impressionant cim de la Penyagolosa. Molta humitat. Les heures trepaven per les soques dels pins més pròxims al llit del barranc. La pujada s’ha fet més forta. En un parell de revoltes, junt a un corral en ruïnes, en el cor d’un Parc Natural, Pepe Benet ha fet una abundant replega en una horrible estesa de cartutxos. Hem abandonat la pista per la dreta entrant per un sender en forta pujada. Anàvem cap al sud i eren les 12’15. Els collidors exhibien manats d’espàrrecs cada volta més grans. La senda, de bon traçat i recentment repassada, estava marcada amb marques blanques.

El sender l’hem abandonat per l’esquerre per un senderet més estret. J.V. Pastor ens guiava, en la més forta pujada del dia, cap al coll de Cocons. Des dels seus 687 m teníem davant l’Espadà i, a la dreta, el Ràpita. En ràpida baixada, hem eixit dels pins, passant per unes oliveres abandonades, un tros de pista i un tram final per senda que ha acabat en la font de les Bassetes. Al costat, un antic forn de calç i un pannell ceràmic que explicava detalladament el procés d’obtenció de calç, a partir de llenya i pedra calcària.

A 100 m, la carretera. Allí hem baixat junt al barranc d’Eslida que ens ha portat per marques del GR-36, en l’última pujadeta, que és la que costa sempre més, a la plaça del poble. El final d’etapa a les 14 h.

En uns bancs acollidors ens hem canviat tranquil·lament. Els 18 graus i els cotxes bullint pareixien negar que estiguérem en ple hivern.

Quasi tots hem anat a dinar al restaurant Paquita d’Eslida, on han rebut calorosament a Miguel.

Un local ampli i molt ben condicionat. El servici ràpid i atent. Olla de primer, segons plats variats i també les postres. Beguda i cafens a go-gó. A destacar el carajillo de ciclista, que ha fet furor. Tot per 10 euros. Caldrà repetir.

Pepe Monedero ha preguntat qui estaria disposat a participar en els 35 km de la tornada dels Peregrins de les Useres, que es fa el darrer dissabte d’abril. Una interessant marxa, participant en una de les tradicions valencianes més antigues. Esperem que la iniciativa tinga èxit.

Hem acabat, encantats d’una etapa per la sempre magnífica serra d’Espadà, en un dia radiant, fantàstics paisatges, exuberant vegetació, una productiva collita d’espàrrecs i un bon remat gastronòmic. Molt bé, J.V. Pastor.